El químic francès Bruno Danvert treballava des de feia dues dècades en una empresa paperera quan un bon dia el van acomiadar en el marc d’una reestructuració productiva. Trobar feina a la seva edat (40) i al seu nivell professional (directiu) havia de ser bufar i fer ampolles, però més de dos anys després seguia desocupat. Desesperat, va prendre una decisió radical: aplicar la lògica del mateix model capitalista que l’expulsava del mercat laboral i carregar-se un per un tot els possibles competidors (literalment; pim, pam, pum, fora).
La pel·lícula de Costa Gavras (Arcadia, 2004) es va avançar uns anys en el temps i en l’edat del protagonista en el que esdevindria rutina amb la transformació accelerada del mercat de treball i els efectes de la crisi del 2008: l’enorme dificultat de trobar feina a partir dels 45 anys si es perd involuntàriament el lloc de treball. La crisi de la covid-19 ha perjudicat encara més les oportunitats laborals d’aquest col·lectiu, segons Generation, una organització de capacitació professional amb presència internacional. En un informe de l’any passat, constata que és una tendència sostinguda als set països estudiats tot i que representin economies, cultures i experiències pandèmiques diferents (Brasil, Espanya, els Estats Units, l’Índia, Itàlia, Regne Unit i Singapur).
Generation anomena aquest conjunt de treballadors “professionals de mitja carrera”. És quan se suposaria que s’ha d’haver assolit la maduresa professional, un bon currículum i un bon lloc de treball, o almenys un d’estable, i queden per endavant molts anys de vida laboral.
No és el cas de Xavier Pocino, un advocat català que va haver de plegar com a autònom als 57 anys i fa més de dos anys que intenta reinventar-se com a comercial però no troba feina, tot i que en busca activament. Cap de les desenes d’ETTs amb què va contactar li ha passat una oferta, assegura. “Passes d’una certa edat i estàs a l’ostracisme. El que veiem és només la punta de l’iceberg, però tot el que està per sota l’aigua és impressionat. Si no hi ha un esclat és perquè hi ha un coixí social i de subvencions que ho aguanta i perquè hi ha una gran depressió col·lectiva”, afirma.
Els estudis i les estadístiques; l’existència d’associacions d’afectats, com l’Associació de Persones Aturades de Més de 45 anys de l’Hospitalet de Llobregat (Assat50), en què participa Pocino, i el fet que a Espanya se’ls consideri un col·lectiu “amb dificultats d’ocupabilitat” i siguin objecte d’un estudi anual del servei públic d’ocupació estatal (SEPE), confirmen la magnitud d’aquesta problemàtica. Tot i que el pes dels més grans ha anat creixent en la societat i en l’economia a mesura que s’ha allargat l’esperança de vida i s’ha estancat la de natalitat, viuen una situació contradictòria: la seva permanència en l’ocupació és més elevada que en el conjunt de la població i tenen una de les taxes de desocupació més baixes, però estan sobrerepresentats en l’atur en comparació amb el seu pes poblacional.
Tant és així, que la seva proporció dins del conjunt d’aturats registrats al SEPE ha anat creixent sostingudament fins a arribar al 55,93% d’aquest novembre, un màxim històric superat fins i tot en gairebé tres punts a Catalunya, la comunitat autònoma amb el pitjor resultat: 58,56%.
El motiu és fàcil d’explicar però difícil d’entendre: a més persones actives més persones desocupades, i a més edat menys possibilitats de trobar feina i, per tant, moltes més possibilitats d’estar més temps a l’atur. No passa només aquí. La cronificació de l’atur de llarga durada (ALD) i l’exclusió del mercat laboral en aquesta franja d’edat és una tendència als països que va estudiar Generation: el 63% dels que buscaven feina feia més d’un any que no en trobaven, contra el 36% dels que tenien entre 18 i 24 anys.
A l’Estat espanyol el percentatge és similar. De l’anàlisi de les dades del SEPE de desembre de 2021 es conclou que pràcticament dos terços dels aturats de més de 45 anys fa més d’un any que busquen feina: el 62,45%, dotze punts més que el 50% del conjunt de l’atur. I el que és més greu: de tots els que estan en situació d’atur de llarga durada, gairebé tres de cada quatre, el 73,6%, fa més de dos anys que no en troben.
A Catalunya, els percentatges són del 60% i del 83%, respectivament, segons una radiografia recent de l’atur en aquesta franja d’edat elaborada per l’Observatori del Treball i Model Productiu del departament d’Empresa i Treball.
En valors absoluts, un milió de persones de 45+ a tot l’Estat i 120.000 a Catalunya estan en situació d’ALD, però en podrien ser moltes més: les estadístiques no inclouen el que la Comissió Europea anomena “demandants d’ocupació desanimats”, persones aturades durant molt temps que tiren la tovallola i que passen a ser considerades oficialment com a inactives. No se sap quantes són però sí que poden falsejar a la baixa les xifres, segons va alertar l’any passat el Tribunal de Comptes Europeu en un informe especial sobre l’atur de llarga durada.
