Adela Camí presideix i és directora general d’EDUVIC, una cooperativa puntera i consolidada en l’àmbit de l’atenció a la infància i a les famílies. És representant de la Sectorial d’Iniciativa Social al Consell Rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i també membre activa de diferents entitats del Tercer Sector.
Què és EDUVIC?
EDUVIC és una cooperativa d’iniciativa social, sense afany de lucre, que neix l’any 1994 amb una vocació molt clara, que està reflectida en el seu nom: EDUVIC significa Educare i Vincere: Educar per vèncer.
Qui vau formar aquesta cooperativa?
En principi érem un grup d’educadors socials que no havíem fet la carrera, perquè en aquell moment, la carrera era tan nova que només hi havia la segona promoció en marxa. Però que veníem de diferents camps socials i empresarials. Jo havia fet treball social. La meva germana havia estudiat dret; hi havia una amiga, que havia fet empresarials; hi havia un altre amic, un altre havia estudiat enginyeria informàtica, un altre havia estudiat pedagogia, un altre havia estudiat psicologia. Perquè els que vam començar érem amics!!!
Què us plantejàveu amb la creació d’EDUVIC?
Nosaltres pensàvem en un món diferent, amb una forma social i de treball diferent. Ens vam proposar que totes aquestes maneres de donar respostes al món, que eren les disciplines a les quals cada un pertanyíem en l’àmbit universitari havien de trobar un llenguatge comú i vam apostar perquè fos l’educació social, volíem fer educació i volíem que l’educació fos una activitat d’empoderament de les persones.
Això que dieu, com es concreta?
Doncs, es tractava de no dir què havien d’aprendre, sinó mostrar-los eines perquè prenguessin les seves pròpies decisions i des d’aquí que poguessin sortir del seu dolor. Aquesta va ser la nostra inicial missió.
Quan vau començar en aquesta línia de treball?
Corria l’any 1994 quan vam fundar la cooperativa i des d’aquell moment EDUVIC ha passat per diverses etapes. La primera dedicada en exclusiva a l’educació d’infants i adolescents vulnerables. Hi ha un moment de transició abans de la segona etapa on això ho ampliem treballant també amb les famílies d’aquests infants.
Quina és la raó per ampliar en el sentit que dieu?
És que ens adonem que és impossible treballar amb un infant per empoderar-lo si no treballes també amb la seva família. I aquí entra una altra disciplina que és la perspectiva psicoterapèutica des d’un punt de vista sistèmic, dos aspectes que complementen l’educació social.
Estàvem a punt d’arribar a la segona línia de treball, quina seria?
Nosaltres ens vam adonar que no es pot estar treballant fent de cada moment d’acció terapèutica un mecanisme d’assaig – error. Per tant, decidim que la nostra feina ha de tenir també una perspectiva d’investigació – acció des d’una òptica aplicada, que en diem també investigació – servei. Dit d’una altra manera, creem espais de reflexió conjunta sobre la nostra praxi. A aquests espais els alimentem des de les nostres especialitats professionals, a les quals sumem l’educació social i l’educació sistèmica. Això ens permet crear els nostres models de treball que anem contrastant i implementant i millorant amb la mesura que els fem.
Aquesta pràctica permet crear models?
Efectivament, això ens permet tenir un model d’acció educativa, un model d’acció terapèutica, un model d’intervenció amb mares adolescents….
Poseu en marxa una metodologia i també creeu models de treball, i com ho aboqueu a la societat?
A partir de la nostra pràctica, diferents administracions públiques de Catalunya i altres indrets de la península Ibèrica, com Andalusia, se’ns demana formació, redacció de projectes marc, se’ns demana producció literària professionalitzada, etc. Llavors veiem que aquest core bussines que hem adquirit paga la pena que el socialitzem a través d’una escola de formació que és EDUVIC – Escola Itinere i aquesta és una altra etapa.
Vaja, l’escola on som en aquests moments..
Itinere agafa tot els coneixements que són el nostre know how adquirit amb la relació amb infants, adolescents i famílies i els trasllada a uns dissenys curriculars de durada curta i també llarga, per poder-los compartir amb professionals que treballen en els mateixos camps que nosaltres. L’escola neix deu anys després de l’inici de la cooperativa.
Hi aporteu altres serveis a l’escola?
A l’escola vam veure també la necessitat de què no impartís una formació acreditada per nosaltres sinó que la formació tingués les acreditacions per fer que als professionals formats amb nosaltres els hi quedés una constància curricular que fos vàlida. Per això es va fer un conveni amb IL3 de la Universitat de Barcelona, cosa que fa que tota la formació de llarga durada que impartim tingui aquesta acreditació. També hem fet tots els tràmits per acreditar la nostra formació en teràpia familiar, amb la federació catalana de teràpia familiar i després a l’associació espanyola de teràpia familiar i a altres organitzacions espanyoles i internacionals.
