“Aquí gairebé no podem fer res: a les 7 ja ens hem de llevar perquè ja fa massa calor”. L’Oussama, en Salah i en Jawad són tres joves que viuen a Sant Cugat en una furgoneta abandonada. Tots tres van néixer al Marroc i van venir cap aquí davant la falta d’oportunitats de futur al seu país. L’Oussama té 24 anys i en fa set que va arribar a Catalunya. En Salah, amb 21, és el més jove, i fa quasi 10 anys que viu aquí, des del 2015. En Jawad, de 32 anys, ha estat molts anys voltant i treballant a diferents països europeus.
En Jawad diu que voldria “canviar la mentalitat de la gent d’aquí”, en referència a les situacions de racisme que ha viscut
Davant la pregunta de per què viuen a Sant Cugat, la resposta és que, d’una banda, perquè aquí van trobar una furgoneta abandonada on podien dormir. Però també afegeixen que és perquè és una ciutat tranquil·la: “No volem problemes. No hem vingut a robar ni a delinquir, com tothom pensa, només volem treballar, estar tranquils i fer la nostra vida. Ho pots preguntar als veïns”. L’Oussama té feina estable, però els altres dos no, i cada dia marxen de la furgoneta i es busquen la vida “com poden”, reciclant objectes que troben i altres feines similars.
Fins ara, l’Oussama mai havia viscut al carrer, explica. Va estar uns mesos en un centre de menors, i després va accedir a un pis de la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), amb dos amics del centre, on va poder continuar vivint fins als vint-i-un anys. Des de llavors, va regularitzar la seva situació administrativa i ha estat treballant en llocs molt diversos (de cambrer, de pintor, en seguretat, a l’empresa Oropastry de Rubí –fent dònuts, assenyala–). Actualment treballa a l’obra.
Tot i que cobra entre 1.200 i 1.300 euros al mes, l’Oussama no troba habitació de lloguer perquè li deneguen en veure que és un jove marroquí
Al mes, cobra entre 1.200 i 1.300 euros que li permetrien pagar un lloguer, però no aconsegueix trobar-ne: “Quan s’assabenten que ets jove i marroquí, ja saps què passa. No et volen llogar una habitació”. La discriminació en el mercat de l’habitatge ha estat denunciada en múltiples ocasions per entitats com SOS Racisme, per exemple al seu últim informe anual. A més, a Sant Cugat fa dos anys es va destapar en un acte organitzat per elCugatenc que immobiliàries havien denegat llogar per a persones refugiades a l’Ajuntament, com va explicar la regidora de Cooperació, Gemma Aristoy (ERC). Més recentment, Suiry Sobrino, activista d’Amnistia Internacional, denunciava també el racisme immobiliari que ella ha viscut en primera persona a la taula rodona Drets civils i antiracisme de StQBlack, moderada per elCugatnec
Pel que fa als seus companys, en Salah relata que és de Madrid, i que va néixer a la ciutat de Tetuan. No obstant, porta a l’Estat quasi 10 anys, des del 2015. “Ara tinc papers”, explica orgullós. En Jawad, per la seva banda, té tres diplomes de formació de mecànic, electricista i carnisser, i havia treballat molts anys al Marroc: “Era bon treballador!”, assegura.
“Voldria canviar la mentalitat de la gent d’aquí”
Els tres companys expliquen que han patit altres tipus de racisme, també per part de l’extrema dreta. En Jawad explica entre irònic i indignat que, quan treballava al camp, a Almería, tenia un cap que era de Vox que li deia que no volia als immigrants, tot i que la majoria dels seus treballadors ho eren. “Jo estava allà, recollint la fruita, ens pagaven 4 euros l’hora, i treballava 9 hores. No dormia bé, i sempre tenia mal d’esquena”, explica comunicant-se a batzegades entre el castellà i el francès.
“Quan la gent passa prop nostre, els canvia la cara”, explica en Salah
En Jawad confessa que el que més voldria és, justament, “canviar la mentalitat de la gent d’aquí”. “Ens posen a tots al mateix sac, i no és just; perquè sabem que hi ha gent que es porta malament i pensen que tots ens portarem malament”. Qui diu això és l’Abdel, de 21 anys, amic dels altres tres i que també viu al carrer, tot i que no a la furgoneta. En Salah parla de com a la gent que passa prop d’ells “els canvia la cara”. “Es nota que som a Sant Cugat, el segon poble més ric d’Espanya”, afegeix.
“Som molt joves i estem perdent la nostra vida al carrer. Mengem malament, a deshores, a vegades ni mengem”, diu l’Abdel, tot mostrant dolços industrials que ha comprat poc abans. “Ens diuen ‘moro de merda, marxa al teu país’, però nosaltres volem treballar, tots tenim un títol, i ell té feina”, comenta l’Abdel en referència a l’Oussama.
