Tot i la ràpida negativa tant del BCE com de les autoritats espanyoles, aquesta és una proposta legítima i sostenible. Però aquesta negativa és coherent amb el que realment és l’Eurozona: un mercat el principal objectiu és la lliure circulació de mercaderies, diners i treballadors, juntament amb l’estabilitat monetària.
A l’Eurozona, la defensa a ultrança de la moneda única per part del BCE s’ha convertit en una camisa de força per al propi benestar dels ciutadans. Retallades i austeritat no són més que el resultat d’una Eurozona la construcció del qual s’assenta sobre uns pilars que no fan més que aprofundir les diferències estructurals entre els mateixos països de la zona.
Una crisi amb múltiples arestes
No hi ha dubte de l’enorme importància d’aquesta missiva a favor de la cancel·lació del deute. Es tracta d’un avís que ens remet, en primer lloc, a la preocupació per la situació que travessen tant Europa com el món, així com pel futur que ens espera.
Com va anunciar el Banc Mundial, estem davant la pitjor crisi des de la Segona Guerra Mundial, la qual ha afectat més països des de 1870 i ha provocat un impacte les cicatrius portarà dècades superar.
Ens enfrontem a una crisi amb múltiples arestes, que comprèn un xoc sanitari, pertorbacions econòmiques internes, l’ensorrament de la demanda externa, canvis de sentit dels fluxos de capital i el col·lapse dels preus de les matèries primeres. D’altra banda, aquesta alerta anticipa el que pot passar en un futur proper.
Què passarà quan el BCE hagi de col·locar el deute en els mercats? Que la desconfiança dels inversors en els pagaments futurs incrementi tant els tipus d’interès que això impliqui una càrrega financera excessiva per als Estats.
Què passarà quan, en un parell d’anys potser, es reprenguin les condicions del pla d’estabilitat (que estableix els límits de dèficit al 3% i que el pes del deute sobre el PIB no pugui sobrepassar el 60%)? Que, de nou, hi haurà austeritat, reducció de la despesa pública, retallades en les prestacions socials, caigudes salarials.
El perill d’aprofundir la crisi
L’experiència històrica mostra clars exemples dels impactes negatius sobre el benestar derivats de les crisis del deute, com ho va ser la dècada perduda d’Amèrica Llatina en els anys vuitanta o l’ajust davant la crisi financera del Sud-est asiàtic a finals dels noranta del segle passat.
Al seu torn, històricament s’ha demostrat que la forma més ràpida d’alliberar recursos públics és mitjançant la reestructuració o cancel·lació del deute públic. Així ho demostren casos com els de Mèxic 1919, Alemanya 1953, Equador 2008 o Islàndia 2009, que ja sigui per impagament, reestructuració o bescanvi del deute públic van tenir una sortida vàlida, ja que imposar la forma habitual de pagament en temps de crisi no fa més que aprofundir-les.
Si bé s’ha plantejat de manera recurrent la necessària aplicació de moratòries al pagament del deute dels països emergents i en desenvolupament, aquesta realitat s’imposa cada vegada més també en els països rics. En el seu moment ja es van valorar els efectes econòmics de la suspensió del pagament del deute, i la sortida de l’euro, per als països de sud d’Europa.
Ara, en temps de covid-19, trobem arguments per justificar jurídicament la suspensió unilateral del pagament del deute.
D’on ve aquest deute?
La proposta és legítima. I és així perquè gran part del deute podria considerar-se il·legítim. En primer lloc, perquè la suma ingent de deute de l’Eurozona (que ja supera el 100% del PIB de la Unió) es remunta als programes de rescat (amb diners públics) de bancs (privats) que per les seves males pràctiques van desembocar en una crisi financera el cost de la qual ens va tocar pagar a la majoria.
I en segon lloc, perquè gairebé la meitat de l’increment del deute d’aquesta última dècada són interessos. Interessos que paguen els governs (amb diners públics) als bancs privats que han comprat els títols amb els fons que reben del mateix BCE a cost pràcticament nul. Aquest és el gran negoci bancari del deute públic.
En relació amb la seva legalitat, si bé és cert que el Tractat de la Unió Europea prohibeix explícitament al BCE finançar els governs, en cap lloc apareix explícitament que la reestructuració del deute no sigui possible. Això sense oblidar que el BCE ja està finançant als Estats per altres vies, mitjançant la compra de títols de deute públic dels països en els mercats secundaris.
D’altra banda, la proposta és sostenible. Les pors inflacionàries de la monetització del deute que podrien implicar la cancel·lació semblen relativament infundades. Quan el BCE ha aixecat l’obligatorietat de mantenir els límits del dèficit públic en el 3% del PIB hem comprovat que la inflació s’ha mantingut baixa. I és que la duresa de la contracció actual difícilment comportarà pressions inflacionistes, per molt que s’adoptin mesures de relaxació monetària.
A més, tenint en compte que els principals tenidors del deute públic són els bancs centrals i el BCE (dos terços en el cas del deute espanyol) condonar el deute no generaria grans perjudicis als inversors, que de fet són bancs privats finançats pel BCE.
Unió fiscal, per a quan?
No hi ha voluntat política per cancel·lar el deute perquè no hi ha la voluntat de construir una Europa unificada fiscalment amb una única arca pública. Ja hem vist les enormes reticències de països com Alemanya, juntament amb altres nòrdics, a favor de la mutualització del deute, malgrat algunes tímides excepcions com ha estat l’aprovació del Pla de rescat.
Cal esmentar que els 750.000 milions d’euros amb què està dotat el pla per a la reconstrucció representen el 5% del PIB europeu i s’estima que les pèrdues a causa de la pandèmia equivalen al 15% del PIB. Però el problema no és només que els recursos disponibles estiguin lluny de cobrir les necessitats, sinó a on es dirigiran aquests recursos.
I és que tampoc hi ha la voluntat de construir una Europa més sostenible ecològica i socialment, en la mesura que el pla de rescat segueix apostant per un model productivista de tall neoliberal. Seran les grans empreses de sectors tradicionals les principals beneficiàries.
D’altra banda, aquest pla anirà acompanyat d’una forta condicionalitat de la Comissió Europea sobre els països, que es traduirà principalment en retallades en despesa fiscal que afectaran directament al benestar de la població.
A Europa plou sobre mullat.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
