Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El genocidi que sofreix el poble palestí a Gaza davant els ulls de l’opinió pública mundial quedarà com una de les pitjors mostres de deshumanització de la història. Per la seva magnitud, però sobretot per la impotència, la passivitat i els silencis enfront de les massacres quotidianes comeses per Israel. Per la impunitat amb la qual un Estat, presumptament democràtic, ha assassinat a més de 55.000 persones, d’elles més de 18.000 nenes i nens. I per la complicitat expressa, i imprescindible, dels Estats Units, dels propis països àrabs, i dels moviments reaccionaris de tot el món.
L’Holocaust, el paradigma del genocidi del segle XX, no va ser conegut per les poblacions dels països aliats mentre ocorria a l’Europa dominada pels nazis. Tampoc el de Ruanda, on van ser assassinades gairebé un milió de persones de l’ètnia tutsi entre el 7 d’abril i el 15 de juliol de 1994. O el sofert pels armenis (1915-1923) o el comés pels hemeres vermells a Cambodja (1975-1979). En tots aquests casos, serveis d’intel·ligència i mandataris de les grans potències els coneixien i no van actuar, però la població mundial no va ser conscient de la seva magnitud fins que ja era massa tarda.
En el cas de les massacres comeses per la Rússia de Putin a Txetxènia (1994-1996) i en la neteja ètnica empresa per Sèrbia contra Bòsnia (1992-1995) o Kosovo (1998-1999) si que va transcendir des del primer dia gràcies al coratge de centenars de periodistes. Però als Balcans, territori europeu, la pressió de l’opinió pública va forçar una intervenció militar de l’OTAN que va aconseguir doblegar a Sèrbia. Ja en el segle XXI, la impotència de la comunitat internacional davant el procés de neteja ètnica a Myanmar en contra de la comunitat rohingya (2018) o les massacres en el sud de Sudan significaven avisos d’una nova era d’impunitat. Fins a arribar a Palestina.
En la Guerra de l’Iraq (2003-2011), que no entra en la categoria de genocidi, la població mundial es va mobilitzar massivament, encara que sense aconseguir detenir un dels majors (i reconeguts) errors estratègics i humanitaris d’Occident. Les protestes pel genocidi de Gaza, en canvi, són molt meritòries, però testimonials. I la vida segueix en el món com si el pla per a exterminar als palestins no s’estigués cometent davant els nostres ulls. Com si l’assassinat sistemàtic de nenes i nens, de famílies senceres, no ocorregués. Com si dos milions de persones no estiguessin en risc de morir de fam a uns milers de quilòmetres dels nostres països. Ho veiem diàriament, però no ocorre res. Per què? Aquesta és la gran pregunta. Intentarem respondre-la en set claus.
Un genocidi de llibre des del primer dia
La successió de massacres durant vint mesos ha posat en evidència que estàvem davant un conflicte genocida. Luis Moreno Ocampo, primer fiscal del Tribunal Penal Internacional, va declarar just dues setmanes després del 7 d’octubre (1) que “l’ocorregut és un genocidi perquè la intenció d’Hamàs és destruir al poble israelià. A més, és un crim de lesa humanitat, un atac massiu a població civil. I la presa d’ostatges, un crim de guerra. Tot això és el que va fer Hamàs. L’organització terrorista va assassinar a més de 1.200 persones i va prendre 251 ostatges”.
Però igual de contundent es va mostrar quan va afirmar que «la resposta d’Israel també és criminal perquè el bombardeig de població civil i el bloqueig absolut de Gaza és un element objectiu de genocidi: crear condicions que produiran la destrucció d’un grup. No permetre que passi aigua, queviures, gasolina… és transformar tot Gaza en un camp d’extermini. I el desplaçament forçós és un crim de lesa humanitat».
