Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Jaume Bosch barreja al seu llibre “Fer política” (Tres i Quatre SL) detalls de la seva biografia personal i reflexions sobre el passat, el present i el futur de Catalunya. Es va estrenar en la política representativa com a regidor de l’ajuntament de sant Feliu de Llobregat quan tenia 25 anys. Llicenciat en Dret, va passar de l’activisme en la clandestinitat del franquisme a l’ajuntament de la seva vila natal, la vicepresidència de la Diputació de Barcelona, el Parlament de Catalunya o el Senat. Al govern de la Generalitat va ocupar càrrecs com la Subdirecció general de Coordinació de les Policies Locals. Ha estat dirigent del PSUC i IC-V i ara forma part del Consell Nacional dels Comuns. Té 72 anys.
Comença el llibre amb la frase de Joan Fuster de “la política la fas o te la fan”. Té clar que cal comprometre’s amb l’acció política
Sí, clar. Jo vinc d’una generació que ens vam comprometre contra el franquisme i ara hi ha motius més que suficients, davant de tot el que està passant al món, el genocidi a Gaza, la guerra d’Ucraïna, l’ascens de l’extrema dreta, Trump i Putin repartint-se al món, perquè la gent s’intenti comprometre a fer política de la manera que cadascú estimi més oportuna, en el partit que cregui més oportú, o en cap partit. Hi ha moltes maneres de fer política, sobretot per enfortir la democràcia.
Als joves sembla que costa convence’ls perquè assumeixin aquest compromís
Sí, sí, efectivament. Només amb paraules difícilment convencerem un sector de la joventut que pot sentir-se atret pels cants de sirena de l’extrema dreta. O som capaços d’omplir la democràcia de contingut social i que no sigui una aventura aconseguir un habitatge, o que els treballs per a la gent jove no siguin precaris, o difícilment, només amb paraules, els convencerem que val la pena defensar la democràcia. En el llibre intento explicar algunes coses de cara a aquesta gent perquè entenguin què va ser la dictadura franquista. Els que som d’una determinada generació ho sabem perfectament, però molta gent jove no. I que això afectava no solament que els partits o els sindicats estiguessin prohibits, sinó que afectava els costums, la llengua, les relacions entre nois i noies, les diverses opcions de tipus sexual, afectava la vida quotidiana.
Això no hem sabut explicar-ho bé i sembla que la lluita contra el franquisme fos només un tema estrictament polític quan aquesta política englobava moltes altres coses que afectaven la vida quotidiana, la universitat, l’ensenyament, l’obligatorietat de fer el servei militar… Hem d’anar per aquí i alhora omplir de contingut la democràcia, que això està costant molt, amb mesures socials perquè vegin els joves que en un marc democràtic tenen possibilitats de desenvolupar la seva trajectòria vital.
Jaume Bosch: ““El pitjor de la Constitució ha estat la interpretació restrictiva que n’ha fet durant uns anys el Tribunal Constitucional”. Foto: Pol Rius
Al llibre es queixa de les al·lusions despectives al “règim del 78”
Entenc els que es refereixen al règim del 78 com una estructura que es va anar creant de bipartidisme, amb un immobilisme total i, a més, amb una interpretació absolutament restrictiva de la Constitució feta pel Tribunal Constitucional en les seves pitjors èpoques. Això és veritat, però, alhora, em sembla un error que es vulgui equiparar el règim actual amb el franquista o que s’hi busquin similituds. Estem en una democràcia imperfecta, evidentment, però estem en una democràcia i allò era una dictadura. Per tant, pensar que es va passar del règim franquista al del 78 entenent-ho de forma pejorativa com un règim sense prou llibertat, em sembla un error. La qual cosa no vol dir que no s’hagin de plantejar moltíssimes coses: el paper de la monarquia, el paper de les diverses nacionalitats en l’estat espanyol, el paper del Senat,… moltíssimes coses que van quedar mal solucionades en la Constitució. En el llibre, explico que el pitjor de la Constitució ha estat la interpretació restrictiva que n’ha fet durant uns anys el Tribunal Constitucional, perquè la Constitució també admetia una interpretació més oberta. I ara s’està veient.