La gran paradoxa
Les enormes dificultats de trobar feina d’aquest col·lectiu es donen en un context contradictori: si en les darreres dècades del segle XX, i durant la crisi iniciada el 2008, es van incentivar esquemes de jubilacions anticipades massives amb la creença que així es reduiria la taxa d’atur juvenil, ara s’aposta per allargar la vida laboral i retardar progressivament l’edat de jubilació obligatòria per mantenir el sistema de pensions.
Com es conjuga haver de treballar més anys i seguir cotitzant si les opcions de reenganxar-se al mercat laboral són escasses i les empreses en temps de crisis i retallades s’entesten a sacrificar la gent més gran?
“No es conjuga”, respon Begoña Bravo, responsable d’Integració i inclusió laboral de la Fundación Adecco, que cada any estudia la situació al mercat de treball del que anomena “talent sènior” als informes #tuedadesuntesoro. Bravo hi afegeix un altre gran contrasentit: “La realitat que vivim és que las empreses estan tenint problemes per trobar personal. Ara mateix hi ha moltes ofertes de feina que no es cobreixen, per exemple al sector d’IT, de l’hostaleria o de la construcció, i no es cobreixen perquè o bé no hi ha persones formades o bé perquè posen límits d’edat, encara que no ho escriguin perquè no és legal”.
“Hi ha moltes contradiccions sobre l’edat”, reflexiona Maria Hilda López Pérez, presidenta d’Assat50. “Ara la societat et veu molt més jove que abans i a partir dels 65 anys has de seguir treballant, però alhora se’t considera una persona molt gran que gairebé no pot viure sola”. López Pérez, que també presideix Codema45, que integra deu entitats de l’Estat d’aturats de 45+, s’ha reunit recentment amb el SOC i el departament de Treball i n’ha constatat la preocupació, i s’ha escrit amb la vicepresidenta del Govern espanyol i ministra de Treball, Yolanda Díaz. L’administració, reivindica, ha de posar en marxa polítiques actives d’ocupació i formació adaptada a les necessitats de les empreses.
Reenganxar-se en precari
És un fet demostrat que, quant més temps passa una persona a l’atur i buscant feina, menys probabilitats té de trobar-ne, tant perquè es desmotiva i perd capacitats com perquè les empreses són més reticents a contractar-la. És un cercle viciós del qual sembla missió impossible sortir-se’n.
A Espanya, les probabilitats de fer la transició de l’atur a l’ocupació per a les persones que fa més d’un any que no tenen feina respecte a les que fa menys d’un any que en busquen es redueixen dràsticament a totes les franges d’edat però molt més a partir dels 55, segons dades d’Eurostat: del 20% al 5% en el seu cas, contra el 29% i el 9%, respectivament, entre els 25 i els 54 anys.
La situació d’atur i les dificultats d’ocupabilitat dels ‘sènior’ s’incrementen en el cas de les dones, a més edat i/o amb menys qualificacions però afecten tots els perfils i nivells de formació. Les ofertes de feina hi són però la manera de reenganxar-se al mercat laboral sovint implica encadenar contractes precaris i una pèrdua de qualitat laboral. Un estudi del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) de 2017 va constatar que les condicions de reinserció laboral de les persones de 45+ després de la crisi econòmica eren pitjors de les que tenien abans: salaris inferiors i més temporalitat i parcialitat als contractes.
Li va passar a la presidenta d’Assat50 després de pactar el 2012 i als 57 anys l’acomiadament amb la multinacional d’hostaleria per a qui treballava en un càrrec de prevenció de riscos laborals. “Vaig estar buscant feina i tot el que trobava era molt precari, i no m’interessava cotitzar per menys”, recorda. La indemnització i fer assessorament pel seu compte li van permetre anar tirant durant els quatre anys que va passar a l’atur, fins que es va jubilar anticipadament als 61.
La situació no ha canviat des d’aleshores i la precarietat predomina. Això, sumat al sistema d’ajudes, alerta Bravo, pot desincentivar l’ocupació i generar economia submergida, perquè pot fer que sigui més viable no treballar si es cobra una prestació i compensar-la fent feines en negre que córrer el risc de perdre-la per un contracte insegur. Per això, demana que es faci compatible el sistema d’ajudes amb l’ocupació.
L’única opció disponible quan no se’n troba una altra passa pel que ja s’anomena ”emprenedoria de necessitat”, és a dir, buscar-se la vida i no treballar per compte aliè. L’autoocupació per obligació la reflecteixen les dades d’afiliació al règim especial d’autònoms: el pes dels 45+ ha anat creixent al llarg dels anys fins a arribar, a finals del 2021, al 60,82% del total d’autònoms de l’Estat. El percentatge més alt és a Catalunya, on ha crescut un 23% en la darrera dècada, segons dades d’Idescat.
