La feina està mutant. Sí, amb tota seguretat, tot el que vivim canvia i es diferencia de si mateix a mesura que passa el temps, però no seria gaire arriscat dir que la feina està experimentant canvis molt significatius i accelerats en les darreres dècades.
En aquest context de canvi, Remedios Zafra publica el seu últim llibre, El informe, on analitza com se’ns està escapant de les mans el temps de vida en una feina que ja no està ni tan sols subsumida a l’activitat esperable: les tasques administratives i, en general, l’excés de burocratització, estan absorbint cada cop més la quantitat de temps disponible, fent que aquelles activitats funcionals i productives, considerades les habituals, quedin relegades a un segon pla. Això es veu així des del prisma de la feina intel·lectual, tot i que bona part de les reflexions d’aquest llibre són extensibles a moltes altres formes de treball actualment.
Pel que fa a la feina intel·lectual, Zafra fa referència a allò que per als que fa temps que estem en aquest àmbit ens resulta obvi. La promesa que se’ns va fer en altre temps d’una vida millor i més lliure a través de la formació acadèmica s’ha anat diluint progressivament. Això és així no només perquè els salaris hagin anat minvant, sinó perquè la precarització s’ha estès a la dificultat per estabilitzar-se en un lloc concret, a poder disposar d’un contracte indefinit, d’unes tasques o rutines previsibles, etc. No només es va cobrant cada vegada menys, sinó que en múltiples ocasions s’ha de recórrer a més d’un pagador o, encara més sovint, a ser una exterioritat a tot arreu: col·laboracions, beques, ajuts, pressupostos… Ingressos per una activitat que, potser, no es torni a repetir. O ingressos per una activitat que es repeteix cada dia, però que cap part contractant vol assumir com a compromís…
També és la promesa de Bertrand Russell o John M. Keynes la que s’ha truncat. Fa aproximadament un segle, tots dos autors, des de plantejaments teòrics i perspectives força diferents, albiraven un caràcter emancipador en una tecnologia que faria la feina infinitament més productiva i que, per tant, facilitaria alliberar-nos-en en alt grau. Plantejaven jornades d’unes 15 hores setmanals… Res més lluny de la realitat. La productivitat va augmentar molt, sí. Però el capitalisme vigent va convertir aquesta promesa d’alliberament a través de la tecnologia en una tècnica de vigilància molt més sofisticada i precisa: el requisit d’estar sempre disponibles, de no poder desconnectar mai. En definitiva, la indiferenciació entre el que és temps de treball i tota la resta. Així, s’arriba a una constant cruel: l’extenuació no com a resultat de la feina mateixa, sinó com a condició necessària perquè aquesta es pugui donar. ¿No és això una forma de silenciament?
Davant d’aquesta situació, i a través del seu propi relat vivencial, Remedios Zafra aposta per resistir. Sí, és cert. Això de resistir sona, potser, molt gastat. Un clixé amb el qual consolar-se d’alguna manera o, si som una mica malpensats, amb el qual poder fer llibres ràpidament i vendre’ls fàcilment. No obstant això, malgrat el caràcter narratiu de l’obra, l’autora no defuig la proposta i planteja algunes qüestions força específiques.
En l’eix central de les propostes hi ha el requisit d’una presa de consciència de la importància d’una política de les cures: una corresponsabilitat que ens permeti trobar una exterioritat a aquest mecanisme viciat, poder observar com d’injust, absurd i perjudicial és un sistema que ens impedeix aturar-nos ni tan sols per un moment.
Aquesta forma de cura potser ens facilitarà visualitzar alguns punts fonamentals. Això és, entendre que la culpa, la síndrome de l’impostor o, en termes arendtians, la banalitat del mal, són molt presents a la nostra societat i que, col·lectivament, hem d’observar i combatre.
La culpa per no estar fent més o per descansar, així com per donar importància al plaer, a l’oci o a la diversió.
La síndrome de l’impostor per pensar que només som un número més, que no vam fer res per merèixer res… I que, per tant, si ens quedem fora de tot, tampoc no hi ha res de què queixar-se.
O la banalitat del mal en el seu sentit més profund: la irreflexió. El fet de seguir fent alguna cosa com un autòmat simplement perquè és el que se’ns exigeix, perquè ho dicta el protocol o el procediment estàndard, perquè és el que faran els altres, tot i saber la ingent quantitat de temps que es perd absurdament i de la vida que se’ns escapa amb això.
Aquests punts, i alguns més, ens haurien d’invitar a la reflexió i a plantejar-nos que ha de ser possible aturar-nos.
De fet, seria una mica ingenu suggerir que el plantejament de Zafra en el seu últim llibre ens exposa un problema nou o, ni tan sols, unes solucions innovadores al mateix. No obstant això, no està de més que, de tant en tant, ens aturem a pensar-hi. Que li donem carn, que hi posem el cos i els nostres sentiments, una cosa que magníficament fa l’autora, i que ens preguntem un cop més allò de, què pot un cos?