En relació a què?
Per exemple, en el tema de les autonomies, en el concepte de les llibertats, en el tema de l’amnistia,… El Tribunal Constitucional de fa uns anys segur que hagués declarat inconstitucional l’amnistia. El Tribunal Constitucional actual és molt probable que la declari constitucional. Aquí hi ha una diferència radical. Un Tribunal Constitucional que, durant una època, va tenir un cert prestigi, i del qual, per exemple, una persona catalana, com Carles Viver Pi-Sunyer, en va ser vicepresident, va passar a una època en què estava monopolitzat per una majoria clara arrenglerada amb el PP o més a la dreta. Ara això ha tornat a canviar, ha costat molt, i admet una interpretació de la Constitució cap a canvis que podrien anar en una direcció més positiva.
Va veure amb bons ulls el 15M on es cridava “no ens representen” adreçant-se a la classe política, però vostè era diputat al Parlament
Ho explico al llibre perquè va ser una cosa curiosa. Quan vaig veure el que passava a la plaça de Catalunya m’hi vaig voler atansar perquè m’interessava. Algú em va dir que sent diputat igual no em rebien gaire bé. La veritat és que, com que no em coneixien, ningú em va dir res i vaig poder passejar per allà. Quan vaig sentir per ràdio que s’anava a produir el desallotjament, ordenat pel Felip Puig, hi vaig anar i ho vaig veure en primera persona. Em va passar una càrrega per davant. Després al Parlament ho vaig denunciar i vaig demanar la dimissió de Felip Puig. Al cap d’uns dies es constituïen els ajuntaments democràtics. Vaig assistir al de l’ajuntament de Sant Feliu i a fora hi havia una concentració de gent que cridava “no ens representeu, no ens representeu”. Però quan es va acabar l’acte, em va venir un grup de nois i em va donar les gràcies per haver portat el tema del desallotjament al Parlament. Vaig pensar que era una certa ironia i que potser sí que els representava una mica.
A partir d’aquí vaig entendre que tot i que el 15M representava un qüestionament generalitzat per tots els partits, que després es va anar matisant, des de l’esquerra no hi havia una altra alternativa que pogués funcionar que la unió, amb totes les dificultats que hi va haver, del moviment dels activistes que venien del 15M i la tradició que podíem representar el PSUC i Iniciativa. És veritat que alguns companys ho van veure amb moltes reticències i que a l’altra banda també es veien reticències per part d’alguns. Finalment va predominar la idea que calia sumar esforços i això va ser el desllorigador que Ada Colau pogués guanyar les eleccions a l’ajuntament de Barcelona. Si hi hagués hagut una candidatura d’Iniciativa en competició amb Ada Colau difícilment hagués estat alcaldessa.
Quins són els valors que han marcat la seva trajectòria personal i política?
Un valor que potser no es ben bé un valor, però que jo el poso en valor, és el Dret. Vaig tenir professors, alguns molt dolents, però la majoria molt bons. Jordi Solé Tura, per exemple, em va marcar força. Aquest és un valor que, amb el temps, m’he hagut de qüestionar també perquè la utilització que s’ha fet del Dret per part de la dreta pura i dura i, sobretot, d’una part del poder judicial, deixa molt que desitjar i dista molt del que jo penso que hauria de ser. Hi ha el valor de la llibertat. Ha estat un error, que no s’ha fet segurament conscientment, que s’hagi deixat agafar la bandera de la llibertat a gent com Isabel Díaz Ayuso, per exemple, quan la llibertat és una altra cosa, perquè va unida a un altre valor, que és la igualtat. Sense igualtat no hi ha llibertat o sense lluita per la igualtat no hi ha llibertat. I, després, no és ben bé un valor però per mi ho ha estat, la defensa de la llengua catalana. Sempre hi he estat especialment sensible i ha marcat bastant la meva trajectòria.
