Desenes de delegats i delegades del sector de la geriatria s’han concentrat davant la seu de la patronal catalana Foment del Treball. L’àmbit de la geriatria té a Catalunya una situació desesperada des del punt de vista de les treballadores i treballadors: Fa mes de nou anys que tenen els salaris congelats. Es regeixen per un conveni d’àmbit estatal que no s’adequa al cost de la vida a Catalunya. La Generalitat té també congelades les seves aportacions, que són clau en la majoria dels centres concertats. Això fa que les plantilles de les residències, molt limitades, hagin de fer front a una xifra demanda creixent d’assistència, amb persones en situacions cada cop més dependents.
La situació de les treballadores i els treballadors de les residències geriàtriques catalanes es pot explicar, gairebé punt per punt, escoltant els eslògans que rítmicament cantaven davant la ostentosa seu de Foment.
«No som mules, i ells no són patates»
«No som mules i ells no són patates», afirmen en una cantarella repetitiva. El crit té a veure amb la situació que viuen moltes residències, en les quals les treballadores i treballadors han de donar servei a desenes d’avis i àvies, cada cop més dependents i que en moltes ocasions no tenen tampoc els estris, com les grues, que permeten traginar com cal les persones que són ateses als centres. Això passa perquè aquests treballadors i treballadores han d’assumir unes ràtios de persones per cuidador, que no permet un tracte prou acurat i que en molts casos provoca lesions a causa dels esforços. De fet, les ràtios de persones ateses per cuidador, a partir de les quals la Generalitat dóna les ajudes a les empreses, també estan congelades des de fa almenys 10 anys.
«Volem conveni català», criden a la concentració. Les treballadores i treballadors de la dependència han vist els últims anys llastada la seva capacitat de compra perquè el conveni estatal, fixa uns mínims que per a territoris amb cost de la vida més ajustat poden ser suficients, però per a Catalunya no arriben a cobrir les necessitats bàsiques. Cal pensar que és habitual en les residències l’existència de contractes per un 50% de la jornada o per espais de temps més curts. El conveni estatal que finalment no s’ha firmat, fixava un salari brut de 997 euros al mes. Com finalment l’acord s’ha frustrat els sindicats retornen a la seva reivindicació clàssica, aconseguir un conveni d’acord amb les necessitats catalanes.
Sobre el conveni estatal i el malestar sindical, els manifestants recordaven que la patronal davant l’última proposta presentada per unanimitat per la part social, ha donat un silenci per resposta. «Durant un any, la patronal ha mostrat una falta de respecte total cap al personal treballador, alentint deliberadament la negociació amb excuses i sense propostes», afirmen des de la UGT.
«Sin profesionales, no se cambian los pañales». Amb aquesta frase els treballadors posen èmfasi en la marxa de professionals que a causa dels baixos salaris prefereixen canviar de feina, cosa que afecta el servei. Una de les sortides principals és fitxar per al sector públic o canviar d’àmbit, cosa que empobreix les plantilles i perjudica la professionalitat.
També es van pronunciar els manifestants sobre les patronals. A Catalunya les organitzacions empresarials han evitat moure peça argumentant que la Generalitat no ha actualitzat les aportacions per als centres concertats. La paràlisi política i també econòmica ha impedit que es facin efectives les peticions conjuntes de sindicats i patronals en el sentit que caldrien 300 milions per actualitzar mínimament el servei. La reivindicació es va posar sobre la taula el 2017 i fa pocs mesos també va causar una concentració davant de la Generalitat. De moment, sense efectes pràctics.
