Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La intel·ligència artificial: nou paradigma del coneixement industrial i un repte per a la gestió energètica
La IA actua com el nucli vertebrador de la Indústria 4.0. No només automatitza processos o substitueix tasques humanes repetitives, sinó que introdueix un salt qualitatiu en la manera de generar coneixement operatiu. Els sistemes intel·ligents poden ara dissenyar, preveure, optimitzar i decidir. Aquesta nova capacitat redefineix els límits entre el treball humà i el treball algorítmic, i obre interrogants sobre la formació, la responsabilitat i el sentit de l’ofici.
Segons l’OCDE (2024), el 27 % dels llocs de treball industrials a Europa ja integren eines d’intel·ligència artificial o aprenentatge automàtic, i un 45 % de les empreses preveu fer-ho abans de 2030. No obstant això, només un 38 % de la força laboral disposa de competències suficients per treballar amb aquestes tecnologies, la qual cosa genera una bretxa estructural que amenaça d’aprofundir les desigualtats en el mercat laboral.
La figura del superespecialista —un professional altament capacitat en un àmbit tècnic molt concret— guanya pes en aquest nou ecosistema. Però la seva emergència també comporta un risc: la pèrdua d’una visió global, transversal i artesanal del procés productiu. Les empreses que concentren el seu saber fer en hiperespecialistes tendeixen a fragmentar la seva capacitat d’innovació sistèmica, debilitant l’aprenentatge col·lectiu que durant dècades va ser el motor de la productivitat industrial. Com advertia Vaclav Smil, “la complexitat tècnica sense comprensió integral condueix a una il·lusió de progrés”. La IA exigeix, per tant, una cultura industrial capaç d’integrar la màquina i el pensament humà en una mateixa lògica de sentit.
La transició energètica és un component essencial del nou model industrial. La crisi climàtica i les tensions en els mercats energètics —aggravades per la guerra a Ucraïna, els conflictes al Pròxim Orient i la volatilitat del gas— han posat de manifest la necessitat d’un polisistema energètic, divers i resilient. No podem dependre d’una única font ni d’una sola tecnologia: la descarbonització exigeix combinar electricitat renovable, hidrogen verd, biometà, biogassos i, en alguns casos, tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni (CCUS).
Segons la Comissió Europea (Energy Futures Report 2024), la demanda elèctrica industrial augmentarà un 30 % a Europa entre 2024 i 2035, impulsada per la digitalització i l’automatització. El repte serà cobrir aquest augment sense incrementar les emissions ni els costos. Ser “ferme defensor de les renovables” implica també reconèixer la seva complexitat. El sistema energètic del futur no serà lineal ni homogeni, sinó híbrid i territorialment diferenciat.
Això implica canvis profunds en l’organització de la producció industrial, en què les noves cadenes de subministrament locals, la relocalització parcial d’activitats, la digitalització intensiva per gestionar xarxes distribuïdes i, sobretot, les noves professions requereixen una nova mirada. Tècnics en biogàs, operadors de parcs fotovoltaics, enginyers de manteniment eòlic o gestors de dades energètiques: la transició energètica no és només tecnològica, sinó laboral i cultural.
La globalització industrial ha entrat en una fase de fragmentació. La pandèmia, la guerra a Ucraïna, les tensions entre els Estats Units i la Xina, la inflació de matèries primeres i la cursa pels minerals crítics han alterat profundament el mapa productiu mundial. La lògica de les supply chains globals està sent substituïda per la del friend-shoring, la relocalització i la sobirania tecnològica. Europa —i Espanya en particular— es veuen obligades a repensar el seu model productiu sota paràmetres d’autonomia estratègica i seguretat industrial.
Aquest nou context redefineix la idea mateixa de competitivitat. Ja no es tracta només de costos o eficiència, sinó de capacitat per garantir subministraments, diversificar riscos i mantenir un control sobre les tecnologies clau com són els xips, bateries, hidrogen, emmagatzematge o intel·ligència artificial. La Indústria 4.0 ha de ser, per tant, una indústria segura, sostenible i geopolíticament conscient. I això exigeix inversió pública, cooperació interterritorial i polítiques industrials actives que no hem vist en dècades.