El Jaume Bosch d’ara i el jove activista durant el franquisme són molt diferents?
M’agradaria dir que essencialment no. Evidentment, pretendre que algú és immutable als canvis i que no evoluciona és absurd, perquè et quedes ancorat en el passat i la societat va canviant i tu has d’adaptar-t’hi. Però sí que m’ha semblat que m’intentava adaptar a uns canvis, molts dels quals eren impensables en aquells moments, sense abandonar els valors essencials. En aquest sentit sí que estic satisfet per la meva trajectòria, que a mi em sembla que manté un element de coherència.
Hi ha dos capítols llargs al llibre dedicats al sobiranisme i a ser d’esquerres. Estan equilibrades aquestes conviccions o una pesa més que l’altra?
En el meu cas, no. Això no és gaire habitual, perquè pel que fa al sobiranisme moltes vegades s’ha deixat de banda el tema social i des de l’esquerra massa sovint s’ha considerat que el tema nacional quedava una mica en segon terme davant de la necessitat de lluitar pels temes socials. Els drets nacionals i socials són una mateixa lluita, són dues cares de la mateixa moneda, però jo m’ho crec. Durant el ‘procés’ es va poder comprovar com el bàndol més independentista s’oblidava absolutament dels temes socials i fins i tot de governar determinats aspectes, com l’ensenyament, la salut, la lluita contra la sequera, per exemple, i com des de l’esquerra, especialment la vinculada al PSOE, però també la situada a l’esquerra del PSOE, es posava massa en segon terme una qüestió que per mi sempre ha sigut essencial, que és que Catalunya és una nació, té dret a decidir si vol ser independent, si vol un estat federal o confederal. Durant el ‘procés’, on vaig participar activament per defensar un referèndum pactat, com feia el Pacte Nacional pel Referèndum, vaig veure que allò anava pel camí del pedregar i que era un continu d’errors.
Per enfortir les meves tesis, m’atreveixo a citar Josep Fontana, militant històric del PSUC, historiador de molt de prestigi, que defensava el dret a l’autodeterminació, que va escriure que en l’ADN de Catalunya està aspirar a la independència i que alhora posava en qüestió les absurditats que es deien des del sector independentista, com allò que “Europa ens espera”. Quan deien que es proclamaria la independència de forma unilateral, Fontana es preguntava “i què passarà l’endemà?”. L’exèrcit, la policia nacional o la guàrdia civil pujaran en camions i marxaran cap a Saragossa o caldrà negociar amb l’Estat? Em semblava essencial negociar un referèndum pactat. Ara estem en una altra fase. En la d’enfortir la nació, d’enfortir la idea de Catalunya com un sol poble -perquè hi va haver conflictes que van erosionar aquest concepte- i d’enfortir l’autogovern. Quan tot això estigui negociat, si tot va bé, penso que caldrà demanar l’opinió al poble català perquè som l’única comunitat autònoma que té un estatut diferent del que va votar el poble. Aquesta anomalia només es pot solucionar votant. Ara, entenc que no serà votar la independència. En tot cas, es podrà votar, per exemple, l’acord al qual s’hagi arribat amb l’Estat o altres fórmules, però al final el poble haurà de tenir l’última paraula.
Vostè va anar a votar l’1 d’octubre del 2017 però diu que cal distingir un referèndum d’independència d’un referèndum sobre la independència
L’1 d’octubre es va fer un intent de referèndum sobre la independència, però, evidentment, no tenia les condicions de rigorositat i control democràtic que requeria. Fins i tot els observadors exteriors van dir que no tenia validesa jurídica. El que dic és que després s’ha teoritzat, per exemple, des del govern quan hi havia Esquerra Republicana amb diversos informes sobre quin referèndum es podia fer. S’ha fet una certa trampa. Un referèndum d’independència era el d’Escòcia, que si sortia que sí s’iniciava un procés que culminava amb que Escòcia era un estat independent. Un referèndum sobre la independència, que és el que ha avalat l’Institut d’Estudis d’Autogovern i diversos estudis de la Generalitat en l’època d’Esquerra Republicana, és saber l’opinió de la gent. Abans de l’1 d’octubre ja s’havia plantejat que calia un referèndum sobre la independència per conèixer l’opinió de la gent i, en cas que sortís que la volia, llavors iniciar un procés que podia culminar amb un altre referèndum, ja de plena validesa. Aquest joc, especialment durant l’última campanya electoral, es va jugar de forma una mica excessiva.
