L’últim informe trimestral del Poder Judicial, “Efectes de la crisi econòmica en els òrgans judicials”, continua mostrant l’evolució a l’alça dels desnonaments malgrat l’escut social i la moratòria que hauria de minimitzar-los. El segon trimestre d’enguany s’ha tancat amb 11.571 desnonaments. El 69,4 per cent dels llançaments, 8.028, va ser conseqüència de procediments derivats de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), mentre que altres 2.849 –el 24,6%- es va derivar d’execucions hipotecàries i els 694 restants van obeir a altres causes.
En una situació de crisi global, amb una taxa de l’atur que supera el 16%, que recorda a la taxa de finals del 2008, també han repuntat de manera considerable els concursos de creditors, malgrat la moratòria activada pel Govern a conseqüència de la crisi del coronavirus. Entre març i juny es van registrar 5.017, dels quals el 53,3% corresponen a persones físiques no empresaris. Aquesta evolució ha suposat un increment del 68,2% respecte al mateix trimestre de 2019.
Sent crític i amb un cert grau de responsabilitat, contràriament al titular del mateix CGPJ o de la majoria de mitjans que han fet eco d’aquest últim informe, la notícia no és que els desnonaments han descendit a nivells de 2019. La notícia és que en plena pandèmia, en plena crisi sanitària i amb una moratòria vigent, “la millor mesura que han pogut elaborar” segons el mateix Govern, els desnonaments van en alça fins a aconseguir xifres pre pandèmia. Sí amb una certa protecció, ens trobem a tantes persones perdent la seva llar o en procés de fer-ho, què passarà el 31 d’octubre quan s’aixequi la protecció? No costa molt imaginar el que s’aveïna.
Potser ha arribat el moment d’obrir els ulls, reconèixer la nefasta gestió amb aquest tema i el fracàs polític davant aquesta situació. Per desgràcia ve des de lluny i no pilla, o no hauria d’enxampar, a ningú per sorpresa. Això és el resultat de les nefastes polítiques de l’última dècada.
En termes generals, Catalunya –amb el 22,7 € del total nacional- ha estat la Comunitat Autònoma en la qual es van practicar més desnonaments.
En referència als desnonaments derivats per impagament de lloguer, també lidera Catalunya, amb el 23,7 € del total nacional. Quant als derivats d’execucions hipotecàries1, encapçala la llista la Comunitat Valenciana, seguida d’Andalusia, Catalunya i Múrcia.
Recentment, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va publicar les últimes dades que aclareixen com s’ha triplicat el registre de noves execucions hipotecàries sobre habitatges habituals.2 L’augment més gran des de finals de 2016.
Amb les dades dels jutjats de 1a Instància, el Poder Judicial reafirma aquest important i preocupant increment de les execucions hipotecàries.
Durant el segon trimestre de l’any, s’han presentat 7.646 execucions hipotecàries.3 La xifra més alta des del segon trimestre de 2017, que ha arrabassat la seva casa a gairebé 3000 famílies.
El major número s’ha donat a Andalusia amb 1.608, seguida per Catalunya, amb 1.592.
Destacar com a incompliment de lleis vigents, al marge de la moratòria clarament insuficient, la situació a Catalunya liderant el rànquing de la vergonya. Posició que manté des de l’esclat de la crisi del 2008 i va ser catalitzador per a la creació de la ILP Habitatge (impulsada per la PAH, l’Aliança Contra la Pobresa Energètica (APE) i l’Observatori DESC). La ILP va acabar convertint-se en la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. L’assoliment més gran d’aquesta Llei, és obligar als grans propietaris a oferir lloguers socials com a mesura preventiva per a evitar els desnonaments.
Des de la seva entrada en vigor el juliol de 2015, ha estat una constant la negativa dels grans especuladors a complir la llei. Tant com ho ha estat la falta de contundència de les administracions públiques catalanes per a sancionar-los i obligar-los al compliment de l’única llei capaç d’evitar aquest drama social. No es poden normalitzar els desnonaments ni l’especulació. Pràctiques que vulneren drets fonamentals, que ja sumen massa víctimes, i no poques vegades s’han cobrat el preu més alt.
En l’actualitat, les PAH Catalanes estan en ple procés parlamentari per a millorar i ampliar la 24/2015. Un nou marc d’esperança per a revertir la situació, que esperem que compti amb l’altura política suficient per a defensar-la i aplicar-la.
Pagar l’habitatge o deixar de menjar
“El paisaje del abandono” és el títol de l’informe sobre el mapa de la pobresa severa presentat, divendres passat 10 de setembre, per la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social en l’Estat Espanyol (EAPN-ES). Un informe que reflecteix la consolidació de la desigualtat, en una societat on la recuperació econòmica no és per a totes les persones.
