“Soulagement, tout même…” Crec que aquesta és l’expressió que avui viuen molts francesos i europeus davant del resultat de la segona volta de les eleccions franceses. És una sensació d’alleujament davant d’un resultat que no era evident i que si hagués estat el contrari, amb la victòria de Marine Le Penn, hauria representat una sotragada molt forta als valors i al sistema de la democràcia liberal social, a més d’un cop contra la Unió Europea probablement més fort que el Brexit. Alleujament sí, però atenció que el procés de fractura de la societat francesa és cada dia més gran i el sentiment “nacionalista” o “sobiranista” és així mateix cada vegada més fort en contra del procés de construcció europeu.
En relació amb les passades eleccions presidencials l’extrema dreta ha pujat un 8%, situant-se cap al 42% del vot popular. Un sector dels votants de Melenchon d’extrema esquerra -segons diuen les enquestes d’intenció de vot- han decidit votar Le Penn perquè es senten més identificats amb el seu projecte, maneres i llenguatge. Aquests segments es troben molt lluny de Macron, que, com ja he subratllat en articles precedents, és vist com el líder de la França pròspera, elitista, dels quadres i de les classes mitjanes i altes sense cap mena de sensibilitat social.
Francament, quan s’analitzen les dades econòmiques de França, les seves polítiques de protecció social, d’universalització de l’educació i sanitat públiques, les polítiques d’impuls econòmic i cohesió social no es pot dir que la política de Macron s’hagi dut a terme en contra dels sectors populars del país o que durant aquests cinc anys s’hagi produït una retallada de determinades prestacions socials. En termes macro-polític i macroeconòmic, Macron ha desplegat una política en continuïtat a la de François Hollande. La gran pregunta que ens hem de fer és què passa a França que expliqui el rebuig tan fort que genera Macron en alguns sectors socials i perquè l’extrema dreta en els darrers trenta anys va augmentant el seu suport popular.
La resposta a la primera pregunta és més fàcil. Macron té una manera de fer i d’actuar molt identificat amb la França de les elits, dels Champs Elissés, de l’ENA, de les empreses multinacionals, dels bancs privats (va treballar al Rotchschild), dels intel·lectuals -deixeble de Paul Ricouer. Una França de luxe que avança molt bé amb la Unió Europea, amb la globalització que, però, cada dia té menys contacte amb la França rural i la França de les barriades populars -algunes són veritables guetos on la policia no s’atreveix a entrar. És aquesta segona França la que s’ha revoltat contra Macron i les seves maneres de fer.
El tema central que afecta França i al conjunt dels països europeus és analitzar l’augment continuat i persistent de l’extrema dreta. Al meu entendre, les principals raons són les següents:
1. Immigració. L’augment de la immigració -especialment d’origen musulmà- que des de dècades ha anat instal·lant-se en determinades zones de França i que ha generat un rebuig d’amplis sectors de la població que han abraçat un partit antiimmigració. França i, en general els països de la Unió Europea, han de prendre decisions intel·ligents de regulació, integració i inserció dels fluxos migratoris i en especial aquella que mantenen grans diferències amb els valors dels països occidentals.
2. Desvinculació. La desvinculació dels partits històrics de l’esquerra, que han desertat en la seva funció de mediació social, en els barris populars i en els sectors socials més febles. L’esquerra clàssica feia seu que la política és també pedagogia, com deia Rafael Campalans, però quan la política es converteix en una eina de divisió i enfrontament, com promou l’extrema dreta, la demagògia i l’odi s’instal·len de manera permanent.
3. Complexitat. Cada vegada més, els processos de presa de decisió en política són més complexos i difícils així com més condicionats pels poders no democràtics ja siguin econòmics, financers, tecnològics. Aquesta doble realitat, complexitat i menor capacitat de marge, promou una crisi de la credibilitat de les nostres democràcies liberals socials i un allunyament del sistema polític amb els ciutadans.
4. Populismes. L’extrema dreta sempre vol identificar-se amb el “poble”, amb el “país oblidat”, com diu Le Penn, però també l’extrema esquerra amb Melenchon al capdavant, curiosament també vol representar-lo en exclusivitat. Ambdues formacions ja no parlem de la França dels ciutadans sinó que s’abracen al discurs incert del “poble”.
5. La Unió Europea. Le Penn ja no vol sortir de la Unió Europea sinó que vol aturar el procés de major integració europeu i de major cessió de sobirania dels estats membres a la Unió. Els populismes de dreta i d’esquerra estan d’acord en la recuperació parcial de la sobirania cedida i en prevaler la legislació nacional a la legislació europea. La millor manera d’aturar els nous populismes és reforçar el procés de construcció europeu en una perspectiva federalitzadora per reforçar un marc jurídic, social i econòmic que sigui capaç d’aturar el renaixement dels nacionalismes europeus que tant mal han fet al llarg de la història europea.
I un apunt final sobre les eleccions franceses. He pogut seguir-les en directa i analitzar els mitjans de comunicació, siguin públics o privats. Gràcies a un sistema ordenat, plural i supervisat puc afirmar que la qualitat de la informació i el pluralisme representen encara un actiu decisiu en la qualitat democràtica del país. Amb un altre sistema comunicatiu els populismes potser haurien guanyat.