Es deia “votarem sobre la independència” sense explicar que votar sobre la independència volia dir iniciar un procés en què, basat en la bona fe de l’Estat, després es puguin aplicar les mesures i les reformes legals que permetessin arribar a una decisió definitiva. S’ha fet molta demagògia. Una cosa que recomana sempre la Comissió de Venècia en aquests processos és que quan es vota la gent ha d’estar assabentada exactament de què vota. I, per tant, si s’arribés a fer un referèndum caldrà aclarir si és un referèndum sobre la independència, per conèixer l’opinió de la gent, o si és un referèndum d’independència, que si surt que sí, vol dir que Catalunya serà un estat independent. Hi ha una diferència substancial.
Molta gent esperava que baixessin la bandera d’Espanya del Palau de la Generalitat a la plaça sant Jaume
I tant. Jo ho estava veient per televisió i algú havia dit els de TV3 que baixarien la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el 27-O i van estar enfocant-la durant hores. Les dues imatges definitives d’aquell dia, quan es va proclamar la relació unilateral d’independència, són, una, TV3 que deia que estaven preparats enfocant la bandera espanyola, que ningú va baixar i que continua allà posada, i, dues, les cares dels diputats al Parlament, totes d’una extrema preocupació, excepte les dels diputats de la CUP, que estaven eufòrics, i que finalment van ser els únics que no van tenir ningú empresonat. Les dues imatges mostren la insuficiència d’aquell procés. El que és una llàstima és que, en aquest procés, la gent que va anar advertint que allò no anava bé, van ser qualificats d’equidistants, de botiflers, de caragirats, i que això es va anar ampliant a un sector cada vegada més ampli. Al Joan Tardà, d’Esquerra Republicana, independentista de tota la vida, li deien botifler pel carrer. Això demostra un cert punt de situació absolutament equivocada i embogida. El que reivindico en el llibre és que aquells que vam dir que Catalunya té dret a la independència i sobretot té dret a fer un referèndum per decidir el seu futur, però que alhora discrepàvem i dèiem que allò no aniria enlloc perquè era impossible arribar a la independència amb aquests plantejaments, vam rebre, i jo no vaig ser especialment afectat per això, però alguna també en vaig rebre, la qualificació de traïdors. Semblava una heretgia que calia condemnar i cada vegada es va anar accentuant.
Tornarem a veure mobilitzacions tan multitudinàries com les que es van produir durant el ‘procés’. El món independentista s’ha desmobilitzat molt
El sentiment d’una part de la gent de Catalunya a favor de la independència hi és, i el sentiment de molta gent, que jo crec que és majoria, que volia un referèndum, també hi és. Ara, aquest procés ha endarrerit qualsevol fita que es pogués aconseguir en un futur, perquè hi ha molta gent cremada, molta gent decebuda. La gent més ideològicament formada amb el sobiranisme penso que entén que ara no és el moment, però que en el futur pot arribar. I després hi ha un altre sector que es va afegir al moviment sobiranista, tot i que no ho havia estat mai, per motius sobretot econòmics, allò d’Espanya ens roba, amb la independència aquí serà la rehòstia perquè ho tindrem tot i Espanya ja no ens robarà. Aquesta gent ha anat cap al desencís total i una part cap a Aliança Catalana. Aliança Catalana s’explica, per moltes raons, la islamofòbia, l’odi a la migració, però també per un sector de gent que es va creure de veritat que seríem independents i que això volia dir avantatges econòmiques brutals. Han vist que això no s’ha fet realitat i descarreguen la seva frustració votant a Aliança Catalana.
