Article publicat a Eldiario.es
Els avenços cap a la igualtat entre homes i dones, un principi reconegut a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, són insuficients. D’aquesta manera tan rotunda ho reconeix l’Informe sobre els progressos en la igualtat entre dones i homes a la Unió Europea el 2013, presentat pel belga Marc Tarabella al Parlament Europeu aquest mateix any.
El 2014, la taxa d’ocupació masculina en els 28 països membres de la Unió Europea va ser del 70,1%, mentre que la femenina només va arribar al 59,6%, molt lluny de la taxa que el Consell Europeu va acordar com a objectiu, el 75% per al 2020. Aquesta desproporció existent en el mercat laboral d’homes i dones disminueix la capacitat econòmica de la UE, ja que no garanteix una economia equitativa i integradora. Segons les projeccions de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), una participació afí entre homes i dones es traduiria en un augment del 12,4% del PIB per capita d’aquí a 2030. Tenint en compte això, la Unió Europea no pot permetre desaprofitar el potencial econòmic femení si vol ser competitiva en l’economia global.
La proporció de la població laboral de l’EU-28 d’entre 15 i 64 anys que declara que la seva ocupació principal és a temps parcial va augmentar gradualment, passant del 16,7% el 2004 al 19,6% el 2014. Aquest augment afecta de manera directa a les dones. Una mica menys d’un terç de les europees en aquesta franja d’edat, el 32,2%, treballen a temps parcial, una proporció molt superior a la dels homes, amb un escàs 8,8%. Aquest treball a temps parcial és majoritàriament involuntari, de baixa remuneració i condicions precàries, amb un posterior pitjor accés a les pensions i bonificacions socials. No obstant això moltes dones es veuen en l’obligació d’acceptar aquest tipus de contractes, ja que no tenen un accés a centres d’assistència de suficient qualitat per als fills i altres persones a càrrec seu.
Des de la UE s’insta els empresaris a crear plans d’igualtat per a una millor conciliació de la vida laboral i familiar, a més de reclamar als Estats una inversió pública efectiva en aquest àmbit. Però, tant els empresaris com els Estats fan oïdes sordes i persisteixen en les polítiques discriminatòries i retallades socials.
No només l’accés al treball és menor, treballen menys dones i amb jornades més reduïdes. La retribució percebuda és també menor. En concret, a escala europea la diferència salarial entre dones i homes es xifra en un 16,4%. Cal recordar que el principi d’igualtat de retribució i la transparència de salaris es recullen a la Directiva 2006/5 / CE. També cal tenir en compte que “la reducció d’un punt percentual en la bretxa salarial entre dones i homes suposaria un augment del creixement econòmic d’un 0,1%”, segons les conclusions de l’avaluació del valor afegit europeu.
El treball conjunt d’Estats, empresaris i sindicats és fonamental per elaborar i aplicar eines d’avaluació de llocs que determinin treballs d’igual valor perquè aquesta absurda discriminació desaparegui.
Per empitjorar la situació, les europees dediquen a les tasques domèstiques i de cura més del triple del temps que dediquen els homes a aquests treballs cada setmana. Es confirma així que els rols de gènere tradicionals segueixen tenint una influència important i que limiten les opcions d’ocupació i desenvolupament personal de les dones.
La taxa d’atur de les dones el 2014 ha estat d’un 10,30% per a la UE-28, però aquesta taxa està minimitzada. Moltes dones no estan inscrites com a aturades, especialment les que viuen en zones rurals o aïllades i moltes de les que dediquen tot el seu temps a la cura de familiars i tasques de la llar. Aquest fet és important, ja que l’accés a subsidis, pensions, baixes per malaltia, accés a la seguretat social es veuen impossibilitats. Es perpetua així la feminització de la pobresa, expressió reconeguda en l’informe sobre el rostre de la pobresa femenina a la UE de 2011. Segons aquest informe, la pobresa que afecta les dones és més severa i va en augment.
Mesures per garantir una renda segura per a les famílies monoparentals i per a les dones grans són imprescindibles perquè la pobresa no s’acarnissi amb el col·lectiu femení més desfavorit.
Possibilitar l’accés al treball remunerat en condicions d’igualtat i un repartiment del treball domèstic i de cura és una tasca en la qual tots els ciutadans podem col·laborar. No obstant això, aquest esforç ha d’estar recolzat pels Estats, que han d’introduir la dimensió de gènere en totes les seves polítiques, com les d’ocupació i les destinades a combatre la pobresa i exclusió social.
