Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La investigació de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, segons documenten diversos mitjans, està revelant una arquitectura empresarial i institucional destinada a condicionar concursos públics i canalitzar comissions en benefici d’intermediaris polítics. En concret, la UCO apunta que Acciona hauria abonat fins a 620.000 € en comissions vinculades a cinc projectes cofinançats amb fons europeus entre 2018 i 2021, coincidint amb l’etapa de José Luis Ábalos al Ministeri de Transports. D’aquestes quantitats, almenys 450.000 € continuaven pendents de pagament. A més, Acciona apareixia com a adjudicatària en el 75% de les obres afectades. I cal tenir present que això és només una petita part del que ja s’ha publicat i, possiblement, també d’allò que encara ha de sortir a la llum.
La corrupció estructural: una trama normalitzada
Aquest cas de corrupció a les files del PSOE ens recorda una realitat incòmoda: la corrupció no és una anomalia, sinó el teixit mateix del sistema. Empreses com Acciona, Ferrovial o Sacyr no només participen en l’administració pública, sinó que la modelen. Ho fan amb la complicitat de càrrecs polítics que, en el cas del PSOE, traeixen tant la confiança pública com els principis fundacionals d’un partit que es proclama defensor de les classes treballadores.
Aquesta doble traïció, política i ideològica, revela una crisi profunda. Un partit d’esquerres que, en lloc de combatre el poder econòmic, s’hi sotmet. I així es converteix en instrument dels interessos privats que diu combatre. Com recordava Antonio Gramsci, “l’hegemonia es construeix quan els dominats accepten els valors dels dominants com si fossin propis”. En el cas del PSOE, aquesta acceptació no és pas passiva, sinó activa. El cas Cerdán–Ábalos–Koldo n’és una prova descarnada.
A més, els àudios interceptats i filtrats en el marc de la investigació judicial aporten detalls contundents. En una conversa, Koldo García assegura: “Que yo tenga contabilizado en el registro mío, creo que son 47 empresas, 47. A Sacyr, a Ferrovial, ¿eh? Es decir, que me han venido a contarme un problema y yo lo he resuelto, ¿vale? Todos esos problemas son problemas técnicos, que son reuniones, ¿vale? Son reuniones con el director de Carreteras, con AENA.” En un altre fragment, s’hi sent Koldo explicant a Santos Cerdán que ha rebut tres sobres per valor de 450.000 €. Davant la preocupació de Cerdán, que intenta prevenir el que ja era imparable, li etziba: “Que no quiero que hables, de esto no se habla.”
Nomenaments estratègics i empreses pantalla
D’altra banda, segons indica la UCO, en una reunió el juny de 2018 —tres dies després que Ábalos assumís el ministeri—, Santos Cerdán, Koldo García i el directiu d’Acciona, Fernando Merino, es van trobar amb un objectiu molt clar. Volien assegurar nomenaments estratègics, com els de Javier Herrero o Rosario Cornejo, als organismes adjudicadors. La consigna, segons s’escolta dir a Santos Cerdán, era inequívoca: “Como no podamos meter a alguno, nada será posible sin esto.”
La trama inclou empreses pantalla com Noran SC i Servinabar 2000 SL, creades per dissimular adjudicacions a Acciona en projectes a Navarra. Alguns exemples són la mina Muga o el Navarra Arena. A través d’aquestes societats, es canalitzava capital públic i privat a través del PSOE. També s’han documentat pagaments encoberts. Per exemple, 88.000 € per un pis a la plaça Espanya de Madrid i 526.000 € per un xalet a La Línea (Cadis), satisfets a través de testaferros a canvi d’influència política.
Cal dir que algunes d’aquestes empreses ja havien estat assenyalades en escàndols de corrupció o favoritisme en altres projectes públics. Un cas paradigmàtic és el del Palau de la Música, on grans empreses finançaven partits a canvi de contractes i favors. No obstant això, aquesta dinàmica no és exclusiva del PSOE ni de Convergència. Casos com Gürtel, que implicà el PP en una xarxa de finançament il·legal i adjudicacions irregulars, mostren com aquestes pràctiques travessen tot l’espectre polític. Tant PP com PSOE han estat assenyalats en trames que segueixen una mateixa lògica: l’intercanvi de favors entre poder econòmic i polític, amb empreses com Acciona, Ferrovial o Sacyr com a beneficiàries recurrents. En definitiva, aquesta realitat apunta a un problema sistèmic, en què els partits majoritaris, malgrat diferències ideològiques, sovint convergeixen en la subordinació als interessos privats.
El control empresarial sobre les decisions públiques
Finalment, convé recordar que les relacions entre grans empreses i partits polítics no són mai neutres ni puntuals. Formen una trama profunda de poder que supera la simple col·laboració institucional. Quan s’analitzen aquestes connexions, queda clar com les grans empreses exerceixen un control indirecte, però efectiu, sobre decisions públiques. Modelen projectes i adjudicacions en benefici propi.
Aquest mosaic d’evidències —comissions milionàries, àudios compromesos, nomenaments dirigits, empreses pantalla, pagaments encoberts i adjudicacions opaques— configura un model de corrupció estructural. No és un cas aïllat, sinó part de la mateixa lògica empresarial-política. Les grans corporacions no només aspiren a contractes, sinó que modelen l’administració a mida seva. Ho fan amb la complicitat de càrrecs col·laboracionistes i operatives institucionals. Com assenyalava Pierre Bourdieu, “el capital polític es transforma sovint en un instrument al servei del capital econòmic, quan les elits polítiques esdevenen agents dels interessos dominants.”
En definitiva, la gravetat del cas Santos Cerdán, Ábalos i Koldo no rau només en la presumpta trama de suborns. El problema és com exposa la hipocresia d’un partit que es presenta com a garant de la justícia social mentre afavoreix l’enriquiment de les elits econòmiques. Aquesta contradicció ideològica és especialment dolorosa. El PSOE ha reclamat històricament el suport de les classes treballadores amb promeses de redistribució i equitat. Tanmateix, la seva implicació en trames com aquesta demostra que, lluny de desafiar l’hegemonia del capital, el partit s’hi ha integrat. Actua com a gestor dels interessos de les grans corporacions i, de pas, entrega a l’extrema dreta el camí cap a les màximes institucions de l’Estat. Quasi res.