Què guanyaria Catalunya sent independent?
Dependria de moltes coses. En aquests moments es parla molt de sobiranies compartides. És evident que la sobirania absoluta en el món actual no existeix. M’agradaria que Catalunya pogués tenir la sobirania compartida que li pertoca. I això com es concreta? Amb la capacitat de decidir. Estic disposat a acceptar, tranquil·líssimament, un estat federal, o un estat confederal, perquè comparat amb d’on venim seria un avenç molt bèstia. El que guanyaríem posant a votació la independència seria el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i, per tant, la seva capacitat de decidir si vol la independència o unir-se lliurement a l’estat espanyol, que seria una opció absolutament raonable, però des d’una perspectiva de la voluntat expressada pel poble, i concretat en un estat federal o confederal que respectés aquesta sobirania.
Què és ser d’esquerres avui?
En el llibre intento reflexionar-hi, i parlo de les definicions que feia el Norberto Bobbio fa molts anys, però que em semblen bastant entinades i actuals. Es pot definir de moltes maneres, però ser d’esquerres vol dir lluitar perquè els desiguals siguin menys desiguals, afegint-hi tota una sèrie de temes que han anat sorgint al llarg dels darrers anys, els dels drets del col·lectiu LGTBIQ+, la lluita contra l’emergència climàtica i, en aquests moments, ser d’esquerres a l’estat espanyol implica una lluita clara per la memòria democràtica, perquè un dels elements que diferencia més la dreta del PP, Vox, etcètera, de l’esquerra o fins i tot dels partits democràtics és la lluita per la memòria democràtica. L’intent de desfigurar què va ser el franquisme i d’amagar què va ser la dictadura i d’oposar-se, com fan, a les lleis de memòria, als homenatges a la gent republicana, em sembla absolutament demencial.
El cap de setmana passat vaig estar a Mauthausen en els actes del 80è aniversari de l’alliberament del camp i una de les impressions més maques que vaig tenir va ser que hi havia milers de joves de tots els països europeus, amb senyeres, amb flors, retent homenatge a la gent que va lluitar per la democràcia i que va patir la repressió del nazisme i del feixisme. Aquest element avui és molt fonamental i marca la diferència entre dreta i esquerra o partits democràtics. I l’altre element important és el tema dels feminismes en la mesura que Vox, d’una manera brutal, i PP, d’una manera més dissimulada però també clara, acaben acceptant i netejant les imatges de la violència masclista negant-se en molts casos, fins i tot, a fer minuts de silenci quan s’ha assassinat una dona. És a dir, igualtat més el que hem anat construint al llarg d’aquests anys, lluita contra l’emergència climàtica, ecologisme, lluita per la memòria democràtica, lluita pels feminismes… Ser d’esquerres bàsicament és defensar aquests drets.
El Rei Felip VIè també va anar als actes de Mauthausen. Hi va coincidir?
El vaig veure. Vaig veure com la gent cridava “visca la República” i era una imatge molt curiosa. La delegació oficial de l’estat espanyol portava dues banderes espanyoles. Dos funcionaris de la petita comitiva les portaven al costat del rei. Al darrere hi havia centenars de persones amb banderes republicanes. Això demostra bastant quina és la situació avui encara a l’estat espanyol. És a dir, un rei que pots llegir positivament que, com a mínim, té el gest d’anar a Mauthausen on van morir molts republicans espanyols i catalans, però alhora una situació en què encara no s’han donat totes les passes necessàries. Quan es va entrevistar el rei amb alguns familiars, a una senyora gran li va demanar què necessitava i ella li va contestar que només necessitava una cosa, que demanés perdó. Això és brutal i explica algunes temes. La monarquia és veritat que està avalada per la Constitució però la majoria de la població actual no l’ha votat i, per altra banda, té el pecat original que va néixer amb Juan Carlos com a successor del general Franco. Puc estar disposat a acceptar que anar a Mauthausen és un gest important de la monarquia, segurament més pensat per la política internacional que per la política interna, però fins que la població actual o futura de l’estat espanyol no pugui definir-se sobre si vol una monarquia o una república, el rei estarà en una situació complicada.
