A hores d’ara encara no coneixem com es conformarà el Govern de Catalunya i, per tant, ignorem les concrecions relatives a les futures accions i mesures polítiques de Govern. Potser el resultat del 27-S fa difícil trobar la fórmula per garantir la investidura i un govern mínimament estable, quan la llista més votada és, a més de diversa, insuficient per fer-ho en solitari. Avui, passats ja els dies, tocaria ampliar la mirada política per no caure en el parany de pensar que l’actual crisi política es dilucida amb una única resposta a un únic problema. Són diverses les anàlisis que es fan del comportament electoral i les interpretacions que s’extreuen. Però també s’apunten diversos i complexos els problemes de la ciutadania, com ens recorden enquestes fetes en paral·lel a la votació, que situen com principals preocupacions ciutadanes l’atur, la situació social i l’alt descrèdit de la política.
Avui les institucions polítiques i socials són percebudes com a responsables de la degradació laboral i social que ha resultat de la gestió de la crisi, en un món global on les incerteses augmenten i generen inseguretats i la ideologia dominant ens empeny a tancar-nos en l’individualisme i la insolidaritat. En aquest marc, l’entramat legal que organitza la convivència social, el marc constitucional, ha saltat pels aires. La crisi del model constitucional ho és perquè les respostes en els ordres econòmic, social, polític, democràtic i territorial han decebut i indignat la ciutadania. L’estat social de dret ha explosionat amb la submissió al mercat dels drets laborals i socials, al beatificar el servei del deute a càrrec dels drets de ciutadania, com que no es respecta la separació de poders ni la igualtat davant la llei, per la manca de transparència i la corrupció instal·lada, etc. Ho veiem, també, en el model territorial, on el debat polític, l’àmplia mobilització social a Catalunya o el resultat de les darreres eleccions urgeixen una solució política des del respecte als drets nacionals i a l’exercici del dret a decidir. Cal sens dubte una reforma en profunditat, un procés constituent que recuperi el caràcter social, democràtic, de dret, que reconegui una realitat plurinacional en la seva diversitat i en la seva sobirania. Aquest serà, segur, un procés complex i llarg, que cristal·litza en funció dels passos que es donen, però també dels canvis concrets que s’operen en la gestió política del dia a dia.
Però per complexes que siguin els processos, avui, després d’haver votat, si volem abordar el descrèdit polític i institucional, cal que les institucions responguin en forma de mesures i accions de govern que donin resposta als problemes de la ciutadania. Sens dubte l’acció política del nou govern haurà d’entomar la solució a l’esgotament de l’actual model territorial i fer viable l’exercici del dret a decidir. Però no pot obviar la gestió de govern que doni resposta a la multiplicitat de demandes i expectatives del vot ciutadà. El país té greus problemes socials: atur i pobresa, precarietat i desigualtat. I econòmics: una recuperació feble i incerta, basada encara en la recerca de la rendibilitat empresarial i no en la modernització de l’economia i l’empresa. Portem dues legislatures amb opcions i prioritats polítiques, indistintes de les fetes a l’Estat, que s’han mostrat inútils i injustes: baixar impostos, retallar despesa social, privatitzar, desregular el mercat laboral per devaluar el treball (salaris i condicions). Només ha servit perquè avui estiguem pitjor.
Necessitem un canvi de fons en les polítiques que s’han anat fent. Perquè és des dels canvis concrets que farem avançar els canvis més generals. Hem d’avançar en la igualtat i combatre la precarietat. Hem de promoure un model per a la recuperació econòmica, que comporti tant la recuperació de la gent com la modernització de l’estructura productiva, fent-la més innovadora i productiva, en base a l’estabilitat i qualitat de l’ocupació, la qualificació i formació i l’I+D+i, i fer que la intervenció pública limiti els abusos dels monopolis i dels mercats financers i estimuli la inversió productiva. Hi ha propostes concretes, com són la posada en marxa de la Renda Garantida de Ciutadania, promoure mesures per impulsar un marc català de relacions laborals que complementin l’Acord Interconfederal de Catalunya (AIC) d’organitzacions empresarials i sindicals amb l’acció exemplar de l’Administració quan actua com a subjecte econòmic (licitacions, salari mínim, exigència conveni…), garantir la provisió pública de qualitat de l’educació, la sanitat, l’atenció a la dependència, promoure plans d’igualtat efectius contra la desigualtat i la violència de gènere, fer del diàleg i la concertació social instruments de transparència i participació real i efectiva, prioritzar les inversions cap a un model sostenible i equilibrat, apostar per la qualificació, la formació i la R+D+i, etc.
El 27-S va tenir una alta participació i ha mostrat que cal una solució política al debat nacional. El país no es pot instal·lar en la frustració. Els reptes nacionals i els socials han d’abordar-se junts, perquè hi ha una realitat que urgeix, especialment quan sabem que hi ha 109.000 llars on no entra cap ingrés o 272.000 llars amb tots els seus membres a l’atur o un 16% de treballadors pobres. Aquestes són les realitats que fan pensar que el què, el com i el quan, avui requereixen un Pla de Xoc (o d’un Pla de Rescat de les Persones) consensuat, amb el ventall més gran de forces polítiques representatives, però també construït des de la participació, el diàleg i la concertació social.
