A Sallent, les esposes, filles i promeses dels minaires passejaven el seu desconsol pels carrers de la població del Bages. “Els mataran de gana”, es queixaven.
Les autoritats estaven perplexes. El ministre de Governació, Santiago Casares Quiroga, trucava cada vespre a Barcelona: “¿Como siguen los del agujero?”, preguntava.
Els de l’agujero menjaven el ranxo que hom els baixava i seguien de míting permanent. Van dedicar una jornada sencera a repartir-se entre els presents la fortuna del comte de Romanones, un vell oligarca que havia presidit el Govern espanyol amb Alfons XIII.
Un minaire va preguntar: “Pero si el reparto es total, entre todo el proletariado de España, ¿cómo podemos aquí adjudicarnos solo a nosotros lo que corresponde a tantos camaradas?”
El camarada que presidia el debat va contestar: “Los demás podrán repartirse el resto”. El resto eren totes les altres fortunes que no fossin la de Romanones, la qual, per drets de prioritat, corresponia als soterrats de Sallent.
Les autoritats locals van provar de fer-los sortir apel·lant als sentiments. “Al cap de tants dies d’estar sols, potser si els ensenyem les dones…”. Res a fer. Els ascensors de la mina van seguir buits, tot i l’esquer femení.
No va ser fins que va passar una setmana, quan les notícies que venien de fora van confirmar que l’arribada definitiva del comunisme llibertari trigaria una mica més del previst, que els minaires van decidir pujar dels pous. La iniciativa va ser rebuda amb satisfacció general.
Aquesta història està recollida al llibre de Josep Maria Planes ‘Els gàngsters de Barcelona’ (Proa, 2002). Podria servir de metàfora del que està succeint actualment en alguns àmbits del nostre país. Com els anarquistes en la tristament efímera Segona República espanyola, els d’ara son cercles minoritaris, tot i que fan tant soroll als mitjans i a les xarxes que semblen gegantins. Però no deixen de ser minaires tancats en un pou, “amb pressa” per arribar al seu paradís somniat i segurs que el seu objectiu “està a tocar”. Encara que la majoria, a cel obert, no ho vegi de la mateixa manera. Ells, al pou, veuen millor la llum que els que són a dalt, encara que potser només siguin les famoses ombres de Plató projectades per la televisió pública nacional. Tan convençuts aparenten estar, els d’ara i aquí, que ja es reparteixen el botí abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Pensen que és qüestió de seguir tancats perquè el que desitgen arribarà en qüestió de mesos o, com a molt, anys. I anatematitzen a tot aquell minaire, no menys idealista ni lluitador que ells, però que prefereix pujar perquè pensa que la realitat (la correlació de forces?) no ha canviat tan ràpidament com molts d’ells voldrien, tant els que són a dalt com els que segueixen capficats al pou; i menystenen i reneguen de tots aquells que els van acompanyar durant un temps, però que ara pensen que cal seguir treballant a la superfície i no dins d’un espai clos, fosc i poc airejat.
L’autor del reportatge, Josep Maria Planes, va ser un jove i brillant periodista manresà que va dirigir el setmanari satíric El Bé Negre. Va morir assassinat a sang freda per pistolers a la carretera de l’Arrabassada de Barcelona l’agost del 1936. Tenia 29 anys.
Sallent és la localitat on van néixer i créixer, entre altres celebritats, sant Antoni Maria Claret i l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel.
Hi ha una diferència entre els minaires de Sallent i els d’ara. Els del 1933 no ho van “tornar a fer”. El d’ara prometen que sí.
Article original publicat a lafuturachannel
