Entrevista

“A les residències cada cop hi ha més gent gran que necessita ajuda per valdre’s i no augmenta el personal per atendre’ls”

Us oferim una entrevista feta el juny passat amb un treballador de la dependència a Catalunya. HO fem en un dia en què moltes famílies es troben, però també moltes persones grans esperen les visites a les residències.Josep Maria Martínez és treballador de geriatria i militant de Comissions Obreres. Ell és una excepció en un àmbit on el 95% dels seus integrants són dones. Quins són els problemes amb els quals topeu?

Des del punt laboral a geriatria hi ha dues lluites. Una és la que afecta el conveni estatal, que es fa a Madrid, i al qual podem presentar propostes, però està allà a Madrid. Comissions el negocia, però es fa estrany sortir aquí al carrer reclamant una cosa que es tracta a Madrid. Hi tenim els companys, però no estem a la mesa com a Catalunya.  I l’altra és com s’ha de treballar a Catalunya.

Quines coses fixa aquest conveni?

És un acord que estableix que el salari base està a 997 euros, comptant la pujada de l’1,2% que hi va haver l’any 2018. També inclou 1.792 hores anuals. Ara has de comptar que això és amb una jornada al 100%. Pensa que no tothom treballa tot el dia, si li treus un 60%, un 50% en les jornades també disminueix en el mateix percentatge el salari.

No té altres implicacions això

Una d’important: si no treballes més de 6 hores seguides, no tens dret al temps de descans de 15 minuts. A tot això s’hauria de sumar la precarització que tenim.

En les residències on treballeu, aquestes condicions de feina com es concreten?

El fenomen principal és que ara falta gent per treballar. I per tant, les empreses ho agafen tot. Això mostra que el sector no està professionalitzat.

Quan parles d’això què vols dir?

Doncs que entra molta gent sense titulació professional. Això passa perquè hi ha més demanda de llocs de treball, que oferta de persones preparades. Passa això perquè la gent amb formació marxa a causa dels baixos salaris. Fa un camí habitual. De les residències privades o concertades passa a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final. La prova de tot plegat  és que a les residències que són directament públiques aquest moviment cap a entitats amb més futur no es produeix.

Vol dir això que baixa la qualitat assistencial a la nostra gent gran?

És clar, baixa per la falta de personal preparat i especialment perquè no tenim ni el temps ni els recursos que es demanen avui. No és la mateixa qualitat assistencial que es donava el 2008 que la que es pot oferir el 2019.

Vols dir que ara l’exigència és més alta?

A 2008 segurament que en una residència de, posem, 100 persones, n’hi podia haver unes 75 que podien menjar soles, i avui, a 2019, hi ha 25 persones que mengen soles. Les ràtios són les mateixes, els professionals són els mateixos i la gent paga el mateix.

Entenc que ara el deteriorament mitjà dels interns és més gran. Dit d’una altra manera, no era igual pagar 1.800 euros per una plaça de grau 3 de 2008 que pagar el mateix ara, amb el mateix personal.

Aquests preus es paguen?

I més, fins i tot es pot arribar a pagar 3.400 euros, amb IVA suposo, per una plaça en una residència privada. Jo sempre dic que una empresa privada pot tenir, diguem un 15% de beneficis. A Catalunya hi ha residències que són propietat de fundacions privades, entitats consorciades, entitats públiques, i d’aquest benefici, el treballador no en rasca res.

També hi ha una cosa que afecta Catalunya especialment. Aquí les tarifes de les empreses s’apugen un 1,4% per l’IPC català, però als treballadors ens apugen el sou només un 1,2% que és l’increment espanyol. La diferència, aquest 0,2, és més benefici per a l’empresa.

Això passa cada any?

Ho ignoro, jo només sé que aquest any han apujat la tarifa corresponent a l’atenció de les persones amb grau 2, perquè les patronals es queixaven que feia deu temporades que tenien les tenien congelades i deien que han perdut el poder adquisitiu durant deu anys. Però, clar, cap residència tanca.

A més, això explicaria la compra de residències per part de grans multinacionals.

Sobre això afirmo que quan les multinacionals venen aquí a invertir en residències i empreses per a la gent gran, venen només a fer negoci. S’ha de pensar que aquestes empreses procedeixen de països amb un salari mínim de 1.200 o 1.300 euros i quan veuen el que es paga aquí han d’entendre que el negoci és rodó. Si són capaces de guanyar diners a Holanda o a Gran Bretanya, el que fan aquí és un gran negoci.

I el paper de l’administració?

Nosaltres sabem que les inspeccions s’avisen. Això ho notem perquè a les residències ens diuen als treballadors: “hi ha inspecció, tothom a planta, que tot el recinte estigui impol·lut, etc. Per això quan venen els inspectors mai parlen amb els treballadors o amb els agents sindicals, o ho fan amb els que abans tria l’empresa”.

Quina és la preocupació de l’Administració quan fa inspeccions?

