Un cop més ha hagut de ser la crisi d’aquest virus el que ha posat sobre la taula, d’una manera explosiva, l’emergència de la situació de les condicions sanitàries (i altres) de les residències de gent gran. Situació ja denunciada reiteradament per alguns dels afectats (com sempre), d’usuaris i els seus familiars i els treballadors dels mateixos centres.
Parlaré del cas de Barcelona ciutat, que conec una mica, però segur que és extrapolable a tot Catalunya.
A Barcelona tenim unes 260 residències de gent gran amb unes 20.000 places de residents (i amb molta llista d’espera per ingressar). Quasi totes concentrades en els barris del nord: Eixample, Horta-Guinardó i Sarrià-Sant Gervasi. 4 són municipals, les altres són privades i algunes d’elles (?) concertades pel Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat.
Segons les dades del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) de 2 d’abril, sobre el seguiment de la Covid-19, un 63% de les residències geriàtriques de Barcelona ciutat estan afectades pel virus, amb 1.200 professionals afectats, 925 casos d’afectats entre els residents, 92 d’ells ingressats a hospitals i 115 morts. Això és un desastre.
Centraré l’anàlisi al tema d’assistència sanitària. Existeixen actualment tres xarxes d’assistència sanitària a les residències, no coordinades ni integrades (ni personalment ni informàticament) amb el Sistema públic de Salut:
- Unes residències (la majoria) manifesten tenir un sistema d’atenció sanitària propi, pagat pels propietaris, amb més o menys dedicació i competències.
- Existeix una Xarxa d’EARs (Equips Assistencials a residències) concertat pel Departament de Treball i afers socials a entitats privades. Les funcions dels EARS són (teòricament) atenció primària dels residents, prescripcions farmacològiques, petició d’algunes proves diagnòstiques (com als EAP) derivació a altres dispositius sanitaris. L’exemple de MUTUAM, concertat a Barcelona, té la meitat de les places de la ciutat amb 40 equips, amb uns 2,5 milions anuals de concerts (a més del concert de PADES).
- Xarxa de PADES territorial (cures pal·liatives) servei assumit per algunes entitats públiques (sociosanitaris) i privades, concertades. A més, alguns Equips de Primària (EAP) assumeixen l’atenció sanitària de les residències del seu territori (com hauria de ser en tots).
En conclusió: Existeixen tres xarxes, a més d’alguns equips de Primària, d’atenció sanitària a residències, xarxes no integrades ni coordinades, sistema en teoria amb prou recursos econòmics però poc eficient i amb qualitat posada en qüestió, i més en els moments de crisi sanitària.
La demanda reiterada al CatSalut és fer un pla per integrar l’atenció a la salut de les residències als Centres d’Atenció Primària públics del seu territori. Igual que les metgesses de família i infermeres atenen en el CAP o a domicili a les persones del territori. Assegurant la continuïtat assistencial per un mateix equip, la unitat de sistemes d’informació amb la història clínica compartida i la relació ja existent entre el CAP i l’hospital del territori.
Això vol dir revertir totes les externalitzacions existents i passar els seus recursos i els que faci falta a l’Atenció Primària. Per a uns 20.000 residents, de moment, caldrien unes 25 metgesses i 25 infermeres més a la Primària de Barcelona repartides als CAPs segons nombre de residents del territori.
Ara és urgent atendre l’emergència, dels 18 centres de categoria C que diuen estar en pitjors condicions per espai i número d’afectats (de residents i treballadors) pel virus, derivació a altres centres en condicions, augment de personal i condicions de treball segures, etc. Després atenció urgent als altres 50 centres també en estat crític segons el CSB. I per a després de l’alarma posar en marxa el nou pla d’atenció sanitària en aquest tema les propostes de l’article recent del Rafael Barba a aquest diari semblen força interessants. A veure si la crisi del virus ens serveix d’una vegada per fer les coses ben fetes. Com hem vist, ens hi va la vida.
