Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral.
Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.
Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050, la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa. L’alt preu de l’habitatge, el trànsit de vehicles i la contaminació porten, no obstant això, moltes persones a valorar si compensa viure a la ciutat. Estan, però, preparats els pobles per a rebre nous habitants?
El primer problema és la manca d’habitatge disponible, en molts pobles, especialment en els més turístics, perquè molts habitatges es destinen al lloguer de curta estada. Però l’escassa oferta de feina, que no sigui estacional només i sense qualificació, és l’altre hàndicap per a decidir-se a fer el canvi de vida i instal·lar-se en un poble. “Aprofitar el teletreball, fomentar-lo, és ara una oportunitat per a l’equilibri territorial”, tal com exposa Eduard Trepat, geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya. ARCA és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader (ajuts per al desenvolupament econòmic de les zones rurals) a tot el territori.
“Perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics”, exposa Eduard Trepat. Per la seva banda, Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. “La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge, que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament”, declara Estany.
Sobre la diversificació de la feina, el president de Micropobles i alcalde de Torrebesses, Mario Urrea, explica que “feina hi ha, però no especialitzada, i en el món agrícola és puntual i no excessivament ben remunerada”. A més, segons detalla Gemma Estany, “el 64% dels agricultors tenen més de 55 anys i no hi ha a la vista un relleu natural. Hi ha però, un perfil, que és cada vegada més present a tota Europa, de joves que volen dedicar-se a la pagesia, però que no tenen tradició pagesa”. Per aquest nou perfil de ramaders i agricultors, diu Estany, “serà molt important facilitar espais tests agraris, una finca i un ramat perquè, aquells que vulguin ser pagesos, tinguin uns anys per provar-ho, amb acompanyament i assessorament, per exemple en la finca d’un pagès que s’està jubilant, i que si els hi agrada, s’hi puguin quedar. I en això estem treballant”, diu.
Per a una millora qualitativa, Urrea suggereix alguna idea: “Sobretot el que necessitem són emprenedors, negocis, activitats econòmiques a partir de noves idees preses a partir de les possibilitats locals, des de l’agricultura i la natura. Si podem aconseguir infraestructures en benefici dels emprenedors, perquè puguin venir, ho hem de facilitar. Per exemple, si es té la idea de fer perfum i a la zona hi ha plantes aromàtiques, val la pena facilitar un obrador”, exposa el president de Micropobles.
Oficis sense relleu
Un altre problema greu, segons apunta des de Berga l’Alba Pellicer, que és tècnica d’empresa i ocupació de l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà, l’ACEB, és “l’envelliment de la gent dedicada a oficis”. Comenta que al Berguedà es treballa “en col·laboració amb organitzacions com Barcelona Activa i centres formatius d’altres comarques, a on els fan arribar ofertes de feina a la comarca, en el sector serveis i oficis per a la gent que vol marxar de la ciutat, però necessiten una feina”. Treballen també en la formació dual en cicles formatius que poden ajudar a cobrir llocs de treball que ja no tenen un relleu assegurat com passava antigament i, per tant, feines de fuster o mecànic queden sense treballadors.
Des de Ripollès Desenvolupament es va crear l’aula d’hostaleria, amb una dotació de fons europeus. L’any 2003 va sortir la primera promoció. “Es donava així contingut a uns estudis de cicle formatiu de grau mitjà en cuina i pastisseria. Ara bé, en el grau superior de gastronomia ja no hi ha prou gent per a fer-lo i, en canvi, en altres llocs, com Girona, la seva aula d’hostaleria no pot acollir tothom perquè no hi ha prou places”, explica la tècnica de desenvolupament local de l’agència de Ripollès Desenvolupament, Nancy Rovira. I afegeix que, “a Osona, a la Garrotxa i a la Cerdanya, per exemple, falten fusters, perquè no hi ha relleu generacional, però en tota la demarcació de Girona, només es fa un cicle de fusteria, a Banyoles, l’altre més proper es fa a la Garriga. Veiem, així, com l’ensenyament està desconnectat de la realitat, i no es fa una prospecció de les necessitats ni una planificació en funció d’aquestes”, afegeix.
