La pandèmia de la Covid-19 ha provocat que algunes qüestions passin inadvertides. Realitats que en altres moments haurien ocupat tertúlies i espais en mitjans de comunicació. Una d’aquestes qüestions és el fet que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) consideri que en les administracions espanyoles hi ha un excés de temporalitat.
Cal tenir en compte que en la globalitat d’administracions que hi ha a Espanya la temporalitat o interinitat afecta prop de 800.000 persones d’un total de 2,6 milions d’empleats públics.
Per què s’ha arribat a aquesta situació?
Intentar simplificar una resposta en aquest sentit és, si més no, poc professional, de manera que anem a respondre en forma de grans titulars, perquè comencem a observar que la responsabilitat és molt difícil de determinar:
- Motius polítics/ideològics: en aquesta categoria observem, d’una banda l’existència de partits polítics que han governat, de diferents ideologies, als quals no els sembla adequat un sector públic molt ampli, però al seu torn defensen els serveis públics. D’altra banda, hi ha la percepció, algunes vegades feta realitat, que si no hi ha funcionaris, escollits per sistemes més o menys adequats, però basats en principis d’igualtat, mèrit i capacitat, es poden ocupar els llocs de treball per altres mecanismes menys meritocràtics.
- Motius econòmics: les diferents crisis econòmiques a Espanya han afectat el servei públic, però d’una manera curiosa: mentre s’evitava el creixement de la despesa en personal al seu torn es potenciava “el públic” per poder prestar més serveis públics. De manera que l’equació és simple: més feina però menys oposicions és igual a major interinitat. En aquest grup de motius trobem elements com el fet que, durant la crisi, les taxes de reposició, per exemple per jubilació, eren zero… però la feina havia de fer-se, i si no es podia convocar una plaça, s’ocupava amb funcionaris. Un exemple és l’elevada temporalitat en les universitats públiques, que en alguns casos supera el 60% perquè “algú havia de donar les classes”.
- Motius tècnics: el sistema de selecció ha premiat el principi d’igualtat davant el de mèrit i capacitat, de manera que s’ha volgut garantir un sistema de selecció just, tot i que al seu torn ineficient, per seleccionar en base a criteris tècnics, competencials i d’habilitats.
Els funcionaris: aquest col·lectiu avantatjat a ulls de la majoria
Per si no n’hi hagués prou amb aquestes argumentacions, cal reflexionar sobre la percepció social del funcionariat a Espanya. Una visió que, històricament, és la d’un col·lectiu afortunat perquè no l’afecten les crisis, perquè tenen el sou assegurat i a més “ho paguem tots”.
Tot i que la percepció social de la qualitat del servei públic ens indica que la meitat dels espanyols valora els serveis públics de manera positiva però passa una cosa curiosa: la percepció social que es té dels empleats públics no és positiva. Es té la percepció que hi ha massa empleat públic, que no sempre és personal qualificat i se’ls critica la garantia d’un treball “de per vida”. Així doncs hi ha una diferència entre la percepció de la qualitat dels serveis públics en relació a les persones que els presten.
Aquesta percepció complica les possibles “mesures de gràcia” per facilitar la funcionarització i estabilització. Aquestes mesures es poden percebre com una nou avantatge. I més ara, amb un mercat laboral que es veu afectat per milers de persones en ERTO, atur i dificultats econòmiques. Persones que podrien veure l’accés a la funció pública com una opció de futur però que deixaria de ser-ho si en lloc de convocar places obertes a tota la ciutadania es “reserven” per consolidar el col·lectiu d’interins.
Les presses i les urgències no són bones companyes
És evident que una problemàtica d’aquesta magnitud, que porta dècades coent-se a foc lent, no pot solucionar-se amb un cop de timó.
És legítim que les administracions públiques que durant anys no han convocat places vulguin regularitzar aquesta situació de forma ràpida i immediata per treure’s un greu problema de sobre?
És legítim que el personal afectat que porta anys en situació de temporalitat (que no necessàriament de precarietat) reclami l’estabilitat?
Es pot permetre la ciutadania que els serveis públics perdin l’experiència i talent d’anys de desenvolupament professional per una qüestió de convocatòries ordinàries de processos selectius?
És just que persones que no han pogut consolidar la seva plaça, en molts casos per deixadesa de les institucions, perdin el seu lloc de treball després de 15-20-30 anys de treball i se’n vagin a l’atur amb 50 anys o més sent col·lectius de difícil reinserció laboral?
És just que els joves sobradament preparats no puguin accedir a llocs en l’administració si no es convoquen les places per sistemes oberts a tota la ciutadania?
És just funcionaritzar a persones que sí han tingut opcions de consolidar la seva plaça i no ho han fet perquè no han aprovat els exàmens o ni tan sols s’han volgut presentar a les proves?
És just que funcionaris de carrera que han invertit anys, i molts diners, per aprovar unes oposicions vegin com en altres casos s’obté “el mateix” sense un procés?
I finalment, una cosa que va més enllà de les persones, ja siguin servidors públics o ciutadania, funcionaritzant a manera de “tarifa plana” es perd l’oportunitat de reformar els models de selecció i gestió dels servidors públics. Es perd una nova oportunitat per millorar el sistema ajornant almenys de deu a quinze anys més.
Arribats a aquest punt, com ho solucionem?
En tot cas és evident que cal trobar una solució a un problema que ha passat de ser organitzatiu a ser de tipus jurídic, ja que després de la sentència del TJUE és aquesta judicialitzant aquest procés a través de reclamacions per part de col·lectius d’interins afectats.
La competència per a “desencallar” el problema la té el Congrés dels Diputats amb la reforma de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP). La proposta que actualment s’està contemplant des del Congrés dels Diputats rau en promoure una reforma de l’EBEP i trobar una fórmula per a totes les administracions, però segurament trobar una solució generalista i única no serà suficient.
Una proposta de solució realment efectiva hauria de ser la que generi un “catàleg de solucions” que garanteixin la igualtat, el mèrit i la capacitat perquè s’adaptin a les múltiples situacions existents en cada administració.
Però que la decisió final de quina eina o eines s’utilitzin es cedeixi, competencialment, a les comunitats autònomes o fins i tot als grans ajuntaments de manera que hi hagi flexibilitat per poder decidir en quins casos és oportú funcionaritzar amb una o altres proves o en quins casos es va a optar per un procés de selecció obert o quan existiran reserves de places per a persones que ja estan ocupant llocs de treball.
Fins i tot plantejar una opció d'”última oportunitat” per a aquells casos en què es consideri que s’ha de fer un sistema d'”amnistia” quan sigui evident la responsabilitat, per deixadesa, de la pròpia institució en la manca de convocatòries en els últims anys.
És més que probable que cap de les solucions que es puguin plantejar hagin de ser rebudes amb satisfacció per les parts, perquè tots perdran en aquest procés de regularització: ciutadania, institucions, interins, funcionaris de carrera, sindicats.
Però cal analitzar que, encara que sembli que estan en “joc” uns llocs de treball, en el fons s’està parlant d’un model de gestió de recursos humans, de qualitat en el servei públic, de bona gestió dels recursos que paga tota la ciutadania.
Està en joc, ni més ni menys, l’estat de benestar en forma de serveis públics de qualitat.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