Què pot mirar? Si els avis dinen a la seva hora, si estan  ben servits, ben atesos?, però clar, no veuen si un treballador ha aixecat entre les 7 i les 9 del matí a 14 avis. Quan els inspectors hi van veuen els avis formats en una sala i no poden veure el que això implica per als treballadors o treballadores: l’esforç d’aixecar-los i vestir-los, i tot sense una mala cara.

Em sembla que en les teves paraules hi ha la sensació que no us reconeixen l’esforç.

No, no es reconeix. Mireu, ara està en voga parlar del maltractament a la gent gran, estigui ingressada o no. Jo crec que el maltractament no es pot justificar de cap manera. Però ningú es fixa en la situació de maltractament que afecta els treballadors. Què es pot dir de la persona que està treballant sense el descans de dotze hores entre jornada i jornada. La persona que treballa tots els caps de setmana, la que té criatures a casa i només les veu dormint perquè a la feina no accepten la conciliació familiar? Tot aquest maltractament queda invisible per a l’administració i per al públic.

A més, sembla que darrerament teniu situacions de tensió per la feina?

Fa poc m’explicaven que en una residència havien de dur 130 persones als serveis en una hora. Es miri com es miri, no es pot fer aquesta feina amb totes les de la llei, perquè les persones necessiten atenció i més quan els hi costa valdre’s o directament han de ser ajudades. Això causa tensió, perquè veus que no es poden atendre com cal aquestes persones.

Perdona que canviï de tema, tot el temps es parla de les ràtios que fixa la Generalitat. Pots explicar en què consisteixen aquestes mesures i com us afecten als treballadors?

Les ràtios, per entendre’ns són hores. Poso un exemple, la Generalitat pot dir: per una persona amb un grau 3 de dependència la ràtio d’atenció poden ser 590 hores a l’any. Per una persona amb un grau 2, podrien ser 480 hores i per un grau 1, 230 hores. Llavors el càlcul és comptar quanta gent hi ha a una residència que estigui en un grau 3, el de més atenció. Un cop tens la ràtio has d’esbrinar la gent que fa falta. Si hi ha 50 persones de grau 3 l’atenció que es necessita és el resultat de multiplicar les 50 persones per les 590 hores: són 29.500 hores d’atenció.  En grau 2 posen que facin falta 12.000 hores, i en grau 1 3.000 hores més. Això sumat serien 44.500 hores d’atenció directa, que si es divideixen per les 1.792 hores de jornada anual, vol dir que farien falta 25 auxiliars, perquè aquí no es compta, per exemple infermeria, per atendre directament les persones ingressades, a la qual cosa s’ha de sumar les hores indirectes, és a dir, les hores de direcció, administració, etc.  I torno al càlcul, dels 25 auxiliars cal assegurar, que hi hagi 3 treballadors al torn de nit, cosa que redueix la presència durant la jornada, però si durant el dia es fan dos torns, s’ha de repartir això. I si a més la residència té quatre plantes, és gairebé impossible atendre bé.

Si es divideixen les 590 hores entre 365 dies, el resultat són 1,62 hores. Això vol dir que en aquest temps al malalt se li ha de fer: aixecar-lo, vestir-lo, donar-li l’esmorzar,  el dinar i el sopar i la infermera li ha de fer la glicèmia, el metge l’ha d’atendre, etc.

I la foto no és estàtica, oi?

S’ha de pensar que el 2008 en una residència el 20% dels ingressats eren de grau 3 i ara la relació és inversa, el 80% dels pacients tenen grau 3. Quina és la resposta de les empreses? Doncs intentar fer aquest escreix de feina amb el mateix personal. Només les residències públiques incrementen personal.

A banda d’estrès, que us suposa aquest ritme de treball?

Això suposa lesions musculars, malalties professionals no reconegudes, baixes llargues, etc. I això fa també que es donin casos en els quals hi ha una persona de baixa i una altra la substitueix, però aquesta segona cau també de baixa i hi ha d’anar una tercera per assumir la feina.

Quina és la tipologia de persones que treballen a les residències?

Dones, dones grans, i no hi ha relleu. En molts casos són famílies monoparentals. En alguns llocs de treball les dones són immigrades. Això passa perquè fins fa poc amb 18 anys i graduat escolar es podia entrar a treballar en aquest sector. Ara hi ha molts organismes que fan cursos de 300 i 400 hores de formació professional per treballar en aquest àmbit.

Fa anys l’informe Delors sobre jaciments d’ocupació parlava de l’atenció a la gent gran i al medi ambient com dos àmbits que aportarien més feina de qualitat. Vostè creu que això s’ha aconseguit?

Jo crec que la vellesa no ha de ser un negoci. I ho és. Ara hi ha molta gent que comenta: “a mi em fa por fer-me gran”. Persones que ara tenen 50 anys diuen: “quan sigui gran, on aniré?”. Fixi’s en el meu cas, jo estic cobrant poc més de 900 euros al mes, però quan tingui 80 anys i hagi d’anar a una residència, no podré pagar 3.400 euros que estan cobrant en una privada per una habitació individual. Qui ho pot pagar això?  I, si a més vas a una residència i veus parets brutes, que no hi ha grues i que falta gent, la pregunta és: on van aquests calers?