Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El traspàs de Rodalies de Renfe a la Generalitat de Catalunya és un tema de llarg recorregut que ha generat debats, tensions i moviments polítics i sindicals durant les darreres setmanes. Amb un acord que estableix una empresa mixta en què Renfe mantindrà el control majoritari almenys durant dos anys, el futur d’aquest servei de transport continua sent motiu de controvèrsia entre els diferents actors implicats.
Una empresa mixta per a una transició de dos anys
Després de mesos de negociacions i mobilitzacions sindicals, el Ministeri de Transports i els sindicats van arribar a un acord per desconvocar la vaga prevista pels treballadors de Renfe i Adif. El pacte estableix que la nova empresa que gestionarà Rodalies serà una filial de Renfe, amb una participació del 50,01% per part de Renfe Viajeros i un 49,99% per a la Generalitat. Aquesta estructura permet als treballadors mantenir les seves condicions laborals actuals, incloent-hi la mobilitat a tot l’Estat i el conveni col·lectiu vigent.
Aquesta mesura suposa una solució transitòria de dos anys abans que es pugui avançar cap a una transferència total de la gestió a la Generalitat. Segons el Govern, aquest període és necessari per garantir una transició efectiva i sense afectacions al servei. Tanmateix, aquesta fórmula ha estat criticada per part de l’oposició, que veuen en l’acord una maniobra per diluir el traspàs.
En aquest cas, hi ha raons de pes per a la sospita: primer, perquè l’acord d’investidura pactat entre ERC i el PSC no contemplava aquest incert període transitori. Segon, i més important, perquè mentre que l’acord actual estableix una empresa mixta amb majoria de Renfe, el pacte d’investidura preveia una nova operadora amb majoria de la Generalitat de Catalunya.
Els sindicats celebren l’acord, però amb cautela
Des del punt de vista dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT, l’acord arribat és positiu en tant que blinda els drets laborals i garanteix la continuïtat del personal en les mateixes condicions. El principal punt de preocupació dels sindicats era assegurar que els treballadors no perdessin les condicions de mobilitat i estabilitat laboral que tenen actualment sota el paraigua de Renfe. Això s’ha aconseguit amb la configuració de la nova empresa mixta.
Tanmateix, hi ha veus dins dels mateixos sindicats que expressaven preocupació per la indefinició del traspàs final, en considerar que el fet que Renfe conservi la majoria accionarial pot perpetuar el control estatal sobre Rodalies més enllà dels dos anys estipulats en l’acord. “D’aquí a dos anys poden passar moltes coses”, sostenia Francisco Cárdenas, Responsable d’Operadores de RENFE-UGT.
La dimensió política del pacte
Esquerra Republicana va defensar l’acord com un pas fonamental per garantir el traspàs efectiu de Rodalies. El president del partit, Oriol Junqueras, insistia que aquest és el primer pas per garantir una gestió plenament catalana del servei en el futur. Però alhora, conscient que l’omissió del pacte tal com constava en l’acord de govern és un retrocés en clau de la sempiterna lluita dins de l’espai independentista, amenaçava: “sense Rodalies, el 2026 tampoc hi haurà pressupostos”.
Junts per Catalunya no va trigar a aprofitar l’ocasió per etzibar un cop a ERC, que en boca del seu portaveu Josep Rius anunciava que l’acord “certifica la defunció del traspàs de Rodalies”. Fins ara, en política estatal, Junts per Catalunya ha acabat capitulant en tots els pols que ha tractat de guanyar-li a Pedro Sánchez. Sense l’ajuda del govern de l’estat saben que no s’aprovarà l’amnistia. Ara bé, pel que fa a la política autonòmica, tota circumstància que debiliti la credibilitat d’ERC els hi és favorable i s’hi bolcaran sense matisos, encara que vagi en contra dels interessos de Catalunya.
Com no podia ser d’una altra manera, també el PSC va sortir en defensa de l’acord a través de la seva portaveu, Lluïsa Moret. Però la situació del PSC no és pas senzilla. Per una banda, ha de garantir el compliment dels acords d’investidura amb ERC, que inclouen la cessió de competències de Rodalies a la Generalitat. Per l’altra, la seva capacitat de pressió sobre el PSOE és limitada, ja que el govern de Pedro Sánchez és conscient que qualsevol cessió de sobirania cap a Catalunya, en la forma que sigui, es tradueix en un desgast electoral que la dreta espanyola aprofita de manera àvida. Aquesta posició deixa el PSC en una posició incòmoda, intentant equilibrar els interessos de Madrid amb la seva necessitat de mantenir una relació fluida amb el govern català per no perdre pes polític a Catalunya.
La pregunta que cal fer, és doncs la següent: què prefereix la família socialista, governar a Catalunya i Espanya sense pressupostos, o assumir el cost electoral que implica la cessió de competències cap a Catalunya?