Molts treballadors que abans votaven partits d’esquerra, s’han passat a l’extrema dreta. Què està passant? L’esquerra els pot recuperar?
És una situació complicadíssima. Això ve de lluny. Me’n recordo que Joan García Nieto va fer una enquesta a la Siemens, a Cornellà, als anys 70 i preguntava de quina classe es consideraven que eren els treballadors. La majoria dels treballadors van dir que eren classe mitjana. A vegades hi ha clixés que no s’adapten a la realitat. Les fàbriques en els anys de la transició eren llocs de politització que, a més, s’estenia cap als barris, cap als partits, etc. Ara això ja no funciona. A sobre, et trobes que molts dels treballadors viuen en barris en què les condicions de vida són fotudes, que els seus fills no tenen accés a l’habitatge, etc., i equivocadament ho atribueixen a l’emigració, que és un fet absolutament lamentable quan el que és pobre acusa de la seva situació el que encara és més pobre. O la democràcia és capaç de proporcionar benestar i millors condicions de feina als treballadors i que vegin que amb les esquerres les condicions de vida i de treball milloren, o els cants de sirena de l’extrema dreta, que ho simplifica tot, que fa acusacions falses moltes vegades i que ho vesteix tot de blanc o negre seguiran fent un determinat forat.
Explico l’anècdota que vaig viure al Paraguai on ens van portar a un barri molt degradat i vaig veure tot de banderes vermelles a les cases. Jo pensava “quina consciència de classe!” però resulta que eren del Partido Colorado, que és la dreta. Aquí et penses que a Cornellà tothom votarà les esquerres però hi ha un nivell elevat de Vox. Hi ha esquemes que fallen, però llavors des de les esquerres el que hauríem de fer és analitzar bé per què fallen i no se m’acut una altra fórmula que demostrar que amb la democràcia poden millorar les condicions de vida de la gent.
Aquests arguments serveixen també per França, els Estats Units o l’Argentina?
Em sembla que sí. En el cas d’Argentina, per exemple, el peronisme ja molt desgastat, per escàndols i altres qüestions, era incapaç d’oferir a la gent treballadora unes perspectives engrescadores de futur. Arriba aquell home amb la motoserra i resulta que s’ha incrementat de forma substancial el nivell de pobresa dels argentins. Potser aquestes coses poden servir perquè la gent vegi les conseqüències que governin els que diuen que tenen les solucions fàcils desmantellant l’Estat. L’Estat, pot cometre molts errors i tenir molts problemes, però és una garantia de prestació de serveis a la gent que té uns recursos econòmics limitats.
Si tu desmantelles l’Estat, deixes en situació de vulnerabilitat a moltes persones, i això està passant. Tampoc soc del tot negatiu ni pessimista. Penso que hi ha capacitat de reacció. Tot i l’onada general, és molt significatiu, per exemple, el que ha passat a les eleccions a Romania. Amb una primera volta amb el 40% del candidat de l’extrema dreta, resulta que a la segona guanya l’alcalde de Bucarest amb el 53%. Vaig veure que un professor explicava per televisió que havia anat a votar molta gent perquè veien el perill. Esperem que hi hagi aquesta reacció. Si algú no és capaç de reaccionar davant de les brutalitats que fa Trump o de l’aval que dona al genocidi de Palestina, és que té molt poca sensibilitat.
Hi ha més països, a part dels Estats Units, que avalen el genocidi de Palestina.
Hi ha moltes complicitats. Netanyahu se sent més capaç de fer el que li doni la gana perquè sap que el mínim contrapès que li posava Joe Biden als Estats Units ja no el té. Ara està dient que es vol quedar tota la franja i va matant gent cada dia, tot i que teòricament hi havia un alto el foc. Això és molt dur. Ho veiem cada dia per televisió i costa molt que la gent reaccioni.
Europa no ho fa.
