L’ús en augment de fibres sintètiques, la base de la moda ràpida, propicia que portem posats plàstics tractats amb milers de substàncies químiques perjudicials per a la salut i el medi ambient.
En aquesta època de rebaixes, entre els articles que més consumismes hi ha precisament el tèxtil. Segons l’ONU, comprem un 60% més de roba que fa una dècada. De fet, entre el 2000 i el 2015 la producció d’aquestes peces al món es va duplicar, mentre que el seu ús es va reduir. S’estima que, de mitjana, rebutgem la roba després d’haver-la fet servir només entre set i vuit vegades. A Europa, cada persona consumeix 26 kg a l’any i llença 11 kg, fet que tradueix en 5,8 milions de tones de residus tèxtils anuals.
Lluny del que se sol pensar, menys de l’1% es recicla per fer-ne peces noves, d’acord amb dades de la Fundació Ellen MacArthur. La majoria, al voltant del 87%, o bé s’incinera, cosa que comporta emissió de gasos tòxics a l’atmosfera —el sector tèxtil és el responsable d’entre el 5% i el 10% de les emissions globals de CO2, més que no pas els vols internacionals i el transport marítim junts—. O bé acaba a abocadors d’Europa de l’est, Àsia, Àfrica o Amèrica del Sud.
En aquest sentit, les imatges del desert xilè d’Atacama cobert per veritables praderies de samarretes, texans o jaquetes ja són, lamentablement, icòniques. De la mateixa manera que ho són les muntanyes tèxtils de Ghana o les dels braços gegants, com aranyes, de teixits embarrancats a les platges de l’hemisferi sud. Aquests milions de tones de roba es van descomponent lentament i, per processos de lixiviació, emanen gasos tòxics per a les persones que furguen a les piles de deixalles i acaben convertint-se en gasos d’efecte hivernacle.
Com que la roba que es fabrica i que comprem és cada vegada de pitjor qualitat, es pot recuperar cada vegada menys
Gema Gómez
“Com que la roba que es fabrica i que comprem és cada vegada de pitjor qualitat, es pot recuperar cada cop menys”, lamenta Gema Gómez, directora executiva de Slow Fashion Next, una plataforma pionera de formació en moda, sostenibilitat i negoci. Reciclar una peça, explica, requereix un treball manual de retirat de botons i cremalleres, per començar, cosa que complica i encareix el procés de recuperació.
A més, assenyala, “sovint [les peces] contenen barreja de fibres, com ara cotó i polièster, cosa que fa que no es reciclin perquè resulta molt costosa la separació de materials.
La indústria de la moda és la quarta causa de pressió ambiental del planeta, després de l’alimentació, l’habitatge i el transport, a causa del consum urgent de recursos que fa.
Per exemple, per produir una samarreta de cotó calen uns 2.700 litres d’aigua, la mateixa quantitat que beu una persona en 2,5 anys. I, per si no n’hi hagués prou, l’ONU assenyala que és la segona indústria més contaminant del planeta.
Una producció que no para de créixer
Actualment, es produeixen uns 109 milions de tones anuals de material tèxtil, de les quals 32 milions procedeixen de plantes, com ara el cotó o el bambú; 7 milions de fonts animals, com la llana; i 1,7 milions de fibres cel·lulòsiques, com el liocel. S’emporten el palmell les fibres sintètiques, com elastà, vinil, acrílic, obtinguts a partir del petroli, que suposen un 68,2% del total fabricat. El polièster és la més utilitzada, amb 57,1 milions de tones, segons recull l’organització Fibershed.
“Als anys 70 i 80, la majoria de les fibres usades per a la roba eren naturals. L’any 2000 ja se’n va igualar el consum i el de polièster, mentre que ara dos terços del total són sintètiques”, resumeix Ethel Eljarrat, investigadora de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC) i organitzadora de les jornades sobre contaminació per plàstics, Plastic’2022, centrades en la indústria tèxtil.
Als anys 70 i 80, la majoria de les fibres usades per a la roba eren naturals. L’any 2000 ja se’n va igualar el consum i el de polièster, mentre que ara dos terços del total són sintètiques
Ethel Eljarrat
El motiu pel qual les empreses opten cada cop més pel polièster és que “és molt més barat” que les fibres naturals, apunta la científica. Això explica en bona mesura perquè entre l’any 2000 i 2020 es va duplicar la seva producció, d’acord amb l’informe Fossil Fashion, de la fundació Changing Markets, cosa que, alhora, va contribuir al gran auge del fast fashion i recentment de l’ultra fast fashion, peces tan barates que permeten canviar d’armari gairebé cada pocs dies.