Amb 4,5 milions de persones en situació de pobresa severa (pràcticament una de cada deu persones que viuen a Espanya) es consolida la bossa de pobresa estructural formada d’una banda de la població que ja estava en l’abandó abans de la pandèmia.
Segons la EAPN, el 23,7% de la població, més d’11 milions de persones, està afectada per algun indicador d’exclusió en l’habitatge. Una xifra que s’eleva fins al 60% de la població en situació de pobresa severa.
Amb uns ingressos per sota del 40% de la mitjana de la població, quan parlem de pobresa severa, parlem de persones que són les més pobres de les pobres. Persones amb una supervivència econòmica inviable que sobreviuen amb molt d’esforç. L’informe alerta que aquesta situació s’ha incrementat un 49% en un any, tornant als pitjors valors de la crisi. Persones que inverteixen més de la meitat dels seus ingressos en pagaments derivats de l’habitatge.
Per a poder sobreviure toca triar. Pagar l’habitatge o el menjar? Pagar els subministraments o les necessitats més bàsiques? No és només no arribar a fi de mes, és no poder fer front a despeses imprevistes, no poder menjar en condicions adequades, no poder disposar objectes tan habituals com un telèfon, un ordinador, una televisió, una rentadora o un mitjà de transport propi. També quedes exclòs de coses indispensables per al desenvolupament personal, benestar emocional i millora de les oportunitats, com les activitats d’oci, cultura i manteniment de relacions socials.
L’habitatge s’ha convertit en un dels determinants socials més importants per a explicar els processos d’exclusió social i pobresa. Un problema central que suma la falta d’espai, l’escassetat de llum natural, mantenir la casa a una temperatura adequada o la deterioració de l’habitatge, a l’estrès econòmic.
Amb la covid-19 s’ha fet palesa l’emergència en veure com ha augmentat a 5,7 milions les persones que en 2020 van sofrir retards en els pagaments relacionats amb l’habitatge (hipoteca, lloguer, rebuts), dos milions més que en 2019.
Una emergència que afecta especialment les persones més joves, el tram d’edat amb major percentatge de pobresa i exclusió social i amb un seriós risc de transmissió intergeneracional. Això empitjora davant creixents situacions de discriminació en les quals s’obstaculitza l’accés i manteniment d’un habitatge per qüestions relacionades amb el país d’origen, nacionalitat o ètnia, gènere, discapacitat o criminalització de la pobresa.
L’informe trenca els discursos xenòfobs tan comuns que afirmen allò de” les persones més necessitades són migrants”: Tres de cada quatre de les persones de 16 anys o més que estan en pobresa severa són espanyoles. També trenca la creença popular de ”treballa si no vols ser pobra i podràs pagar-ho tot com faig jo”. Es pot treballar i encara així ser molt pobre. Hi ha una mica més de 988.000 persones que tenen ocupació i al mateix temps estan en pobresa severa.
A Espanya el volum d’habitatge protegit construït és la més baixa des de la dècada de 1950, sofrint una disminució del 90% en 10 anys. El parc d’habitatge social suposa el 0,96% dels habitatges principals, quan a la Unió Europea és del 9,3%. Només el 3,3% de les llars resideixen en règim de lloguer inferior a preu de mercat.
Si a tot això li sumem que des de 2008, la inversió dels Pressupostos Generals de l’Estat dedicada a política d’habitatge ha disminuït un 69%, sobren arguments per a començar a actuar i revertir la situació.
És ben sabut que el Govern està treballant en una Llei d’Habitatge, suposadament per a solucionar gran part de totes aquestes problemàtiques. Tan sabut com el retard d’un any en les previsions, enrocats i les notícies que salin sobre les seves intencions, no són encoratjadores estant més orientades a continuar protegint el sector privat i els fons d’inversió, en lloc de les famílies.
Davant el bloqueig del Govern, es va formar el febrer passat la Iniciativa Llei Habitatge, configurada per les principals organitzacions en defensa de l’habitatge, sindicats laborals i un ampli espectre d’entitats socials. Una Iniciativa que ha aprofitat aquests mesos per a redactar una Llei Popular per a Garantir el Dret a l’Habitatge. Impulsada per la PAH, el Sindicat de Llogateres, el Moviment Nadie sin Hogar y el sindicats laborals, serà registrada en el Congrés el dijous 30 de setembre amb el suport de Unidas Podemos, ERC, EH-Bildu, Más País, Compromís, Nueva Canarias y la CUP. Aquesta llei, amb una bateria de mesures estructurals pensades per a acabar amb els desnonaments, combatre l’especulació, regular els lloguers, ampliar el parc públic d’habitatge social, facilitar l’accés a l’habitatge i que deixi de ser tractada com un bé de mercat, per a recuperar la seva funció com a dret fonamental.