I ara potser arribem a la tercera etapa d’EDUVIC?
Coincidint amb l’Escola Itinere comença una altra àrea que té el seu origen en una petició per gestionar projectes educatius relacionats amb extraescolars esportives. En aquest moment apliquem el nostre bagatge i model d’intervenció a un nou àmbit. Aquell primer projecte ja fa més de deu anys que dura; hi hem mantingut sempre la nostra coherència tècnica. D’aquell, n’han sortit d’altres i l’àrea ha crescut.
Feu més coses en el món de l’esport??
Sí, a partir d’aquí neix EDUVIC · Inspira Sport perquè veiem la potencialitat que té l’esport per formar i empoderar les persones, sobretot dirigit a infants i adolescents. Aquesta àrea d’acció està liderada per un emprenedor de Valladolid. Al darrere d’aquest projecte hi ha medallistes olímpics, campions del món i d’Europa. Són, en resum, esportistes que volen capitalitzar la seva expertesa cap a la transformació social. Amb aquestes persones tenim un equip potent amb el qual fem projectes socioeducatius, també orientats a la família, sempre a través de l’esport.
A través d’aquests projectes us expandiu internacionalment?
Sí, fruit d’aquests treballs estem desenvolupant projectes a Brasil, i ara hem creat una non profit a Miami a través de la qual operar amb projectes esportius a Nord-amèrica. I hi ha una nova fase…
Quina?
Recordar que primer vam fer formació amb infants, després vam afegir-hi les famílies i a conseqüència d’això vam crear dins l’escola Itinere un equip que en vam dir EI (equip d’investigació) que es transforma en l’EI, que és Escola Itinere, que té com a objecte la socialització del coneixement: aquí tenim formació de llarga i curta durada, supervisió, consultoria i investigació aplicada. Perquè, m’ha passat per alt esmentar-ho, que també estem de diversos projectes europeus d’investigació aplicada amb la universitat de Barcelona i altres universitats europees. Però hi ha més..
Encara més?
Si, ens adonem que combinant la nostra especialització en l’esport amb l’educació a joves i famílies, tot plegat parteix de la complexitat i és sistèmic al mateix temps i sumant-hi una eina molt potent, que és la neurociència, que ens permet fer les connexions amb tots aquests àmbits. Per això hem creat de manera experimental l’Institut de Neurociència Aplicada al benestar (Inab).
Perdoni, i com funciona això?
El que fem és, els nous coneixements que la neurociència fa sobre el funcionament del cervell, aplicar-los a l’educació, a les famílies, al treball que fem amb els esportistes, al treball amb la societat en general. És a dir, hem anat del que és més proper: el nen i l’adolescent per intentar incidir en la societat en general.
M’heu explicat l’evolució i la missió que hi ha darrere d’EDUVIC, però tot plegat ha de funcionar, econòmicament
EDUVIC no són els seus números, que els pots veure a la memòria. Els que tenim de finals de 2016 parlen d’una facturació de 6 milions, però és que ara ja devem estar en 9 milions. Per a mi el més important és que l’entitat creix amb fortalesa, amb robustesa, perquè creixem ancorats en el coneixement. Li diré que quan va sortir la llei de la dependència ens van dir que hi apostéssim, i ho vam rebutjar. Per què? Doncs, que no teníem idea d’aquesta problemàtica. La nostra especialitat és la infància i la família.
Però heu fet coses perquè l’Administració us ho ha demanat, no?
Sí, de vegades ens hem posat en projectes per necessitat de país. Com el fet d’obrir centres per a nois i nenes, no acompanyats: magribins, sobretot. Bé, després de crear els centres, ens hem reunit amb la fundació Formació i Treball, perquè aquestes persones a més de tenir-les en centres caldrà buscar-los-hi una feina perquè se’n puguin sortir. Per tant, haurem de crear una empresa social, d’inserció o com sigui, perquè tinguin futur. En aquest sentit, jo he anat a buscar a qui té el coneixement perquè ens ajudi.
EDUVIC és una cooperativa, i per tant té una estructura de gestió complexa. No heu pensat en aquests 25 anys que hauria estat més àgil tenir una altra estructura?
