Si en la tercera dècada del segle XXI encara cal convèncer a alguna persona de la capacitat de les dones per prosseguir qualsevol activitat que es proposin, tenim un seriós problema. La història que coneixem ens mostra dones cuidadores, capaces de viure en mitjans hostils, de fer-se càrrec de menors i ancians, de les tasques de la casa i del camp. Dones capaces de fer reviure les collites, els pobles, les ciutats i l’economia després de sagnants i destructives guerres que elles no provoquen i de les quals no es beneficien. Dones creatives que resolen problemes quotidians i desenvolupen sabers dels quals, en general, se n’apropien uns altres. Dones que, tenint-ho tot en contra, aprenen i desenvolupen símbols (recordem la nü shu, l’escriptura desenvolupada en secret, en el segle III de la nostra era, per dones xineses a les quals se’ls negava l’accés als codis imperants).
Dones que, malgrat haver d’enfrontar-se a les prohibicions, als egos de la majoria dels homes i d’altres dones, a les desqualificacions i, fins i tot, als insults i a les agressions, han destacat en tots i cadascun dels àmbits de coneixement. Algunes d’elles i, malgrat les moltes traves, obtenint els premis i reconeixements més importants.
Dones capaces de trencar els codis més arbitraris imposats –com l’obligatorietat de cobrir-se de dalt a baix, de només utilitzar faldilles, etc.– i que s’han autoautoritzat a vestir de diferents maneres. Estem a l’espera que altres s’atreveixin a fer-ho.
Dones que han lluitat i lluiten per ser reconegudes com a “legítimes altres”, perquè encara avui institucions religioses i alguns països no reconeixen ni apliquen l’article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans, publicada el 1948: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
No obstant això i, malgrat les evidències acumulades durant segles, sembla que existeix una “síndrome de distorsió profunda” que manté la necessitat de publicar assajos com el de Siri Hustvedt, Los espejismos de la certeza, en el qual es planteja desmuntar els intents de demostrar la incapacitat femenina per a la ciència. Benvingut! Però jo em pregunto: Necessitem demostrar la “capacitat de les dones” o indagar sobre els motius de la profunda incapacitat de moltes persones (homes i dones) per reconèixer-la?
En el curs 2018-2019, un 54,8% del total d’estudiants universitaris a Espanya van ser dones, de les quals un 55,2% es van matricular en Grau, un 54,4% en Màster i un 50,1% en Doctorat. No obstant això, mentre a Medicina un 70,3% eren dones, Enginyeria i Arquitectura les cursaven un 24,8%. Per la qual cosa sembla que el problema està en les STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques). Però quina mena de C, T, E o M?
D’aquí ve que torni el recurrent debat de la falta de “vocacions femenines” per dedicar-se a la ciència i la tecnologia. I com és un tema sobre el qual porto pensant i debatent des de fa anys, seguiré amb algunes reflexions, considerant dimensions que no se solen tenir en compte.
Necessitem demostrar la “capacitat de les dones” o indagar sobre els motius de la profunda incapacitat de moltes persones (homes i dones) per reconèixer-la?
Sembla evident que la manera de continuar educant a moltes dones, que reflecteix molts dels estereotips sobre elles i les seves capacitats, hi influeix. Així mateix, comptem amb considerables evidències sobre la necessitat de millorar l’ensenyament de les ciències, no sols en l’educació primària i secundària, sinó també en la superior. S’ha posat de manifest, una vegada i una altra, que se sol ensenyar de manera abstracta, descontextualizada, com si els problemes científics i tècnics no tinguessin ni història, ni context ni interessos. Resultant, sovint, en “continguts” factuals i declaratius i problemes les solucions dels quals l’alumnat ha de memoritzar. Se li atribueix a “la seva dificultat” la “dificultat” de motivar, d’interessar, de comprometre als estudiants. La majoria no se senten interpel·lats i afectats, la qual cosa redunda en un creixent desinterès. Però també existeixen evidències que un canvi en l’ensenyament té repercussions favorables en l’aprenentatge.
