D’acord amb la premsa ja existeix esborrany de la llei rider i consisteix en la modificació de l’Estatut dels Treballadors afegint una disposició addicional (DA23) en el següent sentit: Article únic. Modificació del Text Refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors, aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre.
S’introdueix una nova disposició addicional vint-i-tresena en l’Estatut dels Treballadors, amb el següent contingut: Disposició addicional vint-i-tresena. Presumpció de laboralitat en l’àmbit de les plataformes digitals de repartiment: exercici implícit de les facultats empresarials.
Es presumeix inclosa en l’àmbit d’aquesta llei, excepte prova en contra, l’activitat de les persones que prestin serveis retribuïts consistents en el repartiment o distribució de qualsevol producte de consum o mercaderia a consumidors finals, per part d’ocupadores que exerceixen les facultats empresarials d’organització, direcció i control de manera indirecta o implícita, a través d’una plataforma digital, mitjançant la gestió algorítmica del servei o de les condicions de treball.
Aquesta presumpció no afecta les exclusions de laboralitat previstes en l’article 1.3 de la present norma.
Anàlisi de la normativa
No hi ha canvis en matèria substantiva. La DA23 ET té com a objectiu establir una presumpció de laboralitat i, per tant, no canvia el concepte de treballador. Això és, els Tribunals, a l’hora de decidir si un rider és Laboral o autònom haurien de seguir les mateixes regles substantives que fins al moment. Si això no quedava bastant palès en què la norma deixi clar que aquesta presumpció és “excepte prova en contra”, addicionalment en l’última frase es fa referència al fet que aquesta presumpció no afecta les exclusions de laboralitat previstes en l’art. 1.3 ET. Aquesta matisació final, per tant, té com a objectiu assegurar que l’exclusió dels repartidors titulars d’autorització administrativa continua clarament vigents i, per això, aquests repartidors encara que facin el treball mitjançant una plataforma digital continuaran sent autònoms.
No estem, en absolut, davant el model californià de regulació, el qual afectava a tots els sectors d’activitat
Una presumpció molt específica. La segona qüestió és que la nova normativa es limita a establir una presumpció de laboralitat expressa amb un àmbit d’aplicació molt restringit. Per a aplicar la presumpció la normativa estableix una sèrie de requisits:
- Que es presti per part d’una persona
- Que l’activitat sigui de repartiment per a consumidors finals
- Que l’ocupadora exerceixi facultats de direcció de manera directa o implícita a través d’una plataforma digital
- Que s’usi un algorisme per a gestionar el servei o per a determinar les condicions de treball
Això és, tal com funcionen les presumpcions legals, a fi d’aplicar la presumpció -i fer recaure la càrrega de la prova sobre l’empresari- el treballador haurà de demostrar els quatre requisits d'”activació” de la presumpció. En cas d’aconseguir fer-ho, s’entendrà laboral tret que l’empresa demostri que realment no era treballador laboral. Podent fer-ho de la mateixa forma que fins ara.
No hi ha canvis en matèria processal. Finalment, cal assenyalar que aquesta normativa, realment, tampoc aporta canvis en matèria processal, ja que, d’acord amb la jurisprudència del TS, per totes, STS 25 de setembre de 2020 del ple, a l’ET ja existeix una presumpció de laboralitat, per la qual es presumeix laboral tot aquell que presta serveis retribuïts per a un tercer. D’aquesta manera, la llei rider solament vindria a concretar una presumpció de laboralitat que ja existia.
Valoració crítica
Dues són les crítiques principals que es pot fer a aquesta normativa. La primera és que es mogui en l’àmbit processal i, a més, creant una presumpció legal que per a activar-se el treballador ha de provar que compleix més requisits que en el cas de la presumpció general de laboralitat. Això, probablement, fa que els representants legals dels riders no al·leguin la presumpció específica -la nova- sinó simplement la general -la que ja existia-: ja que els efectes són els mateixos i la presumpció general és més senzilla d’activar.
La segona crítica és que la normativa triï un àmbit tan específic (repartiment de mercaderies per a consumidors finals mitjançant plataforma digital). Això és, s’exclou de la presumpció, d’un costat, tots els altres sectors d’activitat que no siguin repartiment a consumidors, d’un altre costat, les empreses de repartiment que no usin algorismes -les tradicionals. En aquest blog, en altres ocasions, hem comentat que la qüestió dels falsos autònoms no es limita solament al sector del repartiment.
La segona crítica és que la normativa triï un àmbit tan específic
En resum, no estem, en absolut, davant el model californià de regulació, el qual afectava a tots els sectors d’activitat incloent a aquells falsos autònoms que prestessin serveis en empreses tradicionals o de plataformes i, a més, no era merament una presumpció de laboralitat, sinó que la norma de Califòrnia canviava materialment el concepte de treballador.
Més aviat sembla haver-se adoptat el model italià. Una presumpció hiperespecializada i molt criticada per la doctrina italiana per la seva inoperativitat material.
En definitiva, tal com està passant a Itàlia, aquesta nova normativa per si sola no aconseguirà convertir als riders en laborals sinó que continuarà depenent dels tribunals cas per cas o que les empreses canviïn la seva posició actual i decideixin complir. I menys farà per la resta de treballadors en plataformes i els falsos autònoms d’altres sectors com les assegurances, en el sector salut, periodisme, perits… als quals no se’ls aplica aquesta nova normativa.
Article publicat originalment a Argumentos en Derecho Laboral
