Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“L’odi s’ha multiplicat. En 80 anys han crescut almenys vuit generacions, sempre conreant l’odi, que ja s’ha convertit en verí. No confio que pugui resoldre’s. És molt difícil que es produeixi un acostament, que s’entauli un diàleg. Tant àrabs com israelians jueus han tingut tot el temps del món per a signar definitivament qualsevol tipus d’acord de convivència i pau, fins i tot mínim, però ho han ajornat i ajornat en aquests anys. No hi ha manera de sortir d’aquest conflicte. L’odi està molt arrelat”.
Qui pronuncia aquestes paraules (1) és Edith Bruck, pocs dies després de la matança perpetrada per Hamàs a Israel, i quan els bombardejos segaven milers de vides a Gaza. Edith Bruck, de 92 anys i nascuda a Hongria, va sobreviure als camps d’extermini nazis, en els quals va perdre a la seva família. Recorda com si fos ahir “l’horror, les humiliacions, les calamitats i l’odi” que va viure amb 13 anys.
Gedeón Levy, un prestigiós periodista israelià que s’ha destacat per la seva empatia amb el dolor dels palestins, va escriure en Haaretz l’endemà passat dels atemptats (2) que “el 7 d’octubre de 2023 Israel es va despertar davant una realitat diferent, una que finalment hauria d’extingir l’arrogància i la complaença del país. Això hauria de demostrar, d’una vegada per sempre, la impossibilitat d’eludir qualsevol conseqüència de continuar empresonant indefinidament a més de dos milions de persones en una gàbia gegant (Gaza), mentre que altres tres milions de persones viuen indefinidament sota una tirania militar (Cisjordània)”.
Jeremy Milgrom, rabí israelià i activista per la pau, es preguntava (3) per l’origen de tant d’odi, de tant de dolor. “El major error que hem comès des de 1967 és la terrible ocupació. Però, en realitat, el problema es remunta a abans del 48. I és alguna cosa complex en el que he pensat molt: com li diem a la gent que els terroristes que van cometre la terrible massacre del 7 d’octubre són fills i nets de refugiats que van ser expulsats de la terra on estan els kibutz que van ser atacats. Aquests terroristes van tornar amb els cors plens d’ànsia de venjança per les vides que han portat ells i els seus familiars. Els israelians no vam fer cap esforç per atendre les seves justes demandes. I quan no respectes la necessitat bàsica de justícia no trobaràs una resposta civilitzada”.
L’historiador Avi Shlaim (4) recorda que “la Nakba no és un esdeveniment aïllat que va ocórrer en 1948, quan tres quarts de milió de palestins van ser expulsats i el nom de Palestina va ser esborrat del mapa. És un procés continu i no únic. Des de 1967, Israel ha estat construint assentaments i expandint-los; va annexionar Jerusalem Est i ha dut a terme una neteja ètnica allí. Avui (2023) podríem estar a la vora d’una segona Nakba, d’una segona gran catàstrofe amb l’expulsió massiva de palestins”.
En la piràmide de l’odi
La ‘piràmide de l’odi’ de Allport (1954), basada en la teoria de la psicologia social del prejudici, assenyala que les actituds de rebuig comencen amb un prejudici o un estereotip. Aquest, en difondre’s com a discurs d’odi, pot convertir-se en altres formes de violències més extremes de discriminació, o fins i tot en una eventual anihilació d’una comunitat o un col·lectiu. Només així pot arribar a explicar-se com la compassió pel sofriment de l’altre s’esfuma.
Per a considerar a nens i nenes en enemics a eliminar és necessari un procés previ de deshumanització de l’altre, d’insensibilitat enfront del seu dolor. La història guarda experiències atroces, que descobrim després, amb el temps. Aquí les vivim minut a minut, en directe, amb un terrible sentiment d’impotència.