La vitalitat de l’edatisme
És una problemàtica complexa en què es barregen molts factors, des dels canvis al mercat laboral i la digitalització a la manca de política actives i de formació o al factor desànim, entre d’altres. Però tothom coincideix en un motiu de fons: l’edatisme laboral, una discriminació per qüestió d’edat que gaudeix d’una discreta i jovenívola vitalitat tot i que es va prohibir fa més de dues dècades a la UE a través de la directiva 2000/78 per a la igualtat de tracte en l’ocupació.
Segons un estudi de 2021 de l’Age Platform Europe, una xarxa d’ONG europees que defensa els drets dels prop de 200 milions d’europeus de 50+, l’edatisme laboral es practica contínuament i amb una certa impunitat, ja que els tribunals europeus i dels països membres de la UE reflecteixen visions “esbiaixades i obsoletes” de les capacitats de la gent gran per treballar, i en permeten excepcions.
Prejudicis i “currículum cec”
L’estudi de Generation confirma que els prejudicis dels professionals de recursos humans contra els candidats de 45+ és creixent arreu: la majoria creu que tenen poques habilitats i baixa adaptabilitat, tot i que els treballadors de més de 45 anys tinguin un rendiment igual o més bo que els seus companys de feina més joves. Des de la Fundación Adecco, Bravo hi afegeix altres estereotips: poca vitalitat, menys resistència física, menys competències digitals. L’edatisme laboral, segons afirma, afecta igualment els joves per sota dels 30, la diferència és que la dels grans no es visibilitza i queda en l’oblit.
A Espanya, la implantació de l’anomenat “currículum cec” per evitar discriminacions en els processos de selecció no acaba de funcionar. Més de la quarta part de les ofertes d’ocupació a l’Estat i més d’un terç de les catalanes segueixen incloent el factor d’edat i només un percentatge molt baix, el 2,5%, s’adreça a persones treballadores de 45+, segons va denunciar un informe d’Adecco i Infoempleo del 2018.
La situació empitjora en el cas dels més grans de 55 anys: més de la meitat dels professionals de recursos humans admeten que en descarten de manera automàtica els currículums, entre d’altres motius perquè pressuposen que estaran sobrequalificats i demanaran sous més alts, cosa que no s’adiu a la crua realitat del mercat i del qui paga, mana. El percentatge ha crescut amb el pas del temps i després de la pandèmia: una enquesta de la Fundació Pimec a més de 350 empreses catalanes de diferents mides i sectors va concloure fa uns dies que el 78% no han contractat ningú de 55+ els darrers dos anys i que menys del 20% de les noves contractacions ha estat de persones de 45+, tot i que la majoria d’empreses considera que fer-ho no comporta cap dificultat.
“Tenim un grup de treball que va a les empreses perquè ens passin les seves ofertes de feina. No és una tasca fàcil, perquè igual de les dues-centes empreses que truquem, només tres ens volen rebre i d’aquestes només una ens n’envia”, explica López Pérez que, com Bravo, considera que part de la solució passa per convèncer-les del valor dels més grans i del fet que és una pèrdua prescindir de la seva experiència i de la riquesa de la diversitat dels equips humans.
Les conseqüències de l’edatisme laboral en els 45+ són moltes: entre d’altres, cronifica l’atur de llarga durada, contribueix que les persones es jubilin prematurament o que treballin en l’economia de caràcter informal. En l’àmbit social i personal, redueix els ingressos de l’economia familiar i la capacitat d’assumir despeses vitals, dispara el risc de pobresa i d’exclusió social i incrementa el de patir problemes de salut física i mental.
Moltes de les persones que arriben a Assat50 ho fan en una situació molt apurada i al límit. L’acompanyament, la formació, la recerca de feina i la incidència política són les grans línies de treball de l’entitat, però també el suport emocional i, si cal, de subsistència. “L’associació i l’activisme ajuden. Si no, et sents molt sol i quan t’aixeques al matí, t’enfonses, sobretot si tens nanos per pujar i una hipoteca per pagar”, diu Pocino.
Una persona major de 45 anys en situació d’atur perllongat ho pot tenir complicat per tirar endavant, fins i tot si disposa de xarxa familiar i/o d’altres recursos. El sistema de protecció per desocupació a Espanya per a aquest sector d’edat és sobretot de tipus assistencial i menys d’un terç dels beneficiaris ho són d’una prestació contributiva. Un cop acabada la prestació d’atur, en cas de tenir-hi dret, la quantia de les ajudes és baixa, els requisits econòmics i de cotització per accedir-hi poden excloure persones en situació de necessitat, els temps d’espera per accedir-hi o reactivar-les es poden allargar i no cotitzar en perjudica el futur com a pensionistes. L’humor negre de Costa Gavras no intentava fer riure.
