“Arsalan, Zhara, Violet i Shaky no us oblidarem”, són els quatre noms que es dibuixen en una pancarta de color vermell estirada a terra en una de les cantonades de la plaça Tetuan de Barcelona.
Transcorreguts uns dies del foc, encara amb el regust de ressaca, d’aquelles que encara avui dia penses quin va ser el pitjor mal, ja són uns quants que s’han acostat a la vora del portal número 20 per fer ofrena de la mare Violet, el pare Shaky, l’Arsalan de tres anys, i la més petita, un nadó de mesos, la Zahara. Rams de flors, peluixos, una pilota de futbol, espelmes i cera cremada, molta cera cremada; dibuixos i pancartes vesteixen un dels arbres del carrer.
“Entre tots no fem res, és increïble que passin aquestes coses… Han vingut a l’últim moment i així no es fan les coses”, explicava, sobresaltada, una de les veïnes del bloc número 20.
Al voltant de les cinc de la matinada d’aquest passat dimarts una fumarada de color negra va inundar tot el que rodejava l’antiga sucursal bancaria d’EvoBank: els pisos, el forn de pa de mà esquerra, l’escola Sagrat Cor, i fins i tot el Departament d’Interior de la Generalitat, ubicat a 50 metres dels fets, van poder ensumar l’olor de l’incendi.
“De camí se’ns avisa que és un local ocupat d’una entitat bancària i que hi viu gent (…), en el moment que una veïna em diu que hi ha una família amb dues criatures dalt, deixo les tasques d’extinció i recerca, informo i em canvio la botella per posar-me a disposició”, narra un dels bombers en actiu aquell dia. “Era com anar a palpentes, estava ple de fum, vam fer dretes i vam començar les quatre maniobres alhora. Ho vam intentar tot, però estaven massa intoxicats”, continua el bomber.
Format per tres pisos, la sucursal, o ara el que queda d’ella, es divideix en un part inferior, on hi havia el soterrani, la zona intermèdia, i l’altell, on aparentment hi vivia la família. A la resta hi convivien els altres quatre homes, intoxicats i en fase de recuperació per sobre inhalació de fum. “Quan vam sortir estaven els quatre cossos embolicats amb plàstic, i un dels nois tremolava mentre parlava amb algú”, explica una veïna del tercer.
“Un inframundo, així és com li diem nosaltres”, relata el bomber, que prefereix guarda l’anonimat. A hores d’ara no hi ha massa informació amb relació a les causes directes de l’incident; alguns parlen de baralles constants i a pocs minuts abans de l’incendi, altres d’un accident, però el que hi ha clar, és la situació de vulnerabilitat extrema que vivien totes vuit persones.
El moviment social, Aliança Contra la Pobresa Energètica (APE) apunta a un cas més de la situació d’emergència residencial que viu la ciutat de Barcelona d’ençà d’uns anys. La portaveu, Maria Campuzano, ha demanat en entrevista a les administracions “intervenció preventiva inmediata” de les famílies vulnerables per evitar que s’ocupin locals buits, i ha matisat que l’ocupació d’una entitat financera d’una família amb criatures tan petites, i en aquestes condicions no és per “l’acció sinó per necessitat”.
El 2017 Bombers de Barcelona i bombers de la Generalitat, juntament amb l’APE, van firmar una proposta per reduir els riscos en espais privats i interiors, d’acord amb els informes que anaven recollint tots dos cossos de cada cas, amb la finalitat de dur a terme mesures preventives, i evitar situacions al límit, com ha estat el cas de l’incendi de la sucursal del banc. A Barcelona s’aplica. Tanmateix, l’APE ja ha demanat en reiterades ocasions la posada en marxa per part de la Generalitat.
“Si es marquen qualsevol de les caselles, ja sigui manca de subministraments bàsics: aigua i llum; tema escombraries i butà, i si es considera un problema de pobresa energètica automàticament s’aplica el protocol i el cas passa a serveis socials, que aquí ja no sé ben bé que passa”, diu el bomber.
Si ens fixem en les dades, segons ha anunciat la Fundació Arrels de Barcelona, entitat que treballa per a l’atenció de les persones sense llar, al voltant de 700 persones viuen en locals ocupats a la ciutat, espais no condicionats per l’habitatge. Uns 208 són menors. Segons l’Observatori de Drets Socials, s’han detectat 86 assentaments, alguns sorgits de locals ocupats, i altres improvisats, on resideixen fins a més de 860 persones. Una dada que se li han de sumar el miler de persones que viuen directament al ras, una xifra indeterminada, però que va a l’alça, així com la temporalitat de la situació. La xifra no és exacta, però ja supera les 3.000 persones afectades, apunta la fundació.
“Camas calientes”
Des de la interseccionalitat, Campuzano ha fet incís en un problema que s’agreuja entre la població migrada, col·lectiu en una situació de més vulnerabilitat a causa d’una llei d’estrangeria que arracona i dificulta la situació de regularitat legal, la qual cosa precaritza, i augmenta la pobresa energètica, i per últim, aïlla.
“Hi ha moltes persones que hi viuen sota aquestes condicions a Barcelona, las camas calientes, que li diem nosaltres, i que siguin persones migrants és un patró que es repeteix”, puntualitza l’agent del cos de bombers, que recalca la dificultat d’afrontar aquests casos. “Tots vam sortir bastant tocats d’aquest servei, van haver de venir dos psicòlegs perquè estàvem en estat de xoc”, continua.
En aquesta línia, el consistori, ha fet latent un sistema fallit i la voluntat per reformar la llei d’estrangeria, com a un pas decisiu per facilitar la residència i l’arrelament de les persones. Un reclam necessari per donar resposta a una vida digna, però que ve de lluny en la tasca de gestió i responsabilitats.
A hores d’ara, els voltants de la plaça Tetuan número 20 encara s’hi respira olor a fum. El clima és desolador. Cintes policials acordonen la zona. Hi ha qui passa i marxar, altres que s’aturen i prenen fotografies amb el mòbil, i aquells que aixequen la vista, i miren de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta, la façana cremada, mentre trepitgen la graveta que s’expandeix pel carrer.
Al llarg d’aquesta setmana entitats com CCOO, la PAH, la Taula del Tercer Sector, l’APE, i altres col·lectius en defensa de l’habitatge, han cridat per la vida d’aquestes quatre persones, i la de milers que sobreviuen en situacions d’infrahabitatge, al clam “No són morts, són assassinats, és una guerra contra els pobres que mata”.
