Si repassem les notícies de les seccions de política d’aquests darrers dies, convindrem que es centren majoritàriament en els aspectes més superestructurals de la política. Allò que té relació amb els mètodes per guanyar i conservar el poder focalitza la majoria de pàgines d’opinió, les anàlisis dels comportaments dels diferents agents o les propostes tàctiques dels diferents protagonistes polítics. Hem pogut llegir anàlisi de les eleccions andaluses per explicar comportaments sociològics en relació al vot i el seu traspàs entre formacions i ens han endinsat en les obscures interpretacions del sentit del previsible vot en la investidura en funció dels efectes en futures comtesses electorals. També hem pogut endinsar-nos en informacions sobre fulls de ruta, tant de les propostes com de les anàlisis més variades i més o menys ocurrents, especialment centrats en el nombre i qualitat dels subscriptors del dit full i la seva major o menor virtualitat. Els aspectes més materials, els que tenen a veure amb la pròpia finalitat de la política, entesa aquesta com la consecució d’allò que té a veure amb les preocupacions de la ciutadania (ho derivo del grec polis, ciutat, i del llatí politicus, assumptes ciutadans) queden relegats a un anecdòtic segon pla en el millor dels casos.
Si volem saber els efectes concrets de la política en la ciutadania, en les persones, hem d’avançar fins a arribar a les notícies de societat o d’economia. Allò que ens parla de salut i sanitat, d’educació i formació, d’autonomia personal. Allò que ens informa de desigualtats, de precarietats, d’interessos contraposats. Potser és aquest divorci de la política, vista com a mètode per assolir el poder o com procés per decidir les respostes a les necessitats humanes, el que genera bona part de la crisi polític-institucional en què ens trobem.
Però, coincidint amb la fi d’aquest període vacacional de primavera, hem conegut les dades d’atur registrat del mes de març. És un toc de realitat que emplaça a demanar respostes en allò que afecta la ciutadania. L’atur pot acabar sent una freda xifra estadística, acostumats com estem cada mes a repassar-ne la dada, però darrere hi ha milers d’històries personals i molta acció política. Hi ha sistemes públics de protecció, que poden funcionar o no, generant pobresa, marginació i exclusió social. Hi ha regulacions laborals, que donen lloc a major feblesa o fortalesa del mercat de treball, amb més o menys temporalitat i parcialitat, amb major o menor precarietat. Hi ha sistemes públics d’ocupació, que doten d’eines personals d’orientació, informació, formació i acompanyament al mercat de treball, i que poden ser públics i universals o privatitzats i segmentats, que poden estar ben dotats o infradotats. Hi ha polítiques públiques orientades a promoure l’activitat econòmica, siguin fiscals i pressupostàries, siguin industrials i d’infraestructures, siguin de finançament o transparència, que poden generar ocupació i millorar les possibilitats d’ocupació de les persones.
D’aquestes són de les polítiques que cal reclamar que es parli. I de les que afecten la salut i la sanitat, avui en ple procés privatitzador, fins i tot incomplint acords parlamentaris com està fent el Govern amb el Consorci de Lleida o la venda de dades dels malalts. I d’Educació i Formació, de Recerca, d’Atenció a la Dependència, de Renda Garantida de Ciutadania, d’accés a l’Habitatge. En definitiva d’allò que té a veure amb les persones i el desenvolupament personal i social, de la política quotidiana que tothom fem al treball i a la societat, amb l’acció sindical i social. Ara, en ple cicle electoral, se’n ha de parlar des de la proposta de mesures i instruments, de com fer-ho i amb quina participació. En lo concret, contraposant propostes, no declaracions d’intencions o horitzons ideals.
L’atur registrat de març alerta de la precarietat i l’exclusió social
Tot això m’ha vingut al cap quan he conegut que l’atur registrat a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) el mes de març ens deixa una xifra de 571.655 persones aturades. Una reducció interanual del -8,46% (-52.812 aturats i aturades) i respecte al mes anterior de -9.469 persones aturades (-1,63%). Però només s’ha reduït en 657 joves en la població menor de 25 anys a l’atur, un -1,6% respecte de febrer, quan avui a Catalunya hi ha un total de 39.206 joves que cerquen feina sense èxit. Ha crescut la contractació registrada respecte al març de 2014 en 43.485 contractes, dels quals 34.899 temporals i només 8.686 indefinits (menys del 20%). De totes les persones registrades com a aturades, només 335.311 reben algun tipus de prestació (el 45,63% una prestació contributiva, el 44,85% subsidi per atur i un 9,53% la Renda Activa d’Inserció-RAI). Només 679 persones han percebut el nou Programa d’activació de l’ocupació. La dada més preocupant és que en un any hi ha 64.600 persones que han perdut qualsevol tipus de prestació o subsidi.
La realitat és tossuda i mostra un mercat de treball feble i inestable, emmarcat per l’excessiva temporalitat dels contractes registrats i per l’estacionalitat de l’ocupació, i una pèrdua de la protecció social, tot això provocat per la injusta reforma laboral i la manca de compromisos dels governs. És urgent que el Parlament aprovi ja la Renda Garantida de Ciutadania com a resposta al creixent nombre de persones a l’atur i desprotegides i que el Govern impulsi polítiques per a l’activació econòmica com a únic instrument per a la generació d’ocupació i aposti per polítiques d’ocupació per a millorar les oportunitats de treball de les persones en atur, en especial un model de formació per l’ocupació que garanteixi una major qualitat de la formació per a les persones treballadores.
