El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) es va municipalitzar l’any 2016. Durant 4 anys, les seves treballadores van estar lluitant per aconseguir un conveni col·lectiu, doncs tot i haver avançat amb la municipalització, no en tenien cap. Per molt que durant aquest període una de les preocupacions principals fossin les condicions laborals, ja detectaven alguns problemes de manca de recursos i saturació. Ara, afectat per la pandèmia, el servei s’ha vist desbordat i les seves treballadores veuen molt necessari dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics per les persones que es troben en situació de violència masclista.
Per exigir-ho, s’han concentrat dimarts 13 de juliol de 9:30 hores a 11:30 hores a les portes de l’Ajuntament de Barcelona. Membres de l’Ajuntament i també la gerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials van baixar a xerrar amb elles per afirmar que un nou espai pel SARA s’estudia de cara el 2023. Per les treballadores, “no poden demorar-se les necessitats ni un any, ni un mes perquè pel camí es posen en risc moltíssimes coses”. Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA creuen que el SARA és un servei molt publicitat políticament, però després també és un servei molt poc cuidat. “Ens cuiden poc a nosaltres, però sobretot a les dones i les famílies que intervenim que són les màximes perjudicades”, comenta una treballadora del SARA.
Les principals reivindicacions giren entorn dels problemes amb les targetes moneder i el líquid necessari inicial per cobrir les necessitats bàsiques de les dones en cas d’urgència. També apunten necessitats de reiniciar l’acompanyament amb monitoratge pels infants i que els tempos entre visita i vista baixin del mes o mes i mig on estan ara. Indiquen que cal una especialització a les urgències orientades a infants i adolescents víctimes de violència masclista, ja que aquestes tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals.
Totes aquestes deficiències, entre altres situacions, causen a un impacte directe en l’atenció a les persones. Per les treballadores del SARA, aquesta manca de recursos i inoperància són violència institucional.
Manca de recursos econòmics i d’acollida
Després de molta lluita sindical per les condicions de les treballadores, que les municipalitzessin i després aconseguir el conveni específic, durant l’últim mes la situació d’atenció es va sobrepassar. Treballadores del SARA expliquen que fins i tot direcció es va agafar la baixa i es van quedar sense coordinació ni direcció. A més, diuen, ja no arribaven diners líquids: “ja no podíem més”.
Moltes de les dones que atenen al SARA demanen sortir del domicili per iniciar un procés de separació i recuperació de la violència masclista viscuda. Amb això, des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes, l’Ajuntament de Barcelona és l’encarregat de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques i d’allotjament de les dones, fills i filles que ho necessiten. Les treballadores afirmen que en l’actualitat no compten amb un aplicatiu eficient i eficaç per cobrir aquestes necessitats. Denuncien que l’Administració vol implementar el sistema de targetes moneder sense contemplar que hi ha despeses que aquestes targetes no poden cobrir, alhora que no poden optar totes les dones a aquest sistema per qüestions documentals, amb la qual cosa sempre manquen diners per poder tenir les necessitats bàsiques de les usuàries cobertes. O dit d’una altra manera, el SARA és un servei d’urgència que treballa diàriament amb dones que poden arribar al SARA havent sortit de casa “com poden”. “Surten com poden, sense roba, sense documentació i per un tema de risc no poden tornar al domicili”, expliquen. I és que al SARA tenen famílies acollides que no disposen de cap bé personal i necessiten una base “per poder comprar una muda, un pijama, poder renovar documentació, bolquers, llet, medicacions… Coses molt bàsiques”. Ara mateix, tot i tenir de normal una caixeta de diners físics per poder cobrir això, porten un temps fent urgències sense tenir aquests diners.
“Abans quan venia una urgència podíem posar la família en cases d’acollida, amb més protecció real, però ara ja fa anys que, quan passa, a part de no poder donar diners, aquestes famílies acaben anant a pensions i s’han de passar de dos o tres mesos allà perquè no tenim places a les cases d’acollida”, relata una treballadora del SARA. A la pràctica, això vol dir estar de dos a tres mesos en una habitació amb lavabo compartit i sense poder accedir als recursos reals d’acompanyament, protecció i intervenció pels quals han acudit al servei. “A urgències tu els hi vens un sistema de protecció perquè puguin sortir de casa, però no compleixes cap de les expectatives del que es ven. Li dius no et preocupis que et cobrirem els necessitats bàsiques però és mentida. Protecció? Estant en una pensió, no hi ha cap tipus de protecció real”, es queixen des de l’Assemblea.
Paral·lelament a què la protecció és inexistent, anar en el moment de la urgència a la casa d’acollida que és quan més acompanyament necessiten, tenia sentit. Ara què passa? Estan tres mesos en pensió i quan la dona ja està recuperant l’autonomia i està millor és quan coincideix que aconsegueix plaça. Per les treballadores això “no fa la funció que hauria de fer aquest espai que és un primer impacte, una valoració del risc inicial i poder dotar aquesta protecció inicial, ja que és aquí quan més risc i més vulnerabilitat emocional hi ha i és quan l’acompanyament no s’està podent donar”.
