Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Que la vergonya i la por canviïn de bàndol i siguin pels agressors”. La frase, pronunciada per Gisèle Pelicot, víctima de múltiples violacions durant el judici a París, ha inspirat del 25-N d’enguany. El judici a França contra el seu marit, Dominique Pelicot, per incitar a 50 homes a violar-la mentre estava inconscient, ha estat molt presents en la convocatòria, organitzada per la plataforma d’entitats Novembre Feminista.
“Denunciem les violències que es manifesten en molts espais de la nostra vida: les violències sexuals, l’assetjament per raó de gènere en àmbits laborals, acadèmics, culturals, esportius, entre d’altres, sovint percebuts com a assegurances, però que són, en realitat, actes de violència”, van proclamar les organitzadores en el seu manifest.
“Exigim l’erradicació de totes les formes de violència masclista, assenyalar els agressors que actuen de forma impune i pressionar les autoritats i els governs perquè prenguin mesures efectives”, continua el text, que també reclama polítiques públiques integrals i més recursos per atendre les víctimes. El manifest denuncia, a més, que “la llei d’estrangeria és una de les eines que té el sistema més cruel i injusta contra les dones estrangeres”.
El manifest l’han llegit vuit dones: la comunicadora Gisela Cano; l’educadora Carolina Andreu; l’actriu Mont Plans; Valentina, de Sindillar; Esther Viñas, de la Federació de Persones Sordes de Catalunya; Fanny, de Regularización Ya; Paula Santos, de Mujeres Migrantes Diversas; i l’activista trans Patricia Caballero.
Abans de començar la manifestació, dones de països en conflicte com Iràn, Palestina, Líban, Nicaragua, Afganistan i Ucraïna van fer una lectura de textos per donar visibilitat a les lluites que pateixen en els seus països d’origen. Com a dones perseguides i refugiades, van expressar que el seu “crit no té fronteres” i van destacar la importància de garantir que les seves veus “no es perdin”. “No podem quedar-nos en silenci davant del genocidi, necessitem actuar, la compassió no és suficient”.
A l’inici de l’acte, els manifestants han recordat la catàstrofe del País Valencià. La filla d’una víctima mortal de Paiporta ha parlat d’esperança perquè “del fang creixeran flors” i les feministes tenim “l’experiència de sobreviure i transformar la misèria en vida”.
Les xifres mostren la magnitud insuportable de la violència masclista. Des de començament d’any, 41 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles el 2024. Són 1.286 assassinades des del 2003. Només des del 2013, 61 menors han estat assassinats pels seus pares o les parelles de les seves mares i 465 nens i nenes més han quedat orfes.
La Llei Orgànica 1/2004, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, condemna “tota manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, que s’exerceix sobre aquestes per part dels qui siguin o hagin estat els seus cònjuges o dels qui estiguin o hagin estat lligats a elles per relacions similars d’afectivitat, fins i tot sense convivència”, i “comprèn tot acte de violència física i psicològica, incloses les agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la privació arbitrària de llibertat.”
La marxa es va iniciar a partir de dos quarts de vuit al Passeig Gràcia amb Diagonal, per baixar fins a Gran Via. Com cada any, hi va haver dos blocs diferenciats: el no mixt –exclusiu per a dones, lesbianes, trans i identitats dissidents– i el mixt, obert a tothom qui vulgui sumar-se a la marxa.