Jonathan Cook, periodista i escriptor britànic, és autor de tres llibres de referència per a entendre el conflicte entre Israel i Palestina: Blood and Religion (2006), Israel i el xoc de civilitzacions: l’Iraq, l’Iran i el pla per a refer Orient Mitjà, I Palestina en desaparició: els experiments d’Israel sobre la desesperació humana (2008). Quatre dies després de l’atac d’Hamàs, ja escrivia (2) que “Israel ara se sent encoratjat a fer molt més explícita la seva política cap als dos milions d’habitants de Gaza. Hi ha una paraula per a aquesta política, una paraula que se suposa que no hem d’usar per a evitar ofendre als qui la implementen, així com als qui secunden silenciosament la seva implementació. Ja sigui per disseny o per resultat, el fet que Israel mata de fam a civils, els privi d’aigua potable i eviti que els hospitals atenguin els malalts i ferits -que tractin als que Israel ha bombardejat- és una política genocida”.
“Els polítics i els mitjans de comunicació occidentals – denunciava Cook en el seu article – esperen que els palestins de Gaza romanguin en la seva cambra de tortura, es mosseguin els llavis i sofreixin en silenci perquè no es pertorbin les consciències a Occident. Cal dir-ho. La població de Gaza s’enfronta a un camí lent i silenciós cap a l’erradicació”.
Raz Segal és professor adjunt d’estudis sobre l’Holocaust i el genocidi en la Universitat de Stockton. En un article (3) en la revista Jewish Currents, fundada en 1946 i que recull el pensament de l’esquerra jueva, escrivia el 13 d’octubre del 2023: “el que estem veient ara a Gaza és un cas de genocidi. La Convenció de l’ONU per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de 1948 exigeix una intenció específica per a determinar el que és un genocidi. És la intenció de destruir un grup racial, ètnic, religiós o nacional com a tal, és a dir, de manera col·lectiva, no sols individus. I aquesta intenció, com acabem d’escoltar, està sent proclamada obertament pels polítics israelians i oficials de l’exèrcit des del 7 d’octubre”.
“A Gaza – explicava Raz Segal – ocorre una matança genocida, que és el primer acte, segons la convenció, de genocidi. I Israel, haig de dir, també està perpetrant els actes número dos i tres, és a dir, causar greus danys físics o mentals, i crear condicions dissenyades per a provocar la destrucció del grup tallant l’aigua, els aliments, el subministrament d’energia, bombardejant hospitals, ordenant el desallotjament ràpid d’hospitals, la qual cosa l’Organització Mundial de la Salut ha declarat que és ‘una sentència de mort’ per als malalts. Així que estem veient la combinació d’actes genocides amb una intenció clara. Es tracta, en efecte, d’un cas de genocidi de manual”.
Raz Segal s’estén en la seva tesi sobre el genocidi a partir de la memòria de l’Holocaust en una entrevista posterior (4). “És molt important –afirma – entendre aquest context, la idea de lluitar contra els nazis, la idea d’utilitzar la memòria de l’Holocaust d’aquesta manera. Hi ha un ampli context, una llarga història, per descomptat, d’aquest vergonyós ús de la memòria de l’Holocaust, que els polítics israelians han utilitzat per a justificar, racionalitzar, negar, distorsionar, llevar-li importància a la violència massiva contra els palestins. I ha permès també que es desenvolupi una visió d’Israel com una cosa excepcional, que li proporciona impunitat. La veritat, no obstant això, és que tots els perpetradors de genocidi en realitat veuen a les seves víctimes com a perilloses, com a vicioses, com a inhumanes, veritat? Així veien els nazis als jueus. I així és com avui els israelians veuen als palestins”.
La “acció final” de Netanyahu
Al març del 2024, Israel va reprendre els seus bombardejos aeris després de trencar un fràgil alto-el-foc de dos mesos, alhora que imposava un bloqueig total al subministrament d’aliments i aigua potable. El que ha generat una fam en tota Gaza. A principis de maig, Israel va anunciar un pla per a ocupar tota la franja. Netanyahu va descriure l’operació com l’”acció final” d’Israel: crear les condicions de terror necessàries perquè els palestins no tinguessin una altra sortida que abandonar la franja. El ministre de Finances, Bezalel Smotrich, va declarar que, en sis mesos, Gaza deixaria d’existir. La població supervivent, va afegir, seria confinada en una única “zona humanitària” i, empesa per la desesperació, “decidiria fugir en veure que no hi ha esperança ni res a buscar a Gaza”.
