Fa uns mesos vam publicar un article sobre com analitzar la propietat dels mitjans de producció en el context del teletreball. En aquell article assenyalàvem que aquesta nova manera de treballar ha incentivat un canvi laboral, avui dia ens trobem que en molts casos les treballadores han esdevingut propietàries dels mitjans de producció (ordinadors) i de les despeses associades al seu treball (connexió a Internet, electricitat o disponibilitat d’un espai per a treballar). Així doncs, aquesta normalització del teletreball ha fet que l’anàlisi del mercat laboral en termes de propietat canviï. Ja no són les empresàries les qui es fan càrrec d’aquestes despeses, sinó les mateixes treballadores. La treballadora ara paga per treballar. A més a més, aquesta situació condiciona de manera directa l’activitat sindical de les treballadores. Reduir la possibilitat de relacions personals entre elles fa que s’articuli d’una manera més pobra una possible defensa dels seus drets laborals des d’una via organitzada. Aquests dos van ser els principals eixos d’anàlisis que vam presentar en el passat article per entendre les implicacions econòmiques i socials del teletreball. En aquest, analitzarem els motius pels quals existeix una visió positiva en l’àmbit social del teletreball i introduirem el concepte del fals mite de la conciliació familiar.
Actitud davant el teletreball
En una enquesta realitzada en 2020 es va analitzar l’actitud de les treballadores espanyoles davant el teletreball. La cambra de comerç d’Espanya va estimar que el primer avantatge identificat per elles era la reducció dels temps de desplaçament, seguida de l’estalvi en despeses personals i la possibilitat de passar més temps amb la família. Els principals punts negatius eren: l’aïllament social, les línies grises entre temps personal i laboral i la sobrecàrrega de treball.
Aquest resultat podria indicar que el teletreball permet a la treballadora disposar del seu temps amb major flexibilitat. Encara que ho sembli, aquesta conclusió no acaba de ser del tot certa i ha de ser analitzada amb cura. En el marc teòric del teletreball com no existeix un espai específic on desenvolupar aquesta tasca, tot lloc i temps és susceptible de ser aprofitat per a treballar. De fet, si ens allunyem de la romantització que s’ha fet al voltant de la figura del nòmada digital, el que acabem trobant és que els límits de l’entorn familiar i l’espai laboral s’acaben difuminant. Així doncs, el que en un primer moment semblava un avantatge per a les treballadores pot convertir-se en una càrrega. Ara ens trobem en un escenari en el qual no són només les treballadores les que paguen per treballar, sinó que a més allarguen les seves jornades laborals i són més propenses a treballar fora de l’horari pactat. La desconnexió digital, que ja era difícil abans de la generalització del teletreball, ara ho és encara més si no queda estipulada la seva logística en el contracte laboral. Si sempre estem disponibles, o hem d’estar-ho, a un missatge, un mail o una videotrucada, mai vivim, només treballem o esperem que ens toqui treballar.
Des de les institucions es poden impulsar una sèrie d’iniciatives per pal·liar els efectes indesitjats al voltant del teletreball i d’aquesta manera poder garantir-la com una pràctica beneficiosa per a un major nombre de persones. Com hem esmentat, un dels principals beneficis identificats per les treballadores és la reducció dels temps de desplaçament. Una problemàtica especialment greu al nostre país, ja que el transport públic acostuma a patir retards estructurals. Des de les institucions municipals es poden crear, adaptar i promocionar espais públics perquè qui ho desitgi pugui teletreballar fora de casa, però no especialment lluny del seu lloc de residència. Actualment, existeixen moltes treballadores que paguen per una quota d’un espai de co-working o que van a cafeteries, amb la seva consumició inclosa, per treballar. Davant aquesta situació veiem el mateix patró prèviament identificat: les treballadores paguen per treballar. La separació d’espais és clau perquè qui treballa pugui desenvolupar la seva tasca de la millor manera possible. No sempre és fàcil trobar espais per separar la vida familiar de la vida laboral, per aquest mateix motiu el tipus de polítiques municipals esmentades ajudarien a solucionar-ho. La creació i promoció de llocs públics de treball possibilita a les treballadores realitzar la seva jornada en el seu lloc de residència quan ho desitgin, reduint els temps de desplaçament, però sense comprometre els seus espais personals. A més a més, promocionar aquests espais pot beneficiar la trobada de la comunitat i limitar l’aïllament social.
El fals mite de la conciliació
Un dels arguments que més s’ha utilitzat per defensar el teletreball és que permet compaginar de forma més eficient i més equitativa les diferents feines de casa amb la vida professional. Per posar un exemple, si els dos membres d’una parella treballen, qualsevol pot portar als infants al col·legi sense que aquest fet comprometi el seu horari laboral. No obstant això, el que acaba passant és que les dones continuen assumint més feines de la llar que els homes. Aquest “nou temps” és emprat per a fer les tasques domèstiques i no es reparteix de manera equitativa. Una vegada més són les dones les que assumeixen més càrrega de treball a casa i, a causa de la interiorització dels rols de gènere, són també les dones les que paralitzen més la seva jornada laboral per a fer-se càrrec de la seva família, com per exemple quan cal acompanyar algú al metge o cal realitzar gestions administratives o bancàries. Així doncs, l’estructura patriarcal de la nostra societat tampoc escapa d’aquesta nova lògica del mercat laboral i en conseqüència, la idea que la conciliació familiar pot millorar-se gràcies al teletreball no és res més que un mite. De fet, aquesta desigualtat que hem comentat es pot aguditzar encara més en entorns on el teletreball esdevingui costum.
No es tracta simplement de la distribució desigual de les feines de la llar, sinó d’analitzar l’estructura social que la legitima. Una explicació a la bretxa de gènere laboral és la divisió de la naturalesa del treball entre homes i dones. En parelles llegides com a heterosexuals les dones solen acceptar treballs a mitja jornada i els homes a jornada completa, és a dir, que la principal font d’ingressos i en conseqüència el treball més important, és el masculí. Sota aquesta lògica, la dona és la que es pot permetre cuidar mentre treballa. Si existeix aquesta divisió de tipus laboral, queda clar quin gènere renuncia a treballar més, però encara que no existeixi, pot donar-se la situació en la qual sigui la dona, per valors associats al gènere que hagi interioritzat, qui cuidi mentre treballa. Sigui com sigui, és la dona qui limita més la seva carrera professional i si no està disposada a això, ha de reduir el temps que decideix dedicar a altres activitats, com per exemple el descans o l’oci.
Tal com esmentem en l’article anterior, el nostre objectiu no és destruir el teletreball, sinó analitzar-lo de la manera més completa possible. Davant les conseqüències que plantegem en aquest escrit una possible solució passa per una estructuració més clara dels límits de la jornada laboral i una creació d’espais públics de proximitat que permetin separar el lloc de treball del lloc on es desenvolupa la vida personal de cada individu. Aquesta proposta es basa en la implementació de mesures clares sobre horaris i tasques laborals, sabent que l’absència d’aquestes normes fa que en molts casos es repliquin patrons socials lligats als rols de gènere.
