Les coordenades socials i econòmiques que contextualitzen el Pacte Nacional per a la Indústria (PNI), signat el passat setembre entre el Govern i els agents socials i econòmics, s’ubiquen en un període de transició. Aquest present de canvis de tot ordre que ve agitant el món, i que porta associat un sentiment col·lectiu de desassossec, de desubicació i desconcert sobre els efectes de la robotització en el treball, les conseqüències del canvi climàtic, de la bretxa digital i tantes altres inseguretats. El PNI, tal com ho va formular la plataforma +Indústria l’any 2012, és la resposta catalana a la crisi. És una estratègia per tornar a l’economia productiva i per reforçar-nos davant les crisis energètica, ecològica, alimentària…
En aquests moments de canvi profund de paradigma productiu, la digitalització, l’eficiència i el canvi de font energètica, i l’economia circular, esdevenen els principals factors per a la competitivitat de l’empresa. L’empresa que no es digitalitzi, no electrifiqui o instal·li renovables i no adapti el model de negoci no podrà competir amb les que si ho facin. Els fabricants d’automòbils saben que en el futur no vendran tants cotxes sinó serveis de mobilitat, que els vehicles seran elèctrics i els guiarà l’electrònica digital. El treball humà és l’altre component imprescindible que junt amb la innovació componen la gramàtica del progrés amb benestar. Tal com ha demostrat la pandèmia, el treball humà és imprescindible pel manteniment de les condicions bàsiques de la vida, però a més el treball, que és propi de la persona és massa valuós com per ser denigrat per negocis de plataforma digital que només busquen l’extracció de plusvàlues sense aportar valor social.
En l’actual estadi de la transició, emergeix una nova jerarquia de valors en el disseny de les polítiques industrials: les persones, el treball i l’empresa, en aquest ordre. Quan els sindicalistes parlem de transició justa estem posant el treball humà i l’ecosistema que acull la vida en la centralitat del progrés. L’home i la dona són els primers destinataris de les polítiques industrials del celebrat Pacte Nacional per a la Indústria, a diferència de temps passats quan l’Estat va subordinar el seu poder al dictat del capital financer, va reduir la inversió pública afeblint la indústria productiva i l’estat del benestar. L’ordre neoliberal va també desregular el mercat laboral deixant créixer el poder oligopolístic de l’empresa gran i multinacional en detriment de les Pimes i dels treballadors i treballadores. Només una inesperada pandèmia va evidenciar, contra pronòstic en l’auge dels algoritmes i robots, que els treballs són essencials per a la vida, i que aquells que són més essencials s’infravaloren de manera constant. L’actual context de crisis ha tornat a col·locar el treball, sigui de cures, serveis a la comunitat, tecnològic, millor o pitjor remunerat, com un valor central sense el qual s’ensorra l’edifici social.
L’empresa ha de recuperar el prestigi perdut en temps neoliberals, quan el capital financer es va elevar per damunt del capital productiu i del capital humà. Els negocis es van financieritzar i es van deslocalitzar les produccions. Europa va perdre capacitat industrial, també Catalunya, incrementant la seva ja gran dependència material, energètica i tecnològica de l’exterior. La bombolla financera especulativa va créixer fins que finalment va col·lapsar l’economia mundial. Aquell menysteniment de l’empresa productiva va alimentar els relats de la postindustria liquidant la manufactura, amplificant el model de negoci extractivista, i exalçant la figura de l’emprenedor com a substitut ideal del treballador assalariat, confonent treball i ocupació. És hora que, rectificant el desori, l’empresa torni a una estratègia que tingui viabilitat econòmica i alhora generi beneficis socials, mediambientals, territorials, preservant el seu valor social per sobre d’interessos econòmics aliens al bé comú.
El Pacte Nacional per a la Indústria és un contracte social entre Govern i agents socials amb el qual desplegar tot el potencial productiu de les innovacions tecnològiques, aprofitant el vent favorable dels fons europeus, i crear nous llocs de treball de qualitat. L’acord s’ha construït sobre una governança compartida que assegura el marc d’estabilitat temporal necessari pel desplegament de la política industrial. I sobre el lideratge d’un «estat emprenedor» amb inversió pública, determinació legislativa i reguladora, que crea la seguretat jurídica necessària per arrossegar capital privat, atraure empreses i fer créixer el pes de la indústria. El canvi de paradigma social que promou el Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025 és cooperar en lloc de competir per revitalitzar la indústria i humanitzar el treball a Catalunya.