Aquesta era l’estratègia des del primer dia. Josep Borrell, excap de política exterior de la UE, va qualificar les paraules de Bezalel Smotrich com una “clara declaració de les intencions genocides d’Israel”. I va afegir “poques vegades he escoltat un líder d’un Estat esbossar amb tanta claredat un pla que s’ajusti a la definició legal de genocidi”. Segons la Convenció contra el Genocidi de 1948, aquesta definició inclou actes comesos amb la “intenció de destruir, totalment o parcialment, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós”, com matar a membres del grup o imposar condicions destinades a provocar la seva destrucció física.
Al gener de 2024, la Cort Internacional de Justícies (CIJ) va determinar que Israel corria el risc de perpetrar un genocidi i havia de prendre mesures provisionals per a evitar-lo. Al juliol de 2024, la CIJ va dictaminar en un cas a part que l’ocupació israeliana dels territoris palestins era il·legal i havia de cessar. Al novembre, la Cort Penal Internacional (CPI) va emetre ordres d’arrest contra Netanyahu i l’exministre de Defensa Yoav Gallant per càrrecs relacionats amb “crims de guerra i crims de lesa humanitat”. Malgrat les ordres d’arrest de la CPI, Netanyahu i altres funcionaris israelians han viatjat lliurement als Estats Units i a Hongria, per exemple. El que posa en evidència la feblesa estructural dels tribunals internacionals, l’aplicació dels quals depèn dels Estats membres. I molt pocs països s’atreveixen a enfrontar-se als Estats Units, el gran aliat d’Israel.
Un parany moral?
Vincent Lemire, historiador que va dirigir el Centre de Recerca Francés a Jerusalem, va considerar (5), dies després dels atemptats terroristes, que Hamàs, amb el seu atac, havia tendit un “parany moral, que consisteix a provocar a Israel perquè el seu exèrcit cometi crims de guerra a una escala sense precedents»” Amb quin objectiu? “En última instància, l’objectiu és un canvi en l’opinió pública mundial. Aquests crims de guerra ja han començat, amb els bombardejos indiscriminats que ja han causat la mort de milers de palestins de Gaza”. Es tracta d’un objectiu creïble, defensava Lemire, “perquè el suport a Israel en l’opinió pública mundial s’ha erosionat en gran manera en els últims anys, fins i tot als Estats Units. Aquest moviment de rebuig és poderós, i més enllà de l’emoció que provoca l’atrocitat de les massacres, podem pensar que ressorgirà quan apareguin els rostres dels nens palestins que van morir sota els bombardejos israelians”.
Vint mesos després, la ‘profecia’ de Vicent Lamire s’ha complert només en part: Israel ha vist erosionada la seva imatge perquè la percepció mundial sobre l’Estat que va néixer a l’ombra de l’holocaust és avui concebuda més com a botxí que com a víctima. Però el moviment de rebuig no ha estat tan poderós com pensava Lamire, malgrat que “els rostres dels nens palestins” sí que han aparegut, a milers i milers.
Referències
1. Junquera, N. (23/10/23). El jurista Luis Moreno Ocampo: “Israel no puede convertir Gaza en un campo de exterminio”. El País
2. Cook, J (11/10/20) Israel-Palestine war: The blood of Gaza is on the West’s hands much as Israel’s. Middle East Eye
3. Segal, R. (13/10/2023) Un caso de genocidio de libro de texto. Jewish Currents.
4. Goodman, A. (16/10/2023) “Un genocidio de manual”: Raz Segal, académico israelí estudioso del Holocausto, repudia el ataque de Israel a Gaza. Democracy Naw
5. Bherer, M.O. (14/10/2023) Vincent Lemire, historien: “Depuis l’attaque du Hamas contre Israël, nous sommes entrés dans une période obscure qu’il est encore impossible de nommer”. Le Monde
