Després d’anys de lluitar contra les reformes laborals, què en penseu del fet que el PSOE sembla que vulgui mantenir aquestes discutides normes?
Primer s’haurà de constatar si el PSOE vol mantenir les normes què has dit. Jo crec que aquest assumpte està en una fase prèvia. I aquí cal destacar la irresponsabilitat amb la qual el tacticisme de l’esquerra afronta el procés d’investidura. Una negociació en la qual sembla que deixa a banda els interessos més directes dels seus votants. Al respecte, crec que els votants han fet una aposta pel reequilibri els drets en el món del treball, cosa que vol dir derogar els aspectes més lesius de la reforma laboral.
Això en què hauria de concretar-se?
Sobretot en un canvi d’orientació de les polítiques econòmiques, que haurien d’impulsar la despesa social i recuperar el maltret Estat de Benestar com a conseqüència de la gestió de la crisi. Per tant, el que s’està produint ara és un acte d’irresponsabilitat tacticista en un escenari amenaçat per una dreta estrident i fora de to.
La forta oposició sindical a les reformes laborals va causar centenars de denúncies i en alguns casos condemnes a sindicalistes . Penseu si la llei de vaga no s’hauria de canviar per evitar que es repeteixin aquests processaments que es van accentuar en l’oposició a les reformes.
He de dir que el govern de trànsit, nascut de la moció de censura, ja va manifestar el seu compromís de derogar l’article 315,3 del codi penal que s’ha utilitzat majoritàriament per a encausar els treballadors que van impulsar les vagues generals en aquest país. Per tant, cal derogar tota aquesta arquitectura jurídica, junt amb la llei de seguretat ciutadana, coneguda com a llei mordassa, que retalla els drets democràtics al país. No crec que cap govern de progrés no giri 180 graus, tant una llei com l’altra. Les dues normes s’han de canviar en els primer dies d’acció de govern, quan les forces progressistes resolguin la seva irresponsabilitat tacticista.
Qui és el balanç que feu dels primers mesos en què ha estat governant el PSOE?
He de dir que no ha complert ni de lluny les expectatives sindicals que teníem. No neguem que alguns canvis, que s’han fet en els dits divendres socials, han estat beneficiosos per a la gent treballadora: la modificació del subsidi per als més grans de 52 anys; el control del règim de jornada, tot i algunes deficiències fruit de l’absència de diàleg social; el salari mínim interprofessional etcètera.
Crec que hi ha aspectes que no es poden negar perquè tenen una bona orientació en matèria laboral. Però, aquests canvis són totalment tebis, tímids i insuficients per a reequilibrar la situació en relació amb món del treball amb l’objectiu d’acabar amb la precarietat; per eliminar situacions de gent que no arriba a fi de mes: que té feina i és pobre. És per acabar la discriminació que pateixen les dones; per acabar amb la selva de contractes temporals establerts a la carta sense cap règim de control, que condemnen a joves i no tant joves a viure en la precarietat. Per tant, crec que les expectatives estan molt lluny del que hauria de complir aquest executiu.
Quin seria el repte que hauria de superar un futur govern progressista a Espanya?
Té un repte elemental, en els seus inicis: ha de tornar a recuperar els equilibris trencats que hi havia en matèria laboral abans de la crisi. I sobretot el que hauria d’emetre és un signe clar de recuperació dels drets laborals. Hauria d’acomplir dos objectius. Un, la justícia social i el segon construir una estructura econòmica, fent que l’augment del consum intern generi un model econòmic més robust que no depengui dels vents que bufin des de l’economia internacional.
Va declarar a Madrid en el judici als membres de l’anterior govern de la Generalitat. Independentment del contingut del que volgués dir, què li va semblar no poder-se expressar a causa de les interrupcions del magistrat?
Em va semblar una manca de cultura democràtica en el context del procés judicial. Crec que s’ha de poder declarar independent del fet que el testimoni tingui alguna orientació valorativa, que inevitablement es planteja quan es descriuen fets, quan has de respondre sobre les teves decisions. Cal dir que és molt difícil que en una decisió no hi hagi una valoració.
Crec que efectivament va ser una limitació real de la meva capacitat d’expressar el meu testimoni dels fets que es van produir. Va ser, efectivament, una sortida de to innecessària en aquell moment, que va causar una situació de tensió amb els advocats de la defensa.
Si em permet, vist des de fora va semblar també una manca de respecte a una entitat social que té 150.000 afiliats i una història democràtica indiscutible a Catalunya i a Espanya.
Pot ser que probablement aquest sigui un motiu que els alterés els nervis: que la primera organització social del país s’expressés en els termes en què ho estava fent: coherent amb els plantejaments del que havia succeït. No sé si va ser això o no, però crec que va quedar clara la falta de tolerància democràtica per garantir la comunicació d’un testimoni, com el que representava la posició de Comissions Obreres.
El vostre testimoni creieu que era clau?
