Fa un any i escaig sota les bales de goma de la Guàrdia Civil van morir 15 persones a la tanca de Ceuta. La notícia no ens va arribar per les grans agències sinó per la insistència del teixit solidari que va tenir la capacitat de trencar, gràcies a les xarxes socials, un mur de silenci. Tot i que dotze mesos més tard se’n parla poc, en aquesta ocasió la història de quinze vides segades i de la ignomínia de l’Europa que xucla la sang d’Àfrica va sortir a la llum.
Situacions com la de Ceuta són poc habituals. A l’altra cara de la moneda, gairebé cap mitjà (o cap) es va fer ressò de la presentació l’agost que Guy Rider, director de l’Organització Internacional del Treball, va fer d’un informe on aquest organisme explicava que cada any al món moren 2,3 milions de persones en accidents laborals o per patologies derivades del seu treball. Una cada 14 segons, unes 6.300 cada dia, quasi 200.000 al mes; molt sovint per alimentar les plusvàlues del Capital. Tampoc ocupen grans titular informacions com que l’amiant ha matat a l’Estat Espanyol unes 40.000 persones, les mateixes que moriran en les pròximes dècades per això mateix. Treballadores i treballadors i els seus familiars, que tenien la feina en empreses que produïen o manipulaven asbest fins a la seva prohibició l’any 2002, tot i que des dels anys 1940’s es coneixien els seus efectes perjudicials per la salut.
El naixement del Diari del Treball és una bona notícia. Hauria de permetre que milers de realitats com aquestes sortissin de l’anonimat. De fet, manllevaré paraules d’un periodista, Robert Fisk, per donar-li la benvinguda: “Si és que hi ha d’haver algun motiu per a la nostra existència, com a mínim hauria de ser la nostra habilitat d’explicar la història tal com és perquè ningú no pogués dir: «No ho sabem, ningú no ens ho ha explicat»”. I això és especialment vàlid pel món del treball, que fa funcionar el món.
Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT de Catalunya
1 comentari
Pingback: Explique-nos-ho | La Sal de la Terra