Barcelona avança, per bé que lentament, en la creació d’un salari mínim de ciutat. El concepte és clar: es tracta d’aconseguir que a partir de les condicions de contractes públics els salaris s’apugin en cadena fins a aconseguir el límit fixat. En altres paraules: que les administracions no contractin amb empreses que paguin als seus treballadors salaris inferiors al fixat.
Barcelona té una plantilla de 12.326 persones, 6.456 són de l’Ajuntament i 5.870 formen part d’organismes públics i empreses municipals. Però, a més, el consistori genera indirectament altres milers de llocs de treball. Ho fa en empreses i en el tercer sector mitjançant la contractació pública de serveis.
El programa de l’equip de govern afirma al respecte que s’establirà un segell municipal de qualitat en la contractació de l’Ajuntament com exigeixen la FAVB i altres actors sindicals. Es tracta d’una manera de citar el què des d’altres àmbits s’esmenta com a salari de ciutat. Des de Barcelona en Comú s’advoca també per ampliar l’abast de la mesura esmentada , especialment en els àmbits laborals, dels principis d’igualtat entre homes i dones i de diversitat funcional, exigint uns mínims a les empreses licitadores.
Cal dir que el capteniment per aconseguir que des de les administracions públiques es contribueixi a millorar els salaris i la capacitat de compra dels ciutadans ve de lluny. Just abans de les eleccions municipals, el llavors alcalde, Xavier Trias, va proposar durant un dinar a la Cambra de Comerç de Barcelona, establir un salari mínim per als treballadors de la capital catalana. La mesura la plantejava el polític convergent, per a mitigar el “cost suplementari” de viure a la ciutat, tot i que plantejava que les empreses compromeses amb la ciutat adoptessin aquest salari mínim de manera voluntària”. El matís és important, però no treu importància al posicionament. De fet, en la darrera roda de premsa ja com a cap de l’oposició, Trias ha repetit el plantejament, allargant la mà a l’equip de govern per negociar aquest punt.
Complementar la mesura
Altres forces polítiques en l’àmbit de Barcelona també s’han mullat per aconseguir el canvi i incrementar els salaris a Barcelona. Alfred Bosch, cap de files d’ERC plantejava en el programa electoral també el salari mínim de ciutat. I fins i tot fixava la quantitat. Hauria de passar de l’actual salari mínim interprofessional de 648’6 a 820 € mensuals, actuació que per al republicà s’acompanyaria de mesures de formació professional a escala local.
Els sindicats també estan per la labor. CCOO ho ha fixat amb claredat. I la UGT emmarca aquesta reivindicació en un pla més global que fixa el salari que s’hauria d’aconseguir, en mil euros al mes, com a mínim.
Vicenç Tarrats és responsable de relacions institucionals de CCOO de Catalunya. Per raó del seu càrrec ha mantingut un parell de reunions amb l’Ajuntament de Barcelona, segons explica. «Nosaltres hem plantejat algunes premisses, per exemple, creiem que això s’ha de fer d’acord amb els treballadors». En segon lloc plantegen combinar la mesura amb un control sindical de les licitacions. I el tercer punt seria estendre la mesura al territori.
Efectivament, crear un salari mínim de ciutat difícilment pot quedar tancat a Barcelona. En aquest sentit, des dels sindicats s’han obert contactes amb altres ajuntaments, com Badalona, l’Hospitalet, o Sabadell. Es tractaria d’aplicar la mesura en l’àmbit metropolità.
On no hi ha acord és en la quantitat que hauria d’emmarcar el llindar del salari mínim de ciutat. Tarrats esmenta una mesura internacional: el 60% del salari mitjà del país, cosa que situaria la xifra en el mill euros. Sigui com sigui, el sindicalista considera que s’està en l’inici d’un camí que ha de fer que el salari mínim s’adapti a la realitat. En altres llocs com Nova York ja passa. Si a Estats Units el salari mínim són 7 dòlars per hora, a la ciutat dels gratacels es paguen 12 dólars, i es tracta d’una població perfectament integrada en l’economia de mercat.
