El passat 25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, es denunciava -un cop més i ja gairebé arribant al final del primer quart del segle XXI- que, segons la darrera enquesta de violències masclistes de Catalunya, de l’any 2016, més del 64% de les dones més grans de 16 anys ha patit algun episodi de violència al llarg de la seva vida; les violències masclistes són una expressió de la desigualtat estructural que patim les dones. La violència econòmica és, massa sovint, una violència que queda en segon pla, amagada davant moltes altres violències bàrbares però no menys important.
La violència econòmica que patim les dones en l’àmbit privat, públic i comunitari. Des de la bretxa salarial – que és d’un 24% de mitjana a Catalunya- fins a l’impagament de pensions d’aliments són violència masclista i no ho dic jo sinó que queda recollit al Conveni d’Istanbul -Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica-. També ho diu la llei dels drets de les dones per l’erradicació de la violència masclista i, finalment ho reconeix i avala el Tribunal Suprem. La violència econòmica ens priva de recursos econòmics per construir la llibertat. La violència masclista és un maltractament invisible i molt estès, base de l’explotació i la desigualtat.
És evident que per acabar amb les desigualtats i la violència estructural calen abordatges múltiples i transversals però, també, es fa evident que els recursos econòmics dels que es disposa personalment són imprescindibles. Qualsevol persona sense recursos econòmics ha de suportar situacions que qui els té no suporta. Una dona en situació de violència no pot decidir trencar el cercle perquè sovint no va sola sinó amb els fills i filles i perquè sense recursos econòmics la sortida es percep com a impossible.
La Renda Bàsica Universal i Incondicional planteja un canvi de paradigma en les polítiques socials dotant de recursos econòmics a tota la ciutadania, això possibilitaria trencar situacions insostenibles, poder portar a terme processos vitals sòlids i des de la llibertat d’elecció. La Renda bàsica no és la solució a tots els mals que pateix la societat, no acabaria amb la violència masclista, però sí que possibilitaria donar sortida i pal·liar situacions de violència que actualment no en tenen.
Sempre ens han dit que el treball dignifica, a les dones a més se’ns oferia el treball productiu -no pas el que socialment no s’ha considerat mai treball i que solem fent en un percentatge altíssim les dones, no pas els treballs de cura, els invisibles- com a lloc on realitzar-nos com a dones, a partir del qual alliberar-nos. Fal·làcies del capital.
Dignifica el treball digne i realitza el treball que satisfà. Les dones en el mercat laboral ens movem, de forma molt majoritària, entre la precarietat i l’assetjament i es pot sumar la desigualtat salarial que s’acumula. Així el treball assalariat, en el cas que n’hi hagués per tothom, és la sortida que ens dota de llibertat?
La Renda Bàsica és una renda de supervivència, que ens permetria tenir les necessitats bàsiques cobertes i, per tant, posaria les condicions per poder negociar en el mercat laboral, en les relacions afectives, en la interdependència social. La Renda Bàsica és, simplement, una mesura econòmica que posa la base per construir la llibertat minvant els condicionants externs.
Ara que a Catalunya s’impulsa un Pla Pilot per a la implementació d’una Renda Bàsica, cal observar el que ha passat en experiments semblants, els efectes positius sobre la ciutadania. A Finlàndia l’experiment va tenir dos resultats que m’agradaria destacar, el primer és estructural: va tenir un impacte sobre el benestar de les persones. Les persones que van rebre la renda bàsica estaven més empoderades, vivien més satisfactòriament les seves vides i va millorar la convivència, atès que les persones perceptores van augmentar la seva confiança en els altres i en les institucions. Un segon resultat que vull destacar és l’afectació sobre el treball, les persones perceptores de la renda bàsica no van deixar de treballar, van treballar de forma similar a les persones que no el rebien i no es van desincentivar, al contrari, el van activar, les persones perceptores van treballar 6 dies més l’any de mitjana que les no perceptores.
Així la Renda Bàsica millora la vida a nivell material, però també té efectes positius a nivell comunitari. Hi ha un empoderament personal, econòmic i social que té efectes de millora a nivell estructural. La proposta és fer un canvi de perspectiva en les polítiques socials pel que fa als actuals ajuts condicionats, però també en la millora d’inversió dels serveis públics i universals, un còctel que posa les condicions per tal que les nostres vides no es vegin tan condicionades i poder escollir de forma lliure, realment, quines seran les nostres accions.