El paper d’Europa és molt trist. En tots els sentits. Europa per la nostra generació era l’esperança de democràcia i més drets socials. En aquests moments, a Europa creix l’extrema dreta i és incapaç de tenir una veu pròpia davant de fets com la guerra d’Ucraïna o el genocidi de Palestina. L’Europa de les llibertats queda absolutament qüestionada per aquesta inoperància a l’hora de fer front a aquestes qüestions. La paradoxa de tot això és que les dues grans potències que van guanyar la Segona Guerra Mundial contra el nazisme i el feixisme -els Estats Units i la URSS, ara Rússia- resulta que estan governades per personatges que, no al cent per cent però sí en un percentatge elevat, abracen idees dels que van perdre la guerra, del nazisme i del feixisme. I això és molt fotut.
Cap el final del llibre parla de la relació entre els polítics i els mitjans de comunicació. Destaca que el bon periodisme pot ajudar a evitar la dretanització de la societat.
I tant! Em sembla essencial, perquè aquesta dretanització es basa en fake news, en rumors, en falsedats clamoroses que corren sense cap tipus de control per la xarxa i que arriben especialment a gent jove. El bon periodisme és un antídot, una vacuna contra això. Sé que hi ha moltes limitacions. Mitjans de comunicació supeditats a una propietat que veu les coses d’una determinada manera, precarització de les feines, crisi de la premsa de paper, una publicitat que pesa molt,… però crec en els professionals de debò. En el llibre cito Manuel Vázquez Montalban, Xavier Vinader, Montserrat Minobis, una sèrie de gent que, en aquells moments, van jugar un paper important. Ara n’hi ha altres però al seu costat hi ha fins i tot falsos periodistes i falsos mitjans de comunicació.
És bàsic tot el que des dels mitjans de comunicació es pugui fer per explicar simplement què està passant. No cal posar cap línia ideològica d’una banda o d’una altra sinó explicar què està passant. Tot i que ja sé que l’objectivitat no existeix, a favor de la democràcia sí que s’ha de jugar. Els mitjans de comunicació tenen un paper molt determinant i en el seu si s’està donant una lluita important per veure qui els controla i quin missatge emeten. A mi em sembla, i no és perquè ara estiguis tu aquí, que és molt interessant l’experiència del Catalunya Plural, que professionals de la comunicació tirin endavant un digital, amb les limitacions econòmiques que segurament deu tenir, on puguis trobar reflexió, enlloc d’això és blanc o és negre, aquest és dolent, aquest és bo.
És crític amb el paper de TV3 i Catalunya Ràdio. Lamenta que estan més pendent de Junts i ERC que no pas dels comuns i el PSC.
Em sembla que és bastant difícil de contradir aquesta opinió. Al Parlament vaig defensar a capa i espasa TV3 davant dels atacs de Ciutadans, que l’atacaven bàsicament perquè emet en català. Però, dit això, tinc tot el dret com a ciutadà a discrepar de determinades informacions. Segurament no és per consignes, però hi ha determinats periodistes, que s’han format en política en el ‘procés’, que tenen la tendència a pensar que és més important una manifestació convocada per la Intersindical que una convocada per Comissions Obreres i UGT, que són absolutament majoritàries. Trobo una vergonya que quan es fa informació del Congrés de Diputats sempre es treu què opinen Junts i Esquerra i mai què opinen el PSC i els Comuns. Qui representa Catalunya al Congrés? Esquerra i Junts? Però si la suma de PSC i Comuns és infinitament més elevada a les eleccions generals que la d’ells! Hi ha la tendència a pensar que Esquerra i Junts són els que representen Catalunya. No, Catalunya la representen tots els diputats i diputades electes i, per tant, no és just que TV3 i Catalunya Ràdio enfoquin la informació parlamentària a Madrid només a partir de la perspectiva del que diuen el govern, Junts i Esquerra. I els altres diputats i diputades catalans per què no surten? És una crítica a fer i que em veig molt capaç de defensar-la.
Quin escenari preveu per la Catalunya dels propers anys?