“Les fibres sintètiques són les que han obert la porta al sobreconsum de la moda. Amb altres materials, seria impensable”, assenyala Gómez, que alerta que, a més, ara amb la compra de roba de polièster “estem finançant la guerra d’Ucraïna”. Aquesta experta en sostenibilitat explica que les dues fàbriques mundials principals de polièster estan ubicades a la Xina i l’Índia, que importen petroli rus per fabricar-ho. “De les 50 principals marques que fan roba de polièster, 39 compren en alguna d’aquestes dues fàbriques”, afirma.
‘Diuen que tens verí a la pell’
El problema d’usar polièster no és només que procedeix d’un combustible fòssil altament contaminant, sinó que, a més, per tractar-lo i donar-li les propietats desitjades als polímers de plàstic que el componen se’ls ha de sotmetre a una sèrie de processos en què empren una gran quantitat de substàncies químiques.
De fet, “s’associen més de 10.000 additius químics a la roba, dels quals 2.400 generen preocupació per temes de salut i 60 dels quals ja s’ha demostrat en estudis científics que són força perjudicials, amb capacitat per causar problemes de tiroide, càncer, diabetis o infertilitat”, ressalta Eljarrat.
S’associen més de 10.000 additius químics a la roba, 2.400 dels quals generen preocupació per temes de salut
Ethel Eljarrat
Tot i que les fibres sintètiques són les que contenen més d’aquestes substàncies com tints, metalls pesants, ftalats, bisfenols, filtres solars o substàncies perfluorades —que poden representar més del 50 % del seu pes—, també els teixits naturals les contenen, encara que en una proporció molt inferior. “Un quilo de polièster conté fins a 580 additius químics”, assegura Gómez.
En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili va fer un estudi que conclou que l’ús continuat de peces de vestir fabricades amb polièster podria resultar perillós per a la salut. Per això, van analitzar la composició de 150 peces de diferent origen, procedència i marca; van constatar que moltes contenien metalls que en estar en contacte amb la pell podien resultar tòxics. El cas més preocupant era el de les samarretes per a running o futbol, en què van trobar antimoni, una substància que es fa servir com a catalitzador per fabricar les fibres de polièster i que hi pot quedar impregnat. En contacte freqüent amb la pell, pot provocar irritacions, al·lèrgies, ser absorbit per l’organisme i ocasionar seriosos problemes de salut.
Un altre estudi als EUA va analitzar 77 peces de nadó de diferents botigues i va trobar BPA o bisfenol A, una substància química industrial usada per fabricar certs plàstics, considerada un potent disruptor hormonal, al 82 % de les mostres. Estava més present als teixits sintètics i era més abundant als mitjons, que els nadons solen xuclar i ficar-se a la boca. L’estudi estimava que a través de la roba els nens estaven exposats a 7,20 nanograms per quilo de pes i dia, quan les recomanacions de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària assenyalen que el màxim tolerable és de 0,04 nanograms per quilo de pes i dia.
A diferència de l’alimentació, a la roba no es controlen els productes químics que s’utilitzen i no en tenim consciència
Gema Gómez
“A diferència de l’alimentació, a la roba no es controlen els productes químics que s’utilitzen i no tenim consciència, com a societat, que allò que portem a sobre pot permear a través de la pell i passar a la sang”, destaca Gómez, que recorda que des de fa anys diferents sectors de la societat reclamen que es legisli perquè les empreses tèxtils estiguin obligades a posar a l’etiqueta tot allò que la peça conté.
Microplàstics a tot arreu
El problema de la contaminació per compostos químics s’agreuja encara més en el cas de les fibres sintètiques perquè es fragmenten a trossos molt petits. S’estima que uns 0,5 milions de tones de microfibres, tant naturals com sintètiques, acaben a mars, oceans i rius cada any.
En el cas d’aquelles procedents de teixits com el polièster es consideren microplàstics i són capaços d’atreure i acumular les substàncies tòxiques presents al medi marí i de transportar-les a llargues distàncies. Un cop al mar, els microplàstics es fragmenten en trossos més petits, per l’acció de la llum solar i de l’onatge, i es van transformant en nanoplàstics, que tenen encara més capacitat de penetrar a l’organisme i fins i tot a les cèl·lules.
Tant els uns com els altres són irrecuperables del medi ambient. Són ingerits per la fauna marina, que els confonen amb el plàncton, i s’acumulen als seus teixits i òrgans al llarg de la seva vida, cosa que els provoca toxicitat crònica. “Se’ls mengen els peixos i nosaltres ens mengem als peixos i, per tant, ingerim tots aquests microplàstics acumulats”, destaca Eljarrat.