No, no crec que en aquest procés hi hagi un testimoni clau. En aquest procés s’han produït més de 500 declaracions de testimonis. No hi ha un testimoni que pugui tombar el judici cap a una banda o cap a l’altra.
Ara bé, el que és denunciable en tot cas és la vulneració d’un dret fonamental com és el de la llibertat, mantenint la utilització de la presó preventiva, sota la meva opinió, totalment desproporcionada i abusiva, que ha limitat la capacitat de defensa als processats. Per tant, penso que s’hauria de fer una revisió del nostre ordenament judicial.
Fa un temps es feia públic que CCOO ha recuperat el creixement de l’afiliació, però també es deia que això no repercutia en els ingressos per cotitzacions, és així?
Aquesta no és la nostra realitat. En el nostre cas la part més importat de l’increment dels ingressos es produeix per la via de la dita quota general. Tenim diverses quotes que responen a la realitat laboral del país. Tenim una quota zero, que és la que s’aplica a les persones en situació de vulnerabilitat. També tenim la quota superreduïda per a les persones que ingressen menys de la renda mínima. La quota reduïda, per aquelles persones que cobren al voltant del Salari Mínim Interprofessional (SMI). I després hi ha dues quotes generals, que responen a ingressos més elevats. Dit això, aclarit que la part més alta dels ingressos es produeixen fruit de les dues quotes de la franja més alta. Per tant, creix l’afiliació i creixen els ingressos.
Fa molt poc es va fer públic el balanç econòmic de la temporada anterior. Com sempre hem fet, amb transparència. Crec recordar que l’exercici ha estat positiu en 267.132 euros, i la quota efectiva ha arribat a 142.900 afiliats, crec recordar. Tot plegat demostra que recuperem la velocitat d’afiliació que teníem abans de la crisi.
Els ingressos propis del sindicat arriben al 87% de la totalitat. Això suposa que amb només una aportació en forma de subvencions del 13% es garanteix la negociació col·lectiva del 85% dels poc més de 3,5 milions de treballadors d’aquest país. Podem dir ben alt que aquesta és una de les organitzacions més generoses i solidàries amb la societat catalana.
Donada la importància creixent de la presència de la dona al sindicalisme, la pregunta és: qui el succeeixi com a secretari general de CCOO, serà una dona?
Sobre l’últim punt, la resposta no la diré jo, la dirà l’afiliació. El cert és que ja hi ha un itinerari on les dones ocupen els principals espais del sindicat. La presència de la dona per a CCOO ja no és un objectiu: és una realitat. La comissió executiva, ja té més dones que homes, i en el nucli dur, la líder de l’acció sindical, i la portaveu del sindicat estan ocupats per dones.
I això passa també a les bases?
Si anem a les bases l’increment net d’afiliació és femení. Això passa poc a poc, i impregna tota la realitat sindical. Mentre l’afiliació d’homes creix poquet, la de la dóna ho fa de manera exponencial. Per tant, per dalt o per baix, la nostra organització està cridada a ser dirigida per dones.
Creu que caldria que hi hagués la possibilitat que els sindicats de classe poguessin defensar ‘d’ofici’ aquells col·lectius que no tenen afiliació?
Les relacions laborals en aquest país tenien, abans de la crisi, una carència que era la capacitat real de representació dels treballadors a les empreses. Això s’evidenciava en l’anomalia democràtica que implica que les empreses amb menys de 6 treballadors no podien escollir els seus representants. És a dir que el 93% del teixit productiu el formen microempreses i no té representació i en persones això se situa en el 57% dels treballadors del país.
Una altra realitat és el dret a la representació social, que fa possible que les empreses funcionin no de manera unilateral. Nosaltres en diem el dret a la negociació, al diàleg social. La reforma laboral no va corregir aquesta situació: va aprofundir la desprotecció dels treballadors incorporant figures representatives exposades als sotracs de la marxa de les empreses, com és la representació ad-hoc per sobre de la representativitat sindical, cosa que promou la desindicalització i debilita la negociació col·lectiva. Això crida a fer un gir radical de 180 graus. Nosaltres pensem que cal derogar la reforma laboral i promoure un reequilibri de base per evitar situacions lesives per a la representació dels treballadors. I després cal habilitar nous marcs perquè la participació arribi a la totalitat de la classe treballadora.
La imatge que es tenia dels sindicats era la d’organitzacions que treballaven amb els operaris, per exemple de la indústria, per millorar les condicions de vida. Ara, en àmbits grans de la societat sembla que el que han de fer els sindicats és aconseguir que col·lectius com la gent de Deliveroo o Glovo tinguin la condició de treballadors. Això no ho veieu com un retrocés?
El creixement dels drets socials i laborals que es va produir durant els primers 30 anys de la nostra democràcia ha patit un procés disruptiu amb la crisi del 2008. Llavors es va produir un trencament de l’assoliment de drets reals per a la gent, en molts casos insuficients. I del que es va produir un retrocés cap a un trencament dels equilibris entre capital i treball i per altra banda, una retallada dels drets socials amenaçant l’Estat de Benestar.