Però hi ha altres factors que no se solen tenir en compte. Existeix una tendència a considerar que la ciència i la tecnologia són autònomes, objectives i imparables, oblidant que en el seu desenvolupament només uns pocs decideixen on i com invertir en l’estudi d’un fenomen, en detriment d’uns altres. D’aquí la pertinència de preguntar-se: A qui beneficia i a qui perjudica? Quines repercussions té per al nostre planeta i per l’espècie humana? I, sobretot, quin tipus de societat està configurant? Potser en aquestes qüestions podem no només trobar altres respostes a la falta de “vocació científica” de les dones, sinó al mateix desenvolupament d’aquest àmbit del coneixement.
A la fi de la dècada de 1990, el degà d’una facultat d’Informàtica va dir sentir-se profundament decebut perquè la seva filla, una brillant estudiant del batxillerat de ciències, li acabava d’informar que anava a estudiar Psicologia. Ell, sorprès, li va preguntar per què. La resposta va ser immediata i clara: “Perquè no em veig tota la meva vida relacionant-me amb màquines, vull treballar amb persones”.
El 1993 vaig tenir la fortuna de conèixer al professor Joseph Weizenbaum, un pioner de la Intel·ligència Artificial que entre 1964 i 1966 va desenvolupar, al MIT, Eliza, un dels primers programes a processar llenguatge natural, que parodiava al psicòleg Carl Rogers i intentava mantenir una conversa de text coherent amb l’usuari. Li vam fer una entrevista, que va ser publicada a Telos, en la qual va explicar la seva decisió d’abandonar la recerca per dedicar-se a la reflexió sobre el desenvolupament de la ciència i la tecnologia.
“La guerra del Vietnam estava en ple apogeu. Jo la veia com una grandíssima injustícia i em vaig haver d’aliar amb l’oposició. Al mateix temps, als Estats Units el moviment de drets humans estava lluitant per donar a les persones negres els drets civils i privilegis que tenia la resta dels ciutadans. L’ambient es caldejava, tot anava de pressa, es requeria ajuda i, en aquestes circumstàncies, jo no podia romandre al marge. […] Em preocupava el paper de la meva universitat, del MIT, i va resultar que llavors, com ara, el MIT estava molt relacionat amb els militars. […] Per això, vaig començar a fer-me preguntes, sobretot, per tractar d’entendre què hi feia jo allà. I va resultar que no vaig poder evitar adonar-me que jo, i molts dels meus col·legues, especialment els informàtics, estàvem treballant en l’armament que s’utilitzava a Vietnam. […] Quan em vaig adonar de tot això, vaig decidir que no podia continuar fent-ho i em vaig convertir en una espècie de dissident. En principi, com a resposta conscient, que va evolucionar des d’una mena de sentit antimilitarista inicial a un sentit filosòfic posterior. Un s’ha de plantejar preguntes filosòfiques del tipus: com defineixes el que estàs fent?; com pots augmentar la perspectiva sobre això?”.
En definitiva, potser podríem entendre millor el sentit de la “falta de vocació científica” de les dones plantejant: (1) com se les educa, estereotipa i menysvalora; (2) com s’ensenya la ciència i la tecnologia (a ells i a elles); (3) com promoure una ciència i una tecnologia “amb consciència”, que beneficiïn no sols a uns pocs sinó a tota la humanitat i el seu hàbitat; (4) com afrontar la colonització digital que ens converteix en esclaus de GAFA(M) -Google, Amazon, Facebook, Apple (Microsoft), i (5) com canviar les preguntes per centrar-nos en el realment important per al bé comú i perfilar mons menys robotitzats.
Estic més que segura que moltíssimes dones, i no només elles, “s’apuntarien” a aquesta visió de la ciència i la tecnologia. Cal atrevir-s’hi!
