El col·lectiu de les treballadores de la llar i les cures és un dels més castigats per la precarietat i la pobresa en el mercat laboral de l’estat espanyol. Segons estimacions d’Oxfam Intermón, de les més de 550.000 dones que treballen en l’ocupació de la llar, el 32,5% viu sota el llindar de la pobresa davant el 12% del conjunt de persones assalariades. D’elles, 1 de cada 6 està en situació de pobresa severa, és a dir, viu amb menys de l’equivalent a 16 euros al dia, segons dades corresponents a 2019.
A banda, de totes les treballadores de la llar de la UE, el 28% treballen a l’estat espanyol. Com diuen des d’Oxfam Intermón, equivalen a tota la població de Cantàbria i, tot i que les famílies inverteixen en els seus serveis pràcticament 7.250 milions d’euros, una de cada 3 viu en la pobresa.
Aquesta situació no ha fet més que empitjorar amb la pandèmia i de forma més acusada en aquest sector, tal com descriu l’informe “Essencials i sense drets” publicat per l’organització amb motiu del Dia Internacional de les Treballadores de la Llar. L’informe vol analitzar què falla a les polítiques públiques perquè el 5% de totes les dones treballadores a l’estat espanyol estiguin excloses de drets bàsics i que els que tenen reconeguts, “no siguin més que paper mullat”.
I és que l’impacte de la Covid-19 en la primera onada va deixar un balanç negatiu per al col·lectiu: es destruir tres llocs de treball de treballadores de la llar per cada un del conjunt del mercat. Així, mentre es va perdre el 8,3% de la feina d’aquest col·lectiu, aquest percentatge va baixar al 2,6% en el conjunt total.
“Fa un any, quan per unes setmanes tot es parava, una única cosa no ho va fer: la feina de cures. Tot i que aquest nombrós col·lectiu desenvolupa una tasca imprescindible i amb un valor incalculable perquè la nostra societat pugui avançar, no tenen legalment reconeguts els mateixos drets que la resta de les persones assalariades”, denuncia la responsable de polítiques públiques d’Oxfam Intermón, Liliana Marc. “No tenen els drets laborals essencials com la prestació per desocupació, la negociació col·lectiva o la protecció per acomiadament, així com la prevenció de riscos laborals”, afegeix.
A la manca de reconeixement legal d’aquests drets cal sumar-li que són molt més vulnerables al no veure complerts aquells que, en teoria, sí que tenen. La gran informalitat en el sector provoca en part aquesta situació. Segons els càlculs d’Oxfam Intermón, el 36% de la seva feina es presta en l’economia submergida , és a dir, que les persones ocupadores no abonen les corresponents cotitzacions, el que equivaldria a 2.600 milions d’euros en salaris ja 820 milions d’euros que perd la Seguretat Social.
Maria, gallega i de 54 anys, és treballadora de la llar. Segons explica a Oxfam Intermón, la vulnerabilitat del col·lectiu s’agreuja encara més en èpoques de crisi com la que estem vivint. “Sempre és pitjor. Abusen més. Jo ara estic sense feina i pregunto al meu entorn: tots els treballs són sense assegurança, sense contracte, fins i tot en la cura de nens i nenes. Si vols, bé i si no, et diuen: doncs mira, hi ha moltes dones així “.
Repartiment desigual per Comunitats Autònomes
El 5% de totes les treballadores del nostre país és una empleada de la llar, però amb una distribució diferenciada segons les comunitats autònomes. Així, mentre a la Comunitat de Madrid representen el 7,5% del conjunt de treballadores, a les Canàries o Extremadura no suposen més que el 2,9% i el 2,8%, respectivament.
L’ocupació de la llar segueix considerant-se com un “sector refugi” per a les empleades espanyoles en les regions amb menys dinamisme econòmic, encara que més de la meitat de l’col·lectiu està representat per dones no nascudes a Espanya. D’elles, una de cada quatre, unes 70.000, es troben en situació irregular.
Jessica Guzmán, xilena de 53 anys, ha treballat com interna 15 anys. Fruit de la seva experiència d’aquests anys assenyala: “La societat ha d’entendre que les internes ha a cada portal, a cada casa, i hi ha un gran deute amb nosaltres. Encara que tinguem necessitat, no som esclaves, som treballadores i demanem els mateixos drets “.
Més inversió pública per a les cures
L’informe també denuncia que Espanya ha mantingut una infra inversió estructural en cures de llarga durada i atenció a la dependència, la qual cosa s’ha traduït en un augment de el nombre de treballadores de la llar. Segons explica la portaveu, “allà on l’Estat no ha cobert les necessitats de cura és on hi ha més treballadores de la llar. El sistema de dependència descansa sobre un matalàs de treballadores barates”. Es calcula que un total de 85.000 treballadores de la llar tenen cura de dependents perquè el sistema públic no arriba. Si passessin a treballar-hi, el nombre de dones desenvolupant la seva tasca en assistència domiciliària augmentaria en un 47%.
Un total de tres milions de llars, l’equivalent al 16,2% de les famílies, van efectuar despeses en treball de la llar i de cures en 2019. En total es van destinar 7.247.000 d’euros al pagament de salaris i seguretat social. Aquest percentatge va augmentar al 21% en les llars formades per una persona sola de més de 65 anys, que van dedicar, de mitjana, un de cada tres euros dels seus ingressos a pagar-ho.
Als països, en els quals hi ha una major inversió en serveis públics es desploma el nombre de treballadores de la llar i puja amb força el de treballadores de serveis socials. Les xifres parlen per si soles: el 28% de les treballadores de la llar de tota la UE estan a casa nostra.
L’organització reclama la modificació de les prestacions econòmiques que actualment reben les famílies en el marc del sistema d’atenció a la dependència, ja que moltes d’elles es fan servir per al pagament de treballadores de la llar sense cap control sobre les seves condicions laborals o sobre la qualitat de les cures que presten. Segons les seves estimacions, fins a 650 milions d’euros podrien estar sortint directament des de les arques públiques a pagar aquest treball i, part d’aquests diners, s’estaria anant a l’economia submergida.
Els mateixos drets que la resta
Oxfam Intermón recorda que fa ja gairebé una dècada que es va plantejar equiparar els drets i obligacions de les treballadores de la llar a la resta d’assalariades i que, cada vegada que s’ha acostat el termini legal per a la seva integració plena en el Règim General de la Seguretat Social, s’ha posposat aquesta mesura. “Es manté sine die a un ampli col·lectiu de dones en la precarietat perquè la seva tasca sigui assequible per a la resta de la població. No és coherent amb una societat que es diu compromesa amb la igualtat de gènere”, destaca Liliana Marcos.
L’organització valora positivament l’actual compromís de Govern de ratificar el Conveni 189 de l’Organització Mundial de la Feina i demana que això suposi l’equiparació total de drets i deures amb la resta de persones treballadores i la posada en marxa de polítiques que permetin que el reconeixement formal de drets no es quedi en paper mullat.
Aquest reconeixement i el suport als col·lectius que les defensen forma part d’una campanya posada en marxa per l’organització i que, sota el nom “Mirar d’una altra manera”, vol donar visibilitat i aconseguir fons per donar suport a col·lectius vulnerables que han patit especialment les conseqüències de la pandèmia, a l’estat espanyol i al món.
