Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’estudi de Comissions Obreres denuncia que viure de lloguer s’ha convertit en el principal factor d’empobriment a Catalunya. Les dades de l’estudi ‘L’accés a l’habitatge a Catalunya. Un problema de classe’, demostren, segons el sindicat, que la situació actual no és causada per la manca d’oferta, sinó per l’especulació, el desviament del parc cap a usos no residencials i “dècades” de polítiques públiques insuficients.
Segons dades d’aquest informe, Catalunya disposa de 4 milions d’habitatges, però una de cada quatre llars és segona residencia, hi ha 106.000 pisos turístics i prop d’un 11% del parc és buit. En paral·lel, en deu anys només s’ha aixecat un pis protegit per cada 564 habitants. Aquesta situació, diu el sindicat,
Els representants del sindicat, en la presentació de l’informe (el dimecres 19 de novembre), van afirmar que “la crisi d’habitatge té solució si s’afronta amb reformes legislatives, fiscals i una ampliació real del parc d’habitatge assequible, i si l’habitatge entra també en el terreny de la negociació col·lectiva”. El document ha estat elaborat per la Fundació Cipriano García.
La suma de factors denunciada per Comissions Obreres fa que existeixi una pressió enorme sobre les llars: els preus de compra han pujat un 40% en deu anys i els lloguers arriben a consumir fins al 50% dels ingressos. “Les llars de llogateres són, de llarg, les que presenten més vulnerabilitat i més risc de pobresa”, diu el sindicat.
Les autores de l’estudi són les sociòlogues Irene Galí i Mariña Couceiro. Amb la seva recerca, expliquen, han arribat a la conclusió que “la propietat sempre ha estat qüestió de classe, però ara, la capacitat d’accés pren una importància que abans no tenia, perquè fins i tot una feina remunerada no garanteix tenir casa. El binomi treball i casa ha saltat pels aires; ara, més enllà de l’ocupació, tenir o no habitatge articula la resta”.
L’estudi la bretxa que hi ha entre propietaris de pisos de lloguer i llogaters. La renda mitjana de les llars que tenen pisos llogats és un 77% més alta que la de les llars llogateres: 59.464 euros anuals davant de 33.445. La meitat dels pisos de lloguer de Barcelona pertanyen a propietaris que en tenen més de cinc. Les autores consideren que no és cert en molts casos que “el propietari d’habitatge de lloguer no ho necessita per viure”, i, al contrari, sí que és cert que “ser inquilí s’ha convertit en un factor d’empobriment”.
Tant és així, que el risc de pobresa és set vegades superior per a les famílies llogateres: “Les dades desmunten relats molt ideològics, els que la gent que lloga complementa la pensió i si regules els lloguers ataques persones vulnerables: qui té pisos està especulant, més enllà de situacions concretes”, afirmen les autores de l’informe.
Les alternatives
El sindicat proposa quatre mesures per revertir la situació perquè “la crisi no és inevitable i que hi ha marge real per transformar-la si s’actua en quatre grans fronts”:
1. Tancar les escletxes legals
Cal posar fi a totes les vies que permeten esquivar la regulació del lloguer. Això vol dir regular els lloguers de temporada i d’habitacions, blindar la durada dels contractes i impedir que l’habitatge es compri amb finalitats especulatives en zones tensionades. L’objectiu és evitar que les normes quedin en paper mullat i garantir que els preus regulats es compleixen de debò. En aquest sentit, el sindicat celebra que s’hagi anunciat un acord entre un gran nombre de forces polítiques al Congrés i demana que aquesta regulació tiri endavant sense dilacions.
2. Una reforma fiscal que deixi d’afavorir l’especulació
El sistema fiscal ha de deixar de premiar qui especula amb habitatge. Això implica acabar amb els privilegis fiscals que permeten a les SOCIMI comprar i gestionar habitatges gairebé sense pagar impostos i aplicar l’IVA del 21% als lloguers turístics de curta durada perquè tributin com qualsevol altre negoci d’allotjament. També cal que tenir pisos buits surti car, i que els beneficis fiscals només arribin a qui posa habitatge realment assequible al mercat.
3. Ampliar de manera urgent el parc d’habitatge assequible
La manca d’habitatge assequible només es pot resoldre si s’incrementa de debò l’oferta de lloguer accessible i estable. Això implica mobilitzar els 420.000 habitatges buits, blindar que l’habitatge protegit no perdi la qualificació amb el temps i apostar per models de titularitat pública a llarg termini, com el dret de superfície o la cessió d’ús.
Una peça clau és estendre arreu la regla que com a mínim el 50% de les noves promocions privades siguin habitatge protegit, una mesura que encara no és obligatòria, però que permetria multiplicar el parc assequible i reduir la segregació residencial.
4. Incorporar l’habitatge a la negociació col·lectiva
L’habitatge també s’ha de defensar des dels centres de treball. Per això, l’estudi planteja incloure clàusules d’habitatge als convenis col·lectius, una via poc utilitzada fins ara i amb un impacte directe en la vida de les persones treballadores.
Això inclou complements d’habitatge, préstecs sense interès per afrontar despeses inicials, ajudes al trasllat i a la mudança, i fins i tot projectes d’habitatge cooperatiu vinculat als centres de treball. També s’hi sumen mesures de temps i conciliació, com la flexibilitat horària o permisos per facilitar la recerca d’un habitatge digne.
Comissions Obreres afirma que l’estudi L’accés a l’habitatge a Catalunya. Un problema de classe‘ està pensat per “canviar l’agenda política perquè “combina una mirada rigorosa amb propostes operatives i immediates, i vol ser una eina per orientar l’acció de governs, institucions i agents socials. La conclusió és clara: si es prioritza l’interès general i no els rendiments especulatius, l’accés a l’habitatge pot deixar de ser una línia divisòria de classe”.