Pel que fa a les feines per a empreses amb seu i oficines a les capitals, Rovira també considera una porta al canvi el teletreball, “ara una de les esperances que ha donat la Covid és que tot això pot canviar a millor, però si es fa un clar posicionament a favor del teletreball”. L’autoocupació i l’economia cooperativa són les altres alternatives al món rural que, en el cas de Ripoll, fomenta LaQperativa, inaugurada el passat mes de gener i que disposa també d’un espai de coworking al bell mig de la capital del Ripollès. A tot el territori català es poden trobar espais de treball per compartir, habilitats amb connexió internet que permeten treballar a distància i no necessàriament des de cas, en l’àmbit comarcal. L’associació Cowocat, creada amb fons europeus del programa Leader, en facilita la cerca.
Autoocupació
El Carles González, dermatòleg especialista en melanomes, després d’estar a punt d’instal·lar-se a viure al Ripollès, amb la seva dona, endocrinòloga, i la seva filla petita –que ara ja té un germà- ha acabat muntant una consulta privada, a Ripoll, on passa visita només setmanalment, perquè no han pogut deixar Barcelona. Ha tornat a treballar a l’hospital del Vall d’Hebron i la seva dona a Can Ruti, perquè de les seves especialitats no varen tenir la possibilitat de quedar-se en plantilla a comarques, en la sanitat pública. S’havien il·lusionat molt perquè feia temps que tenien ganes de viure i treballar al Pirineu.
Tots dos estaven disposats a renunciar a un major enriquiment com a metges, veient molts més pacients en un gran hospital i retroalimentant-se amb la resta de professionals, i la tecnologia i instal·lacions més punteres, a canvi de viure en un espai rural al qual aportaven, a més, dues criatures més per a l’escola d’un poble. “Avui dia, a més, la telemedicina fa que tampoc no signifiqui necessàriament una desconnexió tan gran dels hospitals principals. Pots treballar en un hospital comarcal i un consultar i compartir casos que portes al territori amb els especialistes a Barcelona. Amb la pandèmia hem vist que la teledermatologia funciona, pots fer un seguiment més ràpid i àgil a distància”, argumenta el Carles.
De fet, des de la seva experiència en l’intent de viure i treballar en un poble, troba que “potser s’han de reinventar els hospitals petits, tenir més especialistes, i valorar no només el fet de visitar pacients, sinó també que es puguin formar igual de bé que a la ciutat, i que puguin formar part, des de la distància, d’un equip. Això seria l’ideal”, diu.”També així es descongestionen els grans hospitals. La teledermatologia que vam posar en pràctica a moltes consultes és de les poques coses bones que va aportar la pandèmia. Vam poder veure imatges que enviaven els pacients, així els melanomes es poden diagnosticar de seguida. Això si es fes sempre seria meravellós”, exposa l’especialista.
Des de la comarca del Segrià, l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea, que presideix Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants, explica que a la seva zona, “dels 5 o 6 metges que hi ha tots passen de 60 anys i dos ja es jubilen i es preveu que se’n jubilin més i no n’entrin. És un greu problema per a la salut”, declara. “Si vols que la gent vagi a viure als pobles, has de garantir-los una casa, un sou que compensi i, si són una parella, que tots dos tinguin feina. Aquesta és la manera d’atraure enginyers, metges…”, puntualitza el dermatòleg Carles González.
@Repoblem
La manca de serveis sanitaris, comercials, educatius i culturals condicionen la tria de la vida en un poble. “Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre que tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat”. Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, ara fa 2 anys -el 26 d’agost del 2020-, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte @Repoblem, amb un missatge que deia: “Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent”.
Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars, i en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa –i continua casant avui – necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, masies per llogar o vendre o feines i qui les vulgui comprar, llogar o fer, tenen a l’espai de Twitter Repoblem una eina per trobar-se.
Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que “entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat”.
Segons dades de l’Idescat, el nombre d’afiliats a la Seguretat Social a final del 2021 va ser més elevat que el d’abans de la pandèmia a totes les comarques, excepte la Ribera d’Ebre i el Barcelonès. El nombre d’afiliats va augmentar, en relació amb el desembre del 2019, a totes les comarques excepte a la Ribera d’Ebre i al Barcelonès, on va disminuir un 1,2% i un 0,1%, respectivament (-96 i -1.241 afiliats). Els augments relatius més elevats van ser els de la Cerdanya (7,2%), el Moianès (6,4%), el Baix Penedès (5,6%), la Garrotxa (4,6%), el Baix Empordà (4,3%) i el Tarragonès (4,1%). En termes absoluts, els augments més elevats d’afiliats a la Seguretat Social van donar-se al Vallès Occidental (5.690), el Vallès Oriental (5.032), el Maresme (4.245) i el Tarragonès (4.005).