Ara toca una etapa de tranquil·litat. La gent de totes les ideologies està cansada de l’enfrontament. No és casualitat que hagi desaparegut Ciutadans, que fa pocs anys va guanyar les eleccions al Parlament tot i que no va poder governar. Estem vivint el final del que va suposar l’onada independentista i alhora el final o l’adaptació de l’onada del 15M. S’està produint una situació que jo no vull qualificar d’estabilitat perquè aquí hi ha molts elements encara de conflicte. A Catalunya no s’acabarà d’ajustar la situació fins que no s’apliqui del tot l’amnistia, que estava pensada per afavorir un cert retrobament. Entrem en una etapa en què el que toca, i alguns ho han dit ja, és no tant buscar un estat sinó enfortir la nació, l’autogovern, la llengua i les condicions socials dels catalans i les catalanes. Ara el que toca és una etapa molt menys èpica, fer front a problemes com Rodalies, l’estat de la sanitat pública o el tema de l’habitatge, i alhora enfortir el concepte de Catalunya com un sol poble, defensar la llengua catalana i incrementar l’autogovern. Això pot donar de si durant uns anys i després veurem exactament, no puc ser profeta, cap on evolucionen les coses.
En el llibre explica que ha coincidit amb alguns personatges importants de la política internacional. De quin té el millor record?
Enrico Berlinguer va influir molt en mi amb l’eurocomunisme i el Partit Comunista Italià. Vaig anar al míting que va fer a Barcelona, però no el vaig arribar a conèixer personalment. A Pepe Mújica sí que l’he conegut. A Montevideo primer i després a Barcelona. A Montevideo hi vam anar amb Miquel Caminal a explicar l’Estatut d’Autonomia a les esquerres llatinoamericanes. Va ser una experiència molt interessant i el que presidia la sessió era Mújica, que poc després va ser president de l’Uruguai. Era un home molt atractiu i simpàtic. El primer que ens va dir era si havíem provat la carn de l’Uruguai, que era la millor del món, segons ell. Mújica s’ha convertit en un referent moral per molta gent, i vull afegir-hi que és un referent moral però d’esquerres, perquè ara sembla que tothom se’l vulgui apropiar i que tothom estigués d’acord amb ell. Va ser guerriller dels Tupamaros i després va ser president pel Frente Amplio.
Era un home decididament i descaradament d’esquerres. I el que feia era ser coherent amb això. Em sembla perfecte que tothom se senti representat amb Mújica, però no era el papa del Roma. Era un militant de l’esquerra que va a fer reformes profundes en el seu país, que ha defensat sempre els valors de l’esquerra i que amb càncer en una fase avançada va participar a l’última campanya electoral donant suport al candidat del Frente Amplio, que va acabar guanyant. No era un neutral. Era una bona persona i una persona coherent, però cal recordar també que era un home d’esquerres. I quan parlàvem de quins missatges pot emetre l’esquerra de cara a la joventut, hi ha molta gent jove que a mi m’ha parlat bé de Mújica perquè era un tio d’esquerres collonut, fabulós, coherent, no hi va haver portes giratòries per ell. A vegades hi ha la tendència a diluir la ideologia o la militància d’algunes persones.
És l’exemple, que també en parlo al llibre, de la pel·lícula d’El 47. És una pel·lícula excel·lent que a mi em va agradar moltíssim, però no pots fer la pel·lícula d’El 47 sense explicar que el Manolo Vital era militant de Comissions Obreres i del PSUC. Ell va ser el capdavanter d’una lluita col·lectiva que tenia al darrere el suport d’un sindicat i d’un partit. Em va semblar molt bé que Comissions Obreres portés l’autobús 47 al seu Congrés perquè era una manera clara de reivindicar-ho. Manolo Vital era un home que volia que el seu barri visqués millor, sí, cert, però també era membre del PSUC i de Comissions Obreres. Pepe Mújica era una gran persona i coherent però també era militant del Frente Amplio. Això s’ha de reivindicar.
