Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Jo, Daniel Blake és una pel·lícula de Ken Loach, cronista de la classe treballadora britànica, en què vaig pensar l’altre dia mentre assistia a la presentació del llibre La corrupción del capitalismo que el seu autor, Guy Standing, va fer a la seu de la UGT de Catalunya fa unes setmanes.
El protagonista del film, un fuster malalt del cor incapacitat per treballar, ha de fer front a la burocràcia estatal dels serveis socials, que li deneguen una prestació per sobreviure però que tampoc li proposen alternatives. La història ens explica la caiguda en desgràcia d’aquest vidu que després d’haver treballat tota la vida, només pot comptar amb el suport de la seva xarxa de veïns i amics, perquè el govern no fa més que posar-li bastons a les rodes en comptes d’ajudar-lo.
Aquesta història, filmada el 2016, retrata molt bé la tesi de Guy Standing, que en el seu llibre relata l’aparició d’una nova classe social, el precariat, caracteritzada per la manca de seguretat i inestabilitat permanent. Un col·lectiu amb salaris molt baixos, feines de curta durada i cobertura social nul·la, que sovint vota o es veu temptada de votar opcions populistes com la que representa Donald Trump als EUA o Marine Lepen a França.
La història de Daniel Blake i les dades que Guy Standing reflecteix en el seu llibre no són un fet aïllat de la Gran Bretanya, sinó que es tracta d’una situació que viuen moltes persones arreu d’Europa i també a casa nostra. Així veiem com a Catalunya, un de cada set contractes té una durada inferior als set dies, i el risc de pobresa entre la població catalana amb una ocupació remunerada és del 12,2%. Si a això hi afegim que només un 59% del col·lectiu de desocupats inscrits als serveis públics d’ocupació reben una prestació, i que l’atur de llarga durada s’ha més que quintuplicat els darrers anys, tenim una situació d’alarma social difícil de controlar.
Així doncs, veiem com el model de l’estat del benestar que coneixíem fins ara s’esquinça, i de les seves restes neix una societat cada cop més desigual, en la cúspide de la qual trobem grans capitalistes rendistes que basen la seva riquesa en el capital financer, i a la base, un precariat cada cop més nombrós, dintre del qual hi ha persones formades que se senten enganyades perquè no poden desenvolupar les seves capacitats i perquè viuen en una permanent incertesa. Són persones que no estan disposades a votar partits xenòfobs i que busquen alternatives per construir una societat cohesionada i més justa socialment. S’han cansat de demanar almoines als governs, liderats sovint per polítics que un cop acabin el seu mandat es convertiran en executius de grans multinacionals (el que anomenem fenomen de les portes giratòries) i estan començant a organitzar-se per plantejar alternatives.
És en aquests moments convulsos quan les organitzacions sindicals s’han de posicionar i decidir si volen que les considerin establishment o prefereixen impregnar-se d’aquests moviments socials de canvi, dels quals sempre han estat puntes de llança. Han de fusionar-se amb aquest col·lectiu de ciutadans i treballadors, i lluitar tots junts contra el capital rendista i financer, que és l’enemic dels qui volem una societat amb llocs de treball en condicions dignes, i serveis públics de qualitat.
Aquest col·lectiu augmenta ràpidament cada dia, i estan molt i molt enrabiats. Es tracta d’una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar que no apareix a l’agenda política de cap partit polític. Només cal esperar per saber quan explotarà, no si ho farà.
El compte enrere ha començat i cal que posem fil a l’agulla ja.