Si, ja sé a què et refereixes, a ser una SL. Com a principi et diré que la vida és una jugada irrepetible. I clar, l’encertes o no? Per a nosaltres, aquells que vam fundar EDUVIC i aquells que hem anat convidant a unir-s’hi, tenim clar que la cooperació és l’única manera de crear el coneixement i de crear empresa, perquè la realitat no és la que és, és la que construïm tots dialogant. Això és més fàcil? Doncs, en uns moments més i en altres menys. Ara estem en un moment dolç, tot i que som una colla de socis, més de 50. Tots hem vist que al final el més important no és que una decisió es pregui perquè prevalgui el que jo he començat plantejant sinó que la conclusió respongui a totes les aportacions vàlides.
Crec, doncs, que una cooperativa no és una forma de viure, però sí que és una forma de treballar.
Permeti’m una curiositat, sembla que EDUVIC estigués invertint en camps com l’esport i altres, amb molt bon resultat econòmic, per després invertir en ensenyament i infància, que deu tenir marges més ajustats.
Això és cert, aquesta ha estat una de les motivacions. Com que nosaltres, no tenim més fons per fer més projectes i els beneficis són reinvertits, perquè són una entitat sense afany de lucre, el que estem buscant en els projectes d’esport, a banda de transformació social i de beneficiar les persones, és obtenir uns marges que ens permetin gestionar millor i reinvertir en altres projectes que potser són deficitaris però que no pensem abandonar perquè formen part de la nostra missió.
Pragmatisme, se’n podria dir?
Sempre afirmo que EDUVIC és una cooperativa sense afany de lucre, però també sense afany de pèrdua. Això vol dir que nosaltres no volem perdre mai, tot i que tenim conscientment projectes que poden ser deficitaris econòmicament, però que potser són rendibles perquè el coneixement que s’hi pot obtenir pot arribar a ser monetitzat en forma de càpsules que es poden aplicar en altres camps. Tot això partint del principi que en una cooperativa l’actiu més important no és el capital econòmic sinó el capital humà. Ara bé, el capital humà sempre ha d’anar seguit de l’afecte que permeti transformar aquest coneixement en una cosa positiva cap a la societat.
A tomb d’això, fa uns mesos vaig entrevistar un cooperativista del Quebec que afirmava que el cooperativisme no havia de servir per a cobrir serveis públics sinó per a nous serveis a la comunitat. Hi esteu d’acord?
Totalment d’acord. A la meva manera d’entendre és cert que hi va haver una època en què es van externalitzar serveis des de l’àrea pública a entitats privades sense afany de lucre. Permeti una explicació col·lateral. Cal diferenciar entre expertesa i antiguitat. L’expert fa la pràctica, hi reflexiona i implementa la millora corresponent. Antic és algú que fa una tasca com l’ha fet sempre. Desgraciadament en els serveis socials hi ha hagut molts antics i pocs experts. Perquè la implementació de la gestió del coneixement no ha estat ben adaptada.
Per tant, en la iniciativa social, jo sempre ho remarco, les cooperatives hem estat capdavanteres en això: La iniciativa d’aportar coneixement als serveis públics. A mi no m’estranya que l’administració tingui interès en què alguns serveis siguin gestionats per cooperatives, sempre que això no s’usi per treure treball a ningú.
Deixi’m aclarir que en els serveis públics la primera línia d’atenció sempre ha de gestionar-los l’administració. Dit en altres paraules, aquells primers serveis com els metges han de ser sempre públics, això no obstant pot ser que per complementar i millorar hi hagi tasques que les gestionin entitats sense ànim de lucre.
A EDUVIC els han fitxat a base de talonari tècnics cooperativistes que suposo que costen molt de formar?
A nosaltres ens ha passat a vegades amb els educadors. Quan hi ha promocions d’educadors públics. Però cal dir que no tothom té una vocació per quedar-se en aquesta professió per sempre. A mi el que m’interessa és que qui es vulgui quedar tingui l’opció de fer-ho i estigui ben format.
Ja per acabar, teniu temps amb la vostra complexitat per participar en la resta d’organismes del món cooperatiu?
Per a mi la motivació d’EDUVIC a participar en plataformes de segon nivell com poden ser la Federació de Cooperatives, la sectorial de cooperatives d’Iniciativa social, o en moments determinats espais com la confederació empresarial del tercer sector o la taula del tercer sector són una manera de treballar per al bé comú.
Nosaltres la transformació la podem aplicar amb els programes cap als usuaris amb els quals treballem. Però hi ha altres actuacions que les podem fer compartint el nostre coneixement amb altres companys de camí que a la Federació de cooperatives són les cooperatives però que a la Fedaia són les institucions i fundacions que també treballen per a la infància i l’adolescència. Per això hi dediquem una part del nostre temps, perquè pensem que des del cooperativisme hem de mostrar a la societat una manera de treballar diferent, com és la cooperació mútua. Perquè el resultat de cooperar supera en valor el que et podria aportar competir.
