Informació publicada a Diari de l’Educació
Les escoles de segona oportunitat (E2O) fa anys que formen part del panorama educatiu, encara que no està tan clar que ho siguin del sistema educatiu. Són escoles situades en els marges, com els seus alumnes, normalment adolescents que han deixat penjats prematurament els estudis i als quals algunes entitats socials intenten donar una alternativa. A Espanya es va crear fa tres anys la Xarxa Espanyola d’Escoles de Segona Oportunitat, de la qual formen part 39 centres, tots ells nascuts de la iniciativa privada, de les quals 7 estan situats a Catalunya. Les administracions han reconegut el valor d’aquestes escoles, les han reconegut i subvencionat, però per primera vegada una administració pública ha decidit crear-ne una.
La iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona té, per ara, un abast limitat. En aquest primer curs acollirà 30 alumnes, i el curs vinent n’incorporarà 30 més fins a un total de 60. Tenint en compte que, segons Miquel Ángel Essomba, comissionat d’Educació de l’Ajuntament, estudis estadístics conclouen que només a la ciutat de Barcelona hi ha 17.000 joves d’entre 16 i 24 anys que ni busquen feina ni es troben en cap procés formatiu, no sembla que aquesta escola pugui posar fi a un problema social estructural. En la presentació de l’escola, que ha tingut lloc aquest matí, Essomba ha recordat que hi ha altres programes adreçats a aquest col·lectiu (Pla Jove del Consorci d’Educació, Programa Informa’t de la direcció general de Joventut, Programa de Noves Oportunitats del Departament de Treball…), però a la vegada ha assegurat que en el mandat municipal que ara comença es promouran més escoles d’aquestes característiques.
De moment, l’E2O municipal ja camina: s’estan ultimant les obres de rehabilitació de l’immoble que ocuparà a l’antic CAP del barri de Navas (Sant Andreu), s’ha fet un concurs públic i la gestió s’ha adjudicat a una UTE formada per Salesians Sant Jordi i la Fundació El Llindar (dues de les entitats catalanes amb una llarga trajectòria en aquest àmbit), i ja té un equip de professionals preparant el projecte educatiu per als primers 30 alumnes, que sortiran dels radars de les administracions que emparen la iniciativa: el Consorci d’Educació de Barcelona, Barcelona Activa i l’Institut Municipal de Serveis Socials.
Segons Emília Andreu, gerent de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), l’Ajuntament ha invertit 550.000 euros en l’adequació del local i 1,2 milions en la licitació del servei durant dos anys. Per José María Usón, president de l’Associació Espanyola d’Escoles de Noves Oportunitats (MyE2O), la iniciativa de l’Ajuntament és una molt bona notícia, “ja que obre la porta a què altres ajuntaments importants facin el mateix pas”.
Reconeixement, acreditacions i viabilitat
Un cop sigui un recurs més conegut, la demanda està assegurada. En el cas del Llindar, la institució de Cornellà que dirigeix Begonya Gasch, la matrícula per al curs vinent comptava amb 250 places per a majors de 16 anys, però han rebut 550 sol·licituds. En els 15 anys que fa que funciona aquest centre hi han passat prop de 4.000 adolescents. Segurament per això, en la presentació de l’E2O municipal, Gasch ha reivindicat que les escoles de segona oportunitat “formem part de l’efervescència educativa que viu el país, hem arribat fins aquí per consciència, voluntat i intel·ligència estratègica”.
“El repte és garantir la sostenibilitat econòmica dels projectes –ha advertit Gasch–, i per això cal avançar envers un treball interdepartamental, en el qual prenguin part els departaments d’Educació i Treball i els municipis, i que l’administració acrediti amb certificats aquests recorreguts formatius. Fins ara no hi ha hagut voluntat política de fer un reconeixement explícit d’aquestes escoles i dels recorreguts que necessiten aquests nois i noies”.
Una metodologia basada en l’acompanyament personal
Les escoles de segones oportunitats no són centres escolars convencionals. La seva acció es basa en conèixer molt a fons la persona, a fi d’orientar-la i acompanyar-la en la seva reintegració dins del sistema educatiu o, en el cas dels alumnes més grans, directament al mercat laboral, a través d’un itinerari personalitzat. En realitat, per la major part dels alumnes són el centre que els dóna la primera oportunitat. Es treballen les emocions i l’autoestima, es dissenya un pla personal de treball per cada alumne, se l’intenta connectar amb altres recursos formatius que tingui l’entorn, també es fa un treball específic amb les seves famílies… A Barcelona tot això s’haurà de fer en dos anys. Gasch reconeix que a Cornellà aquests itineraris solen ser més llargs, i que han arribat a tenir alumnes durant cinc anys.
Aquesta primera fase de coneixement i disseny del pla de traball, segons ha explicat Fran Viedma, secretari tècnic de Salesians Sant Jordi, es farà al llarg del primer trimestre del curs. La resta del curs s’aprofundirà en la formació a mida que s’hagi dissenyat per cada alumne, de moment amb la capacitat de vincular-se a sis famílies professionals (hoteleria i turisme; comerç i màrqueting; electricitat i electrònica; serveis sòcio-culturals; activitats físiques i esportives; informació i comunicacions). En el segon any s’intenta l’acompanyament de l’alumne a un estudi professionalitzador, com pot ser un Programa de Formació i Inserció (PFI) o un cicle formatiu de grau mitjà. També està previst que els alumnes participin en activitats d’aprenentatge i servei vinculades al barri.
