Quina cosa tan meravellosa, l’autoubicació ideològica. Ve a ser una mena d’àvia suplementària, que et permet dir-te a tu mateix allò que més ganes tens d’escoltar. Però jo puc autoubicar-me tant com vulgui en el selecte grup de les supermodels d’elit, si així m’ho permeten el meu ego i el meu sentit del ridícul, i malgrat això difícilment en convenceré als editors de la revista Vogue per molt que no pari de repetir-ho.
A certa dreta no li agrada que se li noti que és de dretes, i, per això, sap que ha de disfressar de “sentit comú”, de “defensa de les llibertats” o, millor fins i tot, d’absència d’ideologia una manera d’encarar la política que és justament tot el contrari d’aquests conceptes. Des d’aquesta òptica s’explica molt bé el que va dir la consellera d’Afers Exteriors i Govern Obert Victòria Alsina, en un sopar organitzat per celebrar el 5è aniversari de l’Institut Ostrom, braç nostrat de la xarxa internacional Atlas Network de think tanks tan poc sospitosos de ser progressistes com la Fundación Faes, i aliada estratègica de la indústria del tabac, entre altres perles. Això de la indústria del tabac, per cert, no és una dada treta d’algun racó ignot d’internet, sinó d’un estudi sotmès a la revisió entre pars en la revista International Journal of Health Planning and Management.
De les connexions de l’Ostrom i Atlas Network amb la dreta i l’ultradreta se n’ha escrit no poc en els darrers temps, i no ens hi estendrem, perquè hem de tornar al sopar de l’altre dia, on la consellera va qualificar a Óscar Pierre i Sacha Michaud, els fundadors de Glovo, com “el model que volem” per a les empreses catalanes. El model que a la consellera li sembla desitjable és un on no es compleix la legislació en matèria laboral en matèria de contractació, perquè la seguretat jurídica i els drets individuals que tant amoïna els lliberals no importen tant quan són els dels treballadors i no els de les empreses, i on les contractacions que s’havien de produir arran de la Llei Rider no arriben.
Un model on, segons expliquen des de CCOO, s’han abatit unilateralment les tarifes que reben els repartidors, ofuscant amb canvis a l’App qualsevol indici de relació laboral. Un model on els treballadors es veuen obligats a assumir els seus propis costos socials perquè, mala sort, com a autònoms són nominalment petits empresaris, però no de la mena que rep premis. La consellera va dir, segons explica la crònica que en va fer de l’acte a Nació Digital el Pep Martí, que creia en un estat del benestar “entès no des del paternalisme, sinó de l’empoderament de les empreses i les persones”. Martí titulava la seva crònica com “Els liberals ja no s’amaguen”, i deia que la consellera va elogiar l’Institut per lluir un “liberalisme sense complexos”, però es diria que, malgrat tot, els complexos són inherents a un projecte. No pretenc menystenir o treure matisos el pensament de l’Institut -cert és que, per exemple, que el seu president s’ha mostrat favorable a les restriccions a l’entrada de cotxes a la ciutat, i a l’impost de successions, i que l’entitat desenvolupa una envejable tasca de recerca, això sí, enfocada a empènyer la seva agenda- però el que tampoc no podem fer és comprar a l’engròs la retòrica reaccionària que, com la disfressa de xai cobrint la proverbial gola del llop, amaga que darrere la dolça defensa teòrica de llibertat, la prosperitat i els drets individuals s’hi amaga la voracitat, l’afavoriment de grups d’interès molt determinats, també políticament, i l’odi al pobre.
A “The rhetorics of reaction” (“Retóricas de la intransigencia”, Traficantes de sueños), l’economista Albert O. Hirschman parlava de les tres tesis que solen articular les respostes reaccionàries a qualsevol intent de progrés social, i que, de fet, pretenen tancar tots els debats abans no es produeixin. Hirschman parla de la tesi de la perversitat, que diu que qualsevol mesura reformista en realitat fa empitjorar el problema que diu combatre; la tesi de la futilitat, que diu que qualsevol mesura és inútil, i per tant, innecessària; i la tesi del risc, que diu que qualsevol reforma té un cost polític i social massa alt i posa en perill el que s’ha guanyat. Tres tesis que veiem sovint en els arguments contra la regulació i contra la redistribució.
Hirschman escriu el seu llibre entre el 1985 i el 1991, els anys d’or de la reacció ultraliberal de Reagan i Thatcher contra l’estat del benestar, quan es venia el marc conceptual del TINA, el there’s no alternative (la manca d’alternativa a altra realitat que la que proposa el mercat). Trenta anys després, aquests artefactes retòrics continuen vius i ben vius, impregnant el discurs no ja només d’aquells qui se’n beneficien directament -cosa que podria ser fins i tot comprensible-, sinó de representants públics que diuen estar al servei de tothom, però que delaten que tant se’ls en dona el bé comú.