“A la fruita, a la construcció del carrer, al camp, de cambrers, de mecànics… a Espanya hi treballen els marroquins!”, diu en Jawad. L’Oussama coincideix i afegeix: “Ens jutgen a nosaltres, però s’obliden dels nostres paisans, que treballen pel país. De moment, no tots ho podem fer, però el dia que puguem, tots treballarem pel país”.
També han trobat “gent bona”, que els ha ajudat i els ha dut menjar, expliquen. “De 100, 60 són racistes i 30 tenen un cor bo”: l’estadística (en què sempre hi haurà el dubte de què passa amb un 10 per cent) és d’en Salah.
La quotidianitat a la furgoneta
“Fem una rutina, com podem”, diu en Salah. “Al matí ens dutxem, cada dia”, destaca l’Oussama. A la font, o on poden. L’Abdel, que també participa en la conversa, comenta que ha estudiat un grau mitjà de perruqueria (es nota que el pentinat que porta és professional), i que abans havia estudiat un PFI.
També ensenyen com arreglen la part de darrere de la furgoneta amb mantes i coixins perquè quedi un espai el més còmode possible per dormir. Hi ha una relació que ve al cap entre l’espai on dormen i els vídeos que omplen internet on s’explica com a tendència com arreglar una furgoneta o un cotxe per anar de viatge amb un pressupost “baix” però comprant molts objectes que fan l’estada molt més còmode.
Les onades de calor els han passat factura: la furgoneta aïlla molt poc de la temperatura exterior o, directament, és pitjor per l’efecte de reescalfament. Tots assenyalen de seguida que en Jawad és qui ho passa pitjor, perquè expliquen que té una malaltia que no saben concretar, però que fa que li falti l’aire. “Ell hauria de ser a un centre mèdic, ben atès, no vivint al carrer”, diuen els altres.
El vehicle té algunes finestres amb els vidres completament trencats. Comenten que fa uns dies, algú els van robar roba i sabates que tenien guardada a la furgoneta: “Ara en Salah ha d’anar amb xancles”, diuen mostrant unes crocs. És una més de les vulnerabilitats de viure al carrer. Assenyalen que tothom pensa que ells són lladres però, en canvi, són víctimes de robatoris.
El mòbil és la connexió amb la família, i a en Jawad se li ha trencat: des de fa dies no pot parlar amb la mare de 90 anys
Un altre dels problemes és el contacte amb la família. A en Jawad se li ha trencat el mòbil i fa dies que no pot parlar amb la seva família: “Hi tenia tots els contactes, tot”. Explica que és el petit d’una família extensa, i que la seva mare ja té noranta anys. És fàcil imaginar l’angoixa per les dues parts davant la falta de contacte. Fins i tot per als altres, a qui sí que els funciona el mòbil, mantenir-lo carregat al llarg del dia és tot un repte, i en alguna de les visites que hi fem, no hi són precisament perquè estan cercant un lloc on carregar-lo.
Davant la pregunta de què és el que més necessiten, l’Oussama ho té molt clar: “Una habitació”. L’Abdel s’hi suma: “Vull un lloguer i no en trobo, podria pagar entre 200 i 300 euros perquè tinc estalvis”. En Jawad té molt clar que vol una feina, del que sigui, que pot treballar: “Sé fer de carnisser, d’electricista i de mecànic, i puc fer altres coses, també”. En canvi en Salah no té una direcció tan clara de què vol fer com els altres; com tants joves de 21 anys.
L’esperança i la música
Cap al final de l’entrevista, l’Abdel comença a rapejar amb habilitat. “Jo sóc raper, no vull fama, només que m’estimin”. “Ens van dir moros subnormals, il·legals. Però trencarem amb tot”. També acaba posant al mòbil Confianza del cantant Morad, i se saben de memòria les lletres d’unes cançons que denuncien les injustícies socials i racials i els abusos policials. Morad és de l’Hospitalet, fill de pares immigrants del Marroc. “Saps qui és?”, fa l’Oussama. “Clar que ho sap, si ella és d’aquí, com vols que no ho sàpiga?!”, respon en Salah.
En Salah diu que ells també són MDLR (de la frase mec de la rue, “noi del carrer” en francès, amb què s’identifica Morad). Però apunten que ells sí que són “del carrer”, que en Morad només s’hi està, però no hi havia viscut. Parlant dels seus orígens al barri (de la Florida) i del seu èxit actual, Morad canta: “Recorda que la vida et pot canviar”.
Article original de elCugatenc.