L’acompanyament psicològic gairebé ridícul
A banda d’estar dos o tres mesos d’espera per poder entrar a una casa d’acollida, de veure que no hi ha ajudes econòmiques per poder cobrir les necessitats bàsiques, l’Assemblea de Treballadores del SARA també denuncia que les psicòlogues del servei també estan a un mes o mes i mig de llista d’espera.
El fet que el servei no compleixi les expectatives o no compleixi allò que diu d’entrada també suposa un cop dur per a les persones ateses, segons expliquen les treballadores. I és que a banda de fer un canvi dràstic a la quotidianitat, el trencament es transforma gairebé en un tancament doncs els nens i nenes afectats han de deixar d’anar a l’escola als primers moments per un tema d’alt risc. La poca xarxa que puguin tenir aquestes famílies, es perd: “no poden anar a casa l’àvia, la tieta o els amics… tu els hi fas un aïllament però a part que no els hi facilites les eines per sortir endavant, la situació en si pot ser encara més traumàtica per les dones o les criatures”.
I és que com expliquen des del SARA, quan aquestes dones que han viscut violència de gènere van al servei, surten d’un procés de violència, de risc, de tensió, però entren en una situació on, com diuen, “no poden deixar-se anar perquè segueixen soles, en tensió, fent-se càrrec de menors amb preguntes sobre per què no van a l’escola…”. Aquest és un altre element que plantegen, que les dones amb criatures no tenen un acompanyament d’infancia immediat perquè, com en tot, el SARA té una llista d’espera de mes i mig.
Treballadores a punt de col·lapsar
Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA apunten que totes aquestes “disfuncions” les porta a un estat d’estrès important. Assenyalen que si bé en teoria han de donar un servei integral i fer un procés de principi a fi, això no és real. “Fem tot el que podem però és impossible a nivell d’agendes quadrar-ho tot”, diuen. I és que tota la violència s’atén en un únic servei on hi ha 8 sales i hi treballen 42 professionals. Abans de la pandèmia, diuen, les psicòlogues feien una mitjana de 22 visites a la setmana i tot i així estaven a mes i mig de llista d’espera. Ara, una psicòloga pot portar entre 60 o 70 casos i no tenen hores per fer una visita: “en dir-li a una usuària que torni al cap d’un mes, mes i mig, els hi estàs dient que només tindrà 10 sessions a l’any”. Per l’Assemblea de treballadores del SARA aquesta atenció, també amb criatures que han viscut una situació de violència, no van a l’escola o no entenen perquè no veuen al seu pare, no és un procés de recuperació.
A més, es dona una altra situació: quan truca una dona per demanar visita. En aquests casos, per protocol, hauria de passar una setmana com a màxim per poder donar la primera visita i poder explorar el risc. Ara mateix es troben també a més d’un mes. “Hi ha l’apartat d’urgències que si volen sortir del domicili les podem atendre, però no val per aquelles dones que estan emocionalment molt afectades i no estan preparades per sortir però necessiten un espai per poder explicar-se”, diuen.
El cicle de la violència passa per moltes fases i molts cops, han analitzat les treballadores, quan truquen al SARA, ho fan “en un moment de confrontació, de tenir dubtes o ambivalència”. Si en aquests casos, valoren que si “tu no tens una resposta ràpida, moltes dones no acaben venint a la visita, fan un retorn o fins i tot diuen ‘és que estava millor a casa meva que d’acord que hi ha violència, però el meu fill pot anar a l’escola i tenim les necessitats bàsiques cobertes’. Tot l’engranatge en comptes de facilitar la sortida de la llar, l’està dificultant”, afirmen.
Al final, veuen que l’Ajuntament de Barcelona els hi col·loca tota la responsabilitat vers les violències masclistes de la ciutat que cada cop té més demanda, però que no els hi està donant prou eines: “cada cop hi ha més consciència i sensibilització, però no s’ha dimensionat què cal”. I davant això, totes acaben fent de tot. Com no arriben les psicòlogues, altres treballadores s’han trobat fent contencions emocionals molt greus. “És molt perillós. Són situacions molt delicades que no estem podent tractar de prop i això és unarevictimització de les famílies i també és violència institucional”, denuncien. I afegeixen encara un altre element: el de la justícia. Diuen que sovint l’advocada no entra a temps al procés judicial, no s’acompanya aleshores tampoc quan toca i, a vegades, diuen, quan hi ha una advocada treballant en el cas ja està la sentència feta.
La sensació entre les treballadores és que els hi donen “un encàrrec super important però sense tenir les eines per fer-ho”. Amb l’estrès afegit a la ja difícil tasca que realitzen per la situació que viuen, les treballadores del SARA seguiran insistint en millorar les condicions econòmiques, materials, residencials i personals que calgui també de cara al setembre. A més, compten amb el suport dels sindicats CCOO, UGT, CGT i INTERSINDICAL-CSC.
