Els joves iraquians a qui vaig entrevistar el març del 2020 a Bagdad seguien sortint a manifestar-se mentre els disparaven i assassinaven perquè se sentien morts en vida. Exigien la fi del règim imposat en la invasió il·legal del 2003 –basat en un sectarisme i en una corrupció que els asfixiava–, anhelaven drets i llibertats i, sobretot, anhelaven una feina que els permetés emprendre les seves vides com a adults, ajudar les seves famílies, acaronar la idea de progrés. “Si aquesta revolució no triomfa, només em quedarà emigrar com ja ho han fet tants familiars i amics. Tots els que som aquí ho pensem. Sabem que no serà fàcil però, almenys, tindrem una oportunitat”, em deia a l’acampada de la plaça de Tahrir Lilian, una veterinària que durant els sis mesos que van durar les protestes, es va convertir en infermera, atenent-ne alguns dels gairebé 20.000 ferits i més de 600 morts que van provocar els policies i franctiradors, segons organitzacions com Human Rights Watch.
No eren els únics joves que aleshores es manifestaven per demanar-li al sistema neoliberal que els donés alguna oportunitat laboral, que, per favor, els explotés a canvi d’un sou mínimament digne.
A França, uns mesos abans, el desembre del 2019, més de 800.000 persones van marxar, segons les xifres del Govern gal, durant la vaga general més important dels darrers anys. Els sindicats gairebé duplicaven la xifra dels assistents, i el seguiment de l’atur va ser dels més alts dels darrers anys: per exemple, no van funcionar el 90% dels trens d’alta velocitat. A París vaig veure com desenes de milers de treballadors i treballadores de la sanitat, de l’educació, del transport, de l’agroramaderia i de tots els sectors econòmics estratègics del país corejaven tantes consignes contra la reforma de les pensions com a favor de llocs de treball dignes. Al seu costat marxaven estudiants, persones aturades, activistes del dret a l’habitatge i del moviment antiracista i feminista, entre d’altres. Tots demanaven a Macron una feina que els fes lliures, iguals, fraterns.
La pandèmia de COVID-19 va aixafar el cicle de major nombre de grans mobilitzacions ciutadanes des de Maig del 68 a tot el món. I encara que cadascuna tenia causes específiques del seu context, moltes compartien un esgotament davant la precarització constant de les condicions laborals, una ràbia davant la creixent concentració de la riquesa i l’augment de la desigualtat, un desaferrament per uns sistemes polítics que no donen resposta a la creixent incertesa socioeconòmica i, paradoxalment, un consens amb part de les grans elits neoliberals: el turbocapitalisme estava desbocat i només posant-li límit aquest sistema podria sobreviure–una mica més, tenint en compte la crisi climàtica– i les democràcies liberals recuperar, encara que fos mínimament, la seva funció de representar el bé comú de la majoria. La portada de The Economist al setembre de 2019 titulada Capitalism, time to reset semblava cridada a convertir-se en un símbol d’aquesta refundació que portava cacarejant-se des del crac del 2008.
Aleshores, a l’Iraq, a França, però també a Xile, als Estats Units, a l’Índia, a Espanya i a almenys una vintena de països, milions de persones van sortir als carrers per cridar als seus governs que volien treballar, preferentment en una ocupació digna, amb la qual poguessin viure i no només sobreviure i, fins i tot, gaudir una mica de la vida i no només patir-la, i amb què poder deixar-los als seus fills i filles el més preuat dels llegats: la certesa que podrien fer el mateix.
No només es tractava de la classe més precaritzada, sinó també de part de la classe mitjana que feia més d’una dècada que es despertava cada matí veient com tot sempre anava a pitjor: els salaris, la capacitat adquisitiva, les pensions, la qualitat dels serveis públics que pagava amb els seus impostos i, consegüentment, la salut mental pròpia i dels seus éssers estimats. Perquè la desocupació i la precarietat estan generant molt de patiment i, si no intentem entendre tot aquest mal, no comprendrem bona part de les dinàmiques que determinen l’actualitat, com el creixement de la ultradreta.
Alhora, mai com avui tants milions de persones abandonen casa seva dels països del sud espoliat a la recerca d’una ocupació al nord desnortat. Vivim en un món en fugida, que implora per una oportunitat de treballar per viure i contribuir així a les societats. I tanmateix, la robotització de bona part del mercat laboral, la depreciació de bona part dels béns i serveis produïts, així com la manca de poder adquisitiu per al consum estan convertint les feines de qualitat en un luxe a l’abast d’una minoria. El treball digne s’està convertint en un privilegi de classe, un bé de luxe al qual s’accedeix per herència o per capital social.
Els partits i líders polítics que en lloc de crear falsos enemics per perpetuar-se en el poder, decideixin governar per garantir el bé comú i el benestar de la majoria només es podran garantir el temps necessari a les institucions si afronten el gran repte: el que podrà retallar el contracte i la cohesió social, la convivència des de la diversitat i la igualtat de drets i oportunitats: un mercat laboral amb feines de qualitat, ben remunerades i amb horaris compatibles amb la vida.
Ara com ara, l’única proposta que conjuga tots aquests requisits des d’una anàlisi assenyada de la realitat és l’economia de les cures, que defensa el deure de reconèixer l’aportació i remunerar l’exercici de les tasques que garanteixen la reproducció de la vida, fins avui realitzades majoritàriament per les dones. Implantar, en definitiva, un model ecofeminista de societat significaria donar per liquiditat un sistema clarament depredador i incompatible amb la supervivència del planeta i avançar, inexorablement, cap a la igualtat de tots els éssers humans i amb un estil de vida i de producció compromès amb la adaptació i mitigació de la crisi climàtica. No és ingenu plantejar-ho; sí que ho és seguir un camí que, està científicament demostrat, ens porta a un col·lapse ple de dolor i violència. I per fer aquesta transició urgent es requeriran milions de nous llocs de treball que s’hauran de repartir des del principi de la justícia i l’equitat. Per exemple, reduïnt la jornada laboral, com tants i tantes reputades economistes defensen des de fa anys.
Per tant, sí que hi ha feina per a totes i tots. Manca reconèixer-ho, redistribuir-ho, dignificar-ho i remunerar-ho. Així sigui mentre a l’horitzó conservem la meta final: l’abolició de la feina. O, si més no, la promesa vuitcentista del capitalisme industrial: que els robots vindrien per tornar-nos temps i regalar-nos prosperitat.
Aquest és un article traduït de La Marea.
