Manllevo els versos d’una cançó de Silvio Rodríguez. Llegida en primera volta és una bonica cançó d’amor, però lectures segones i terceres poden dur-nos del que és quotidià al que és general, a l’espai on la política actua i transforma. Aquests dies, quan he conegut les dades de l’evolució del cost de la vida (IPC) i de l’ocupació (EPA), no he pogut deixar de pensar en aquests versos: “no todo fue naufragar”. No perquè les dades em mostrin una situació de bonança plàcida, on tots surem per sobre la tempesta i estem sans i estalvis. Més aviat al contrari: la rotunditat de les dades contradictòries (recuperació econòmica que no arriba a les persones) m’empeny a pensar que s’ha d’actuar de forma clara i urgent per canviar les polítiques i evitar que al final d’aquest llarg viatge, cruent i dolorós, de mesures d’austeritat i de retallades, acabem en un gran naufragi que deixi milers, centenars de milers, potser milions de situacions personals, mancades d’expectatives vitals, sense horitzó d’un futur millor i immerses en un entorn de desestructuració social.
Quan veig l’IPC i l’EPA topo amb una realitat dura: de creixement del cost de la vida (avui són dècimes, demà poden ser punts) i d’ocupació precària i de baixa qualitat. Davant d’això m’enervo i vull cridar, ara que tinc davant properes cites electorals, sia el 27-S o a finals d’any en les generals, la demanda d’un canvi de polítiques. Per això, com en Silvio, crec que “ante otro más de lo mismo creí en lo distinto, / porque vivir era búsqueda y no una guarida”. No sigui cas que algú pretengui, malgrat la contundència de les dades, mantenir-se ancorat en la injustícia i la inutilitat d’unes polítiques neoliberals (què són, sino, l’austeritat i les retallades) en comptes d’entendre que “lo distinto” és canviar, actuar políticament diferent. L’acció de govern pot canviar condicions de vida i treball. I nosaltres podem determinar quina acció de govern preferim. O posem fi ara a l’austeritat i les retallades, o estem abocats a un naufragi social on s’instal·larà una societat fracturada i descohesionada.
Per això, quan l’índex de preus de consum (IPC) del mes de juny a escala estatal creix un 0,1%, i a Catalunya, un 0,3%, i torna a índexs positius com a conseqüència de l’increment del preu de l’electricitat i dels aliments i begudes no alcohòliques i, en el cas de Catalunya, també a l’encariment dels serveis, em preocupa saber que això afecta treballadors, aturats i pensionistes, que veuen encara més limitada la seva capacitat adquisitiva. Això comporta més pobresa i desigualtat. És urgent reclamar altres polítiques que garanteixin la capacitat de compra de les persones i la seva inserció social. Si no, la precarietat i les retallades, unides a un repunt dels preus, faran que l’exclusió social no deixi de créixer.
Em passa el mateix amb l’Enquesta de població activa (EPA) del segon trimestre del 2015, que, tot i mostrar una lleu reducció del nombre de persones aturades a Catalunya (hi ha 31.800 aturats i aturades menys), evidencia una realitat insostenible de 726.200 persones sense feina. Tot i baixar, la taxa d’atur a Catalunya, el 19,10%, continua sent molt elevada. La feblesa ocupacional comporta majors desigualtats en el mercat de treball, com és que les dones estan en pitjor situació per accedir-hi i són les principals víctimes de la crisi o que els joves entren al mercat de treball en condicions extremament precàries. Avui, un 60% de les persones en situació d’atur fa més d’un any que busquen feina. La cronificació de l’atur genera desprotecció econòmica i, també, redueix les oportunitats de retorn al mercat laboral.
Més enllà de les dades genèriques, les noves feines que s’oferten són temporals i precàries. Aquesta aposta empresarial hipoteca el futur i ens aboca a un model productiu que renuncia a la innovació i és enormement dependent dels canvis de cicle exterior. La inestabilitat personal que es genera fa difícil definir projectes vitals integrals i desequilibra les relacions socials i laborals. Aquestes, cada cop més individualitzades i segregades, resten sotmeses al designi unilateral dels ocupadors i a les decisions opaques dels grans poders econòmics i financers.
Però si no volem naufragar, ens cal construir alternatives i instar els poders públics, els governs, a implementar-les. I confrontar amb empresaris i patronals, en la negociació col·lectiva, tant la inestabilitat com les garanties d’ocupació. Els salaris i les pensions han de recuperar el poder adquisitiu, de la mateixa manera que hem de forçar la creació d’ocupació de qualitat, si volem recuperar la demanda interna i el consum. La recuperació econòmica ha d’arribar a les persones i al mercat de treball, i garantir la millora de la quantitat i de la qualitat de la contractació. Necessitem polítiques de lluita contra les desigualtats i discriminacions que pateixen les dones al mercat de treball i una resposta ferma davant la creixent desprotecció que pateixen les persones a l’atur de llarga durada i els joves. Hem d’urgir els poders públics i les empreses que apostin per la qualitat de la producció i l’ocupació, com a motor de creixement i recuperació econòmica, i per reduir la precarietat laboral de la nova ocupació, especialment en sectors com el turístic. Hem d’exigir una renda garantida de ciutadania per a qui no té recursos, així com donar respostes d’emergència per fer front als casos urgents de pobresa i exclusió social.
Mentrestant, però, cal evitar el naufragi social. Si es manté l’actual deriva, les persones perdran. Si es refugien en els seus refugis, la realitat no canviarà i girarà vers un individualisme ferotge, del qual no podem esperar res de positiu. El mateix Silvio Rodríguez alerta que quan hem après que la vida va de debò, es corre el perill de voler cremar-la ràpid jugant amb foc, pensant que la defensa del criteri propi es pot fer més enllà de les regles del joc. Potser és una cançó d’amor, però si no acabem entre tots i totes amb les polítiques neoliberals que han marcat la pauta de l’acció de govern d’aquests anys, la pobresa, la precarietat i les desigualtats seran el nostre naufragi. Segur que no tot és naufragar. Depèn de nosaltres: de la capacitat d’organitzar-nos, de la força que tinguem per, des de l’acció concreta que fa front als problemes concrets, incidir en el canvi de les polítiques generals. Perquè com canta en Silvio, “me va la vida en ello”.