Yuval Noah Harari és historiador israelià i autor de Sapiens, un llibre de referència sobre la història de la humanitat. Després de la massacre comesa per Hamàs, va escriure (5) que “la majoria dels israelians és psicològicament incapaç d’empatitzar amb els palestins. El nostre propi dolor ens desborda i ni tan sols queda espai per a reconèixer el dolor aliè. Un crim contra la humanitat no sols consisteix a matar a éssers humans. També pretén destruir la nostra confiança en la humanitat. Perdem qualsevol confiança en l’ésser humà. Arrisquem a perdre la nostra pròpia humanitat”.
Yuval Noah Harari reclamava en el seu article que “els qui no estan envaïts pel dolor haurien de fer un esforç per a empatitzar amb tots els éssers humans que sofreixen, en lloc de limitar-se a contemplar mandrosament una part de la terrible realitat”. I llançava un prec a la comunitat internacional: «Contribueixin a mantenir un espai per a la pau, perquè ara mateix nosaltres no podem mantenir-lo. Cuideu-ho bé, per nosaltres, perquè algun dia, quan el dolor comenci a remetre, israelians i palestins puguem habitar-lo”.
Michael Sfard, articulista del periòdic Haaretz, escrivia (6) després de l’atac d’Hamàs i en plena ofensiva israeliana: “Són temps terribles. Hem viscut un trauma espantós perpetrat per éssers humans que han perdut la seva humanitat, i ara bombardegem, assassinem i matem de fam a la gent, i sobretot endurim els nostres cors fins a petrificar-los. La corrupció moral no és menys perillosa per a la nostra supervivència que Hamàs”.
La fallida moral només és possible a partir de la “deshumanització” de l’altre. Hamàs ho va demostrar amb el seu brutal atac als civils. Israel també ho va verbalitzar. El ministre de Defensa, Yoav Gallant, va justificar, el 9 d’octubre, el setge total a Gaza (amb bombardejos constants, i el tall de subministraments d’aigua, aliments i combustible) en què “estem lluitant contra animals humans” i reaccionarem “en conseqüència”. També va anunciar que “ho eliminarem tot”, mentre el portaveu de l’exèrcit israelià, Daniel Hagari, reconeixia la destrucció gratuïta: “L’èmfasi està en el mal i no en la precisió”.
La deshumanització, com la història ha demostrat una vegada i una altra, és el preludi d’atrocitats i horrors cada vegada majors. Gideon Levy denunciava, en plens atacs a Gaza, que “en la societat israeliana hi ha una sistemàtica deshumanització dels palestins, pensen que no són éssers humans i que no és un problema de drets humans. Si els graten la pell, en gairebé tots els israelians es trobaran amb això”.
Capítols
Per què Gaza? De l’odi a la deshumanització (2)
Per què, Gaza? La banalitat del mal i la culpa (3)
Per què, Gaza? La impunitat de dècades d’apartheid (4)
Per què, Gaza? Israel i el dilema democràtic (5)
Per què, Gaza? Crim i mentida per no veure l’horror (6)
Per què Gaza? Un món hostil i l’ombra del feixisme (i 7)
Per saber-ne més
- Pacho, L. (16/10/2023). Edith Bruck, escriptora i supervivent de l’Holocaust: “La venjança, la revenja, no serveixen de res”. El País
- Gideon Levy (09/10/2023). Israel no pot empresonar dos milions de gazians sense pagar un preu cruel. Haaretz
- Simón, P. (16/10/2023). Jeremy Milgrom: “L’atac de Hamàs ha revifat el trauma de l’Holocaust”. La Marea
- Gutiérrez, O. (21/10/2023). L’historiador israelo-britànic Avi Shlaim: “Les potències occidentals seran còmplices de l’atac d’Israel a Gaza”. El País
- Harari, Y.N. (22/10/2023). El món ha de conservar un espai per a la pau. El País
- Esfard, M. (24/10/2023). A Gaza, Israel es precipita cap a l’abisme moral. Haaretz