Nous models d’organització industrial i cultural del treball
El salt tecnològic no és només una qüestió de màquines: és, sobretot, una qüestió de cultura. Les formes tradicionals de treball —basades en la jerarquia, la repetició i l’especialització rígida— estan sent substituïdes per models més horitzontals, col·laboratius i digitalitzats. No obstant això, la transició cultural és lenta. Gran part de la força laboral actual manca de les competències digitals i cognitives que exigeix la Indústria 4.0, i molts treballadors —especialment els més grans o els procedents de sectors tradicionals— senten una desorientació profunda davant els nous entorns laborals.
El desafiament no és només formatiu, sinó identitari. La desaparició d’oficis, l’automatització i la fragmentació del treball remot erosionen els vincles col·lectius que donaven sentit a l’experiència laboral. Per això, la nova cultura del treball ha de recuperar el valor del que és humà en el procés productiu, com representen la creativitat, el judici, l’adaptabilitat i la cooperació. L’educació tècnica i la formació professional han de reconfigurar-se per generar no només especialistes, sinó persones capaces de pensar sistèmicament en entorns complexos.
Europa —i Espanya en particular— afronten un problema estructural derivat de l’envelliment poblacional i l’escassetat de mà d’obra qualificada. La substitució demogràfica està sent coberta en gran mesura per població migratòria, però el nivell de qualificació i adaptació cultural d’aquests nous treballadors no sempre coincideix amb les necessitats de la indústria avançada. A això s’hi suma la desafecció de molts joves autòctons envers les professions industrials, encara vistes com poc atractives o mancades de prestigi social.
El repte consisteix a articular una nova política de formació i ocupació industrial que integri ambdues realitats: joves nadius i joves d’origen migratori. Formar per a la indústria del futur no pot limitar-se a ensenyar l’ús de màquines o software; ha d’incloure competències crítiques, lingüístiques i tecnològiques que permetin moure’s amb solvència en un entorn globalitzat. La immigració no és un problema i ha de ser una oportunitat, segons la realitat demogràfica, per regenerar el teixit productiu si es combina amb polítiques educatives inclusives i un projecte de país que valori la producció i el coneixement tècnic.
El risc del tecno-feudalisme i la necessitat de sobirania industrial
En aquest context emergeix un debat crucial sobre el poder i la dependència tecnològica. L’economista Yanis Varoufakis adverteix que el capitalisme digital ha mutat cap a un tecno-feudalisme, on grans plataformes concentren el control sobre les dades, la infraestructura i la informació, exercint un domini gairebé sobirà sobre l’economia real. De la mateixa manera, autors com Byung-Chul Han o Evgeny Morozov alerten d’un “nou cesarisme tecnològic” que sotmet la democràcia al dictat d’algoritmes opacs.
La política industrial europea no pot ser aliena a aquesta deriva. Necessitem sobirania tecnològica, ètica en la IA i un model de governança que impedeixi la subordinació de les decisions industrials al poder d’unes poques corporacions digitals. L’autonomia estratègica no és només energètica o militar: és també cognitiva i tecnològica.
El debat sobre la Indústria 4.0 no pot reduir-se a una qüestió tecnològica. Es tracta d’un projecte econòmic amb un fort component de model social, en què conflueixen la intel·ligència artificial, la transició energètica, la reorganització del treball i les tensions geopolítiques, sumades a una mirada des del territori i les seves necessitats i contradiccions, i sense perdre de vista la necessitat de garantir la cohesió social, és fonamental. La integració d’aquests vectors determinarà el tipus de societat industrial que construirem en les pròximes dècades, en què tenim l’oportunitat de permetre un model centrat en una indústria excloent, concentrada i dependent, o una indústria oberta, democràtica, sostenible i cohesionada social i territorialment.
Per aconseguir-ho, Europa necessita una nova cultura industrial, conscient de la seva empremta energètica, del seu impacte social i del seu paper estratègic al món. La digitalització no és neutral; l’energia no és infinita; el treball no és una variable secundària. Tot està interconnectat. La Indústria 4.0 ha de ser, al mateix temps, una Indústria Humana 4.0, capaç de combinar intel·ligència tecnològica amb justícia social i responsabilitat ecològica.
