Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El caràcter massiu de les manifestacions, amb centenars de milers de persones al carrer; la seva expansió a ciutats petites – un signe inequívoc d’un moviment transversal – i la seva capacitat per modificar l’opinió pública i marcar el debat polític ens parlen d’un veritable moviment social, que va més enllà d’una sèrie de protestes desconnectades. Un moviment que suposa una alenada d’esperança per a la política catalana i espanyola, i algunes lliçons útils per entendre millor el moment polític.
La primera, que la justícia i la solidaritat són un motor polític tan potent com els interessos individuals i les passions tristes. Els liberals i l’extrema dreta coincideixen en visions de la política on la defensa de la justícia té poc espai. Per als liberals, la política és un mercat on les persones només es mobilitzen per defensar els seus interessos privats, sempre en conflicte amb els d’altres. Per la seva banda, els ultres i altres que, sense ser-ho, han comprat la seva concepció de la política, creuen que només passions tristes com l’odi i la por mobilitzen les masses, almenys en el context actual. Les imatges del passat 3 d’octubre mostren que s’equivoquen profundament: les persones no veuen cap contradicció entre defensar els seus propis drets i els d’un poble que està sent exterminat. Al contrari, entenen perfectament la connexió entre defensar Palestina i construir un món més pacífic i just.
El moviment massiu per Palestina també qüestiona la jerarquització de les demandes polítiques que tant agrada als “rojipardos”, imitadors de l’extrema dreta. Segons ells, les úniques reivindicacions legítimes i capaces de mobilitzar àmplies capes socials són les que tenen a veure amb “les coses de menjar”, les demandes materials (definides en termes molt estrets i oposades artificialment a les anomenades demandes “culturals”). S’equivoquen: milions de treballadors d’arreu del món estan sortint al carrer, i fins i tot fent vaga, per defensar un poble que és a milers de quilòmetres. Les organitzacions polítiques i socials progressistes, especialment els sindicats, farien bé a prendre’n nota i posar-se al servei del moviment.
D’altra banda, el caràcter massiu del moviment per Palestina qüestiona la idea que estem immersos en un cicle polític absolutament reaccionari, en què l’extrema dreta imposa els temes dels quals es parla i com se’n parla, condemnades les forces progressistes a una posició defensiva. És cert que la intenció de vot a Vox i a Aliança Catalana augmenta, però alhora la majoria social està expressant el seu suport a un poble àrab i majoritàriament musulmà, fent miques la seva propaganda islamòfoba. Aquesta solidaritat incondicional és una derrota per a l’extrema dreta, que té en Benjamin Netanyahu i Donald Trump dos dels seus líders globals.
Finalment, les protestes mostren que la societat civil també fa geopolítica. Durant els últims mesos hem vist com Donald Trump enderrocava la façana d’un ordre internacional basat en unes regles aparentment justes – dic aparentment perquè, en realitat, Trump només ha tret la careta a l’imperialisme capitalista que ja governava en gran mesura els destins del planeta molt abans de la seva elecció –. Les mobilitzacions contra els crims d’Israel són també un aixecament contra el domini nord-americà i contra els seus hipòcrites aliats europeus, que fa dècades que s’omplen la boca amb la retòrica dels drets humans mentre col·laboren amb el colonialisme, l’ocupació i ara el genocidi comès per Israel. Els pobles han tornat a la política internacional per la porta gran, i això és motiu d’esperança.