Els grecs han escollit nou govern i nou primer ministre. Poques vegades un procés democràtic en un país de la Unió Europea havia despertat tanta expectació. Poques vegades, els ciutadans europeus havíem fixat tant la nostra mirada i també les nostres esperances en les eleccions que s’havien de celebrar en un país veí. El bressol de la democràcia, Grècia, aquesta vegada també ha esdevingut el bressol de la nova llibertat que s’ha obrir pas al vell continent.
Perquè la victòria de Siryza ha estat més que la derrota de la dreta neoliberal a Grècia. En realitat ha estat la victòria de la llibertat dels ciutadans, que han expressat la seva voluntat democràtica malgrat les amenaces de la Troika i dels mals auguris de la cancellera alemanya, Angela Merkel. Han votat esperança. Han escollit ser sobirans i no abandonar els seu destí en mans d’aquells que els han volgut condemnar a la resignació.
Aquest ha estat el veritable valor del que ha passat a Grècia i, per això, molts compartim aquesta esperança que ha decretat el poble grec en la mesura que s’ha de convertir en un punt d’inflexió de les fracassadíssimes polítiques europees d’austeritat. El cas grec és absolutament paradigmàtic, però també ho han estat Portugal, Irlanda i Espanya.
S’ha d’acabar el regnat absolutista dels mercats i hem d’obrir pas a la política que defensa l’interès general, els drets socials i el poder en mans de la ciutadania. I encara que mai no ho reconeixeran, perquè els poderosos mai no accepten els seus propis errors, Grècia pot esdevenir l’excusa necessària per canviar el rumb de les decisions econòmiques al si de la Unió Europea. És obligatori dirigir els passos cap al creixement econòmic sostingut, la recuperació de les cotes de benestar i protecció social i avançar en el desenvolupament d’un marc de relacions laborals que ens allunyi d’aquest cul de sac on ens han ficat.
Per això és tan important la presència d’un polític com Alexis Sypras en aquest context europeu. El nou líder grec representa un veu nova, amb una sensibilitat realment nova i amb un ordre de prioritats que connecta amb les aspiracions de milions de ciutadans europeus que volem unes altres regles de joc, que exigim el protagonisme de la ciutadania i que somniem amb els principis fundacionals d’una Europa que era molt més que un mercat, era un espai de progrés, llibertats, drets i democràcia.
Confio que Sypras jugarà aquest paper. I ho faig perquè quan va venir a Barcelona va demanar trobar-se amb els sindicalistes (l’únic líder d’aquí i de fora que ho ha fet). Però aquest gest no era simplement un gest de cara a la galeria. En la reunió que vàrem mantenir ens va exposar clarament com al seu país i des del poder s’havia desfermat una sagnant campanya de desprestigi contra els sindicats clàssics –el que alguns aquí ens denominen sindicats de la casta– i com també hi havien participat de la festa alguns dels partits de l’esquerra. I el que és pitjor, ens va explicar les desastroses conseqüències que aquesta campanya va tenir per al conjunt de la classe treballadora grega. En definitiva, ens va avisar del que ja sabíem, però ho va fer perquè nos ens deixéssim intimidar pels discursos que ens donen per superats, per estèrils i que ens acusen de formar part del sistema.
Grècia representa una nova esperança per a Europa i -més enllà d’entendre que cada país és singular, té el seu propi context històric, polític, social i econòmic- en la mesura que cada cop s’escoltin més veus amb poder que presentin un canvi profund en el full de ruta de la Unió Europea, més fàcil serà tornar a recuperar el vell somni, ara més important que mai, d’una Europa de tots i per a tots.