Això que diem és avui una realitat a la qual el sindicat ha de donar resposta. Ha de gastar moltes energies per regularitzar un treball fragmentat que s’està produint a causa de la mercantilització de les relacions laborals, que no tenen els mateixos efectes de rendibilitat per als treballadors que quan les regles ens donaven unes condicions bàsiques per actuar. Ara, per generar un estat de drets a treballadors com els ‘riders’ de l’economia de plataforma, allò que s’ha de garantir d’entrada és que tinguin un marc de drets , cosa que implica una inversió de moltes energies per treure’ls de la precarietat més absoluta.
Per tot plegat, quan parlem de la derogació de la reforma laboral no és només un lema. Parlem de les coses que fan patir la gent, perquè, si volem un país amb justícia, hem de començar a recompondre els marcs mínims de participació. Hi ha molta gent que diu que el treball no és el marc fonamental d’emancipació personal. Perquè es vol normalitzar el fet que la precarietat ha vingut per a quedar-se. Però, nosaltres diem que la precarietat no és una maledicció bíblica, sinó que és fruit de la voluntat política i econòmica d’una part de la societat poderosa i elitista. I aquest fenomen es pot combatre organitzant-se.
Heu parlat de la precarietat com un element crític de la vida laboral. Com arriba el sindicat a lluitar contra aquest fenomen?
Quan hi ha un debat sobre si el sindicat és anacrònic a per a donar resposta a les noves realitats del treball hi ha arguments en favor de la nostra activitat difícilment discutibles. Així, aconseguir una sentència sobre el control del règim horari, que ha fet sortir a la superfície més de 1.400 milions d’euros a Catalunya i 32.000 llocs de treball és fruit de l’acció de CCOO. Qui ha iniciat una campanya sense pausa per regularitzar els llocs de treball d’un sector sencer, com és el carni, que ha obtingut drets i protecció social a qui no en tenia, és CCOO. I qui ha aconseguit el reconeixement de la malaltia professional per a les treballadores d’hotel, conegudes com Les Kellys ha estat també el sindicat.
I ara esteu en algun sector emergent?
És important la lluita que mantenim a Catalunya junt amb els treballadors de recerca, per aconseguir un conveni, amb un emplaçament a la Generalitat a que obri el debat amb les fundacions i entitats que representen la recerca per acabar amb la precarització d’aquest sector estratègic per a Catalunya. I sobre això no hi ha consciència, perquè es pensa que un investigador té bones condicions de treball. En tots aquests àmbits el sindicat hi està arribant per organitzar els treballadors i per aconseguir millores per a tots.
Parlem una mica de la Generalitat. Vostè coincideix amb l’opinió segons la qual la Generalitat no està governant? En aquest sentit, els grans acords com el firmat en matèria industrial o l’Acord Interconfederal de Catalunya (AIC), no els veu com a paper moll?
Afortunadament la participació de la societat civil en l’àmbit econòmic i laboral corregeix en part l’absència d’activitat institucional del Govern de la Generalitat, de la seva nul·la capacitat legislativa.
Per tant, sort de l’AIC o del pacte nacional per la indústria, que atorguen elements de participació directa a els agents protagonistes del treball, de l’economia: sindicats, patronals, que estan corregint en part aquesta nul·litat propositiva del govern. Sort dels escenaris de participació que permeten accedir a la gent a la Renda Garantida de Ciutadania. Tenim sort que puguem arribar a escenaris com són el tercer sector en el qual busquem solucions a la manca de polítiques pressupostàries que permetin afrontar coses tan senzilles com l’augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI). O, sort de les recomanacions salarials que s’han fet arribar als convenis col·lectius que han fet que a Catalunya s’hagi passat de l’1,37% de pujada de sous de 2017 al 2,23% amb un augment de més d’un punt per sobre de l’IPC.
Sort de tot això, perquè el Govern peca de paràlisi amb irresponsabilitat cap a les necessitats prioritàries de les persones, usant uns pressupostos de 2017 perquè no veu l’actualització com a prioritat absoluta per a adaptar la despesa social allà on hi ha més desigualtats.
Creieu que la patronal catalana ha recuperat una certa autonomia de funcionament respecte a altres moments on semblava una sucursal de la CEOE?
Crec que hi ha hagut un canvi de dinamisme a la patronal catalana. Primer perquè la renovació a la direcció de Foment l’ha impregnat d’activitat. El segon i fonamental, perquè després de 12 anys de litigi s’ha resolt el conflicte de la representativitat a la patronal. Això facilita articular espais de participació amb els sindicats.
L’AIC ha estat el prolegomen i ara la possibilitat de dur al Parlament i al Govern una proposta conjunta de la llei per a la participació institucional serà el primer repte que haurem d’afrontar, perquè es reconegui el dret subjectiu al diàleg social que recull l’Estatut d’Autonomia. Aquests poden ser uns primers resultats del canvi de tarannà de la patronal catalana.
