El mercat de treball pateix diverses crisi simultànies. Algunes pròpies del canvi de model i la revolució tecnològica que estem vivint, i d’altres autoinflingides en aquests anys de crisi en pro d’un bé major: el creixement econòmic (especialment el creixement econòmic d’uns quants). I dins les mesures autoinflingides, en trobem una que ha fet estralls en les condicions laborals de desenes de milers de treballadors/es: la reforma laboral.
Però, sens dubte, el Govern de Mariano Rajoy va tenir un dels seus majors èxits en l’article 42.1 de l’Estatut dels Treballadors, on la reforma obria la porta a les anomenades empreses multiservei.
Aquestes empreses, que com el seu nom indica ofereixen tot tipus serveis, funcionen de manera similar a les empreses de treball temporal (ETT) de tota la vida. Això si, amb una destacable particularitat. Els seus treballadors/es, subcontractats i enviats a diferents empreses, no tenen per què tenir les mateixes condicions i salaris que regeixen a l’empresa on desenvolupen continuada i físicament la seva tasca. És a dir, ens podem trobar que en un fàbrica o oficina hi treballen persones provinents d’una empresa multiservei que cobren la meitat que els seus companys contractats directament, tot i realitzar exactament la mateixa feina.
El principi “A igual treball, igual salari”, assolit durant anys de lluita sindical i política, ha estat defenestrat en virtut de la flexibilització i la rebaixa de costos salarials.
S’acostuma a utilitzar l’argument de l’especialització per justificar la contractació d’aquestes empreses. Ara bé, com poden dir que les empreses multiservei són especialistes quan presten multitud de tasques en àmbits totalment divergents? Com poden justificar que un hotel externalitzi la seva activitat principal (per exemple, el servei de la recepció) quan l’especialista hauria de ser el propi hoteler?
El que estem observant és tot el contrari a l’especialització: la desprofessionalització de determinats sectors. Fa pocs dies escoltava l’experiència d’una treballadora que havia passat de fixe a subcontractada. Definia el seu sentiment com a “desnonada”, perdent la confiança en ella mateixa i la qualitat del seu treball, sentint-se com una estranya tot i fer la mateixa feina que els darrers 10 anys.
Això està passant avui en dia a Espanya, afectant desenes de milers de persones en multitud de sectors: hostaleria, telemàrqueting, seguretat, neteja,… provocant una devaluació brutal de les condicions laborals (precarització) i, sobretot, dels salaris (empobriment).
En els darrers mesos, els socialistes (de la mà de sindicats i entitats) hem presentat diferents propostes per tal de modificar l’article 42.1, malauradament massa famós, i abandonar una normativa més pròpia del far west que d’un país avançat. Cal recuperar el principi d’igualtat de condicions davant la igualtat de les tasques, evitant que l’ús d’una persona subcontractada suposi més beneficis gràcies a la rebaixa dels drets laborals.
Les empreses han de poder tenir llibertat per organitzar-se, naturalment. Però aquesta llibertat no pot atemptar contra els salaris i les condicions laborals de la classe treballadora, ja molt malmeses per interminables anys de crisi.
Hem començat a taponar una de les hemorràgies que ha provocat la reforma laboral, i que ens ha portat a ser un dels països més desiguals d’Europa. Queden moltes hemorràgies per taponar, tot just hem posat fil a l’agulla per cosir les ferides que ens ha deixat aquesta reforma.