Estem escampant microplàstics per tot arreu i afectant altres sectors
Ethel Eljarrat
Segons l’informe Nature of Fashion, es calcula que hi ha uns 900 microplàstics per cada metre quadrat de teixit sintètic. Aquestes microfibres es desprenen en rentar la roba a la rentadora —s’estima que cada cop que posem una rentadora es generen prop de 2.000 fibres de plàstics— i també en assecar-la a l’assecadora. Un estudi recent concloïa que una sola assecadora alliberava fins a 120 milions de microfibres anuals.
Els microplàstics procedents de la indústria tèxtil suposen un terç dels que contaminen el medi marí. Tot i que en teoria a occident les aigües residuals es tracten en estacions depuradores, part d’aquests microplàstics es colen cap al mar. Una altra part queda retinguda als fangs de la depuradora, i aquests residus després s’usen com a adob a terres agrícoles. “Estem escampant microplàstics per tot arreu i afectant altres sectors”, denuncia Eljarrat.
L’exposició a aquests microplàstics ia les substàncies químiques que contenen afecten la salut humana. Actuen com a disruptors hormonals i fins i tot en concentracions baixes poden ocasionar mutacions a escala cel·lular greus. “S’han trobat microplàstics en excrements humans, a la llet materna, fins i tot a la placenta. Hi estem exposats fins i tot abans de néixer”, es lamenta Eljarrat.
Però no només estem exposats en ingerir-los, també els inhalem. A l’IDAEA-CSIC acaben de començar una investigació en aquest sentit. “De moment, anem veient que de totes les partícules de l’aire que recollim en ambients interiors, com ara casa, transport, oficina, trobem una concentració de compostos tòxics en suspensió, dins dels quals destaquen els microplàstics de les fibres tèxtils”, apunta Eljarrat .
Formes d’aturar el problema
Davant d’aquesta situació, moltes marques de roba s’han llençat a treure al mercat línies de productes fabricades a partir de plàstic reciclat. I cada cop és més freqüent veure missatges com “aquesta peça conté X ampolles d’aigua de plàstic”. Tot i això, per als experts en contaminació i moda, això no és una bona solució.
Per a les fonts consultades per SINC, cal treballar en el disseny de fibres que evitin el despreniment de microplàstics, així com dissenyar sistemes de rentat i assecat que minimitzin la generació de microfibres.
Una altra de les solucions seria l’ecodisseny de peces de roba des del component més bàsic, el fil amb què es teixeixen les peces. Un exemple és l’empresa basca Ternua Group, que va adquirir des de la posada en marxa, el 1986, el compromís de minimitzar l’impacte de la seva activitat. Des dels fils que usen per elaborar les peces fins al producte final, tot està dissenyat, pensat perquè es pugui reciclar fàcilment.
“Tenim un projecte en què treballem amb vaixells pesquers. Hem recollit 60 tones de xarxes rebutjades que hem fet servir per fabricar samarretes de pilotaris bascos”, explica Eduardo Uribesalgo, director d’innovació i sostenibilitat de la companyia. En un altre dels seus projectes, han utilitzat residus agrícoles no comestibles, com les closques de les nous, com a colorant natural per als seus productes en lloc de químics.
La Unió Europea, per part seva, també està impulsant la nova estratègia de teixits sostenibles i circulars per al 2030, en què contempla l’ecodisseny: fer peces de qualitat i durables. “L’objectiu és començar a posar al mercat materials que siguem capaços de recuperar, inofensius, i usant el mínim de recursos i contaminant el mínim, i després recuperar aquests materials per fer un cercle virtuós”, assenyala Gómez, de Slow Fashion Next.
És el cas de Hilaturas Arnau, una empresa familiar des de fa tres generacions ubicada a Sabadell. Fins fa uns 20 anys, es dedicaven a fer fil de llana d’alta qualitat per a grans firmes de roba. “En aquell moment usàvem llana d’ovelles de Castella i Lleó i d’Extremadura i usàvem també els residus”, explica Joan Santamaria, al capdavant de l’empresa. Després d’esquilar les ovelles, la llana es pentina i solen caure trossos curts que solen tractar-se com a malbaratament. “Nosaltres els usàvem per fabricar fil”, apunta.
Amb el consum ràpid de moda les marques van deixar de comprar-los els fils, de més qualitat però més cars que els procedents d’altres països. Ara han llançat un projecte en què usen llana procedent d’ovelles del pirineu català i que suavitzen perquè no piqui amb viscosa i tencel.
Tot i que totes aquestes iniciatives avancen cap a una moda més sostenible, no són suficients. “Cal canviar el concepte d’estrenar cada setmana, perquè no tenim tant de planeta per sostenir aquest nivell de consum exacerbat. Cal anar cap a una economia circular”, alerta Rosa García, de la Fundació per a la prevenció de residus i el consum responsable Rezero.
Reportatge original d’Agència SINC.
