L’anomenada “política basada en l’evidència” té per objectiu impulsar un tipus de recerca que no només ajudi a comprendre la societat, sinó que ofereixi directrius de com millorar-la. Des del sector educatiu al sanitari, passant pels serveis de trànsit o les polítiques energètiques, un nombre creixent d’operadors públics demanden major evidència no només per saber si les seves intervencions funcionen, sinó per saber com ho fan. Que el disseny de polítiques públiques ha d’estar informat per l’evidència i l’avaluació és una premissa que actualment sembla gaudir un ampli consens. El cas de la Renda Bàsica Universal (RBU, en endavant) no n’és una excepció.
La RBU és una proposta que, en cas d’implantar-se, generaria uns importantíssims efectes tant a nivell individual i comunitari com institucional i, per tant, és lògic que se’n vulguin poder preveure les conseqüències per tal d’ajustar-ne el disseny i la posada en marxa. És per aquest motiu que, des de fa dècades, diversos països i ciutats d’arreu de tot el món estan fent experiments o proves pilot amb transferències monetàries més o menys similars a la RBU.
Fins a dia d’avui, s’han realitzat o se n’estan realitzant prop de 200. Cada un d’ells mostra diferències pel que fa a la durada, al nombre de participants i les seves característiques, a la quantitat i a les modalitats de pagament, als requisits per participar-hi, a l’escala territorial, al model de finançament, als equips de disseny, d’implementació i d’avaluació o a la tècnica experimental emprada. La majoria han obtingut resultats molt positius en àrees com la salut mental i física, la participació, la felicitat i el benestar subjectiu, els usos del temps, la reducció de deutes privats i la millora de la situació financera o l’augment de la qualitat del son i de l’alimentació, per exemple. Aquests resultats, no obstant, són relativament previsibles d’observar, atès que si es proporciona una prestació a qui pateix problemes causats per la manca de recursos econòmics, aquests problemes tendiran a reduir-se. En conseqüència, existeixen raons de pes per creure que els experiments que es realitzin en el futur obtindran resultats positius en la majoria d’aquests indicadors. La pregunta que tot plegat suscita és òbvia: si aquests resultats són tan positius, per què cap país on s’ha experimentat amb la RBU l’ha acabant instaurant? Aquests pilots no són en realitat un fracàs si cap d’ells s’ha acabat traduït en una política de RBU real?
Els processos polítics disten molt d’operar tal i com ho fa el mètode científic de l’assaig i l’error. No podem esperar ingènuament que una decisió política es porti a la pràctica basant-se tan sols en els resultats científics d’un experiment, per més significatius que aquests puguin ser. El problema és que tendim a pensar en els resultats d’aquests projectes exclusivament en termes científics quan, en realitat, van molt més enllà. Fora de l’àmbit estrictament científic, existeixen dos àmbits en què els resultats d’aquests projectes experimentals són significatius i que, d’una manera o altra, contribueixen a fer avançar la idea de la RBU. El primer és l’àmbit de la política, el segon el de les polítiques.
Dins de l’àmbit de la política, podem identificar tres àrees on la simple posada en marxa d’un pilot de RBU pot comportar un impacte important.
- La primera àrea fa referència als processos polítics que es poden desencadenar. Dos exemples ho il·lustren. Primer: l’experiment de RBU realitzat a la Índia entre el 2011 i el 2013 va propiciar un important procés de sensibilització i mobilització en favor de la RB, no només dins el país, sinó sobretot a nivell internacional. Segon: l’anunci del Pla Pilot de la Generalitat ha afavorit que diverses entitats del tercer sector social s’hagin interessat per la proposta, que està promovent un canvi en el discurs del sectors de la intervenció social respecte de les polítiques de suficiència de renda.
- La segona àrea té a veure amb les coalicions polítiques. Per exemple, la campanya “És Bàsic” impulsada pel CNJC, ha suposat un revulsiu dins el món juvenil català. Sense l’anunci del pilot de la Generalitat, difícilment hauria estat possible que una plataforma juvenil tan heterogènia com aquesta hagués impulsat una campanya que promou actes i conferències en coalició amb entitats i organitzacions amb les quals no havia col·laborat mai abans. Així mateix, l’experiment realitzat a Namíbia del 2008 al 2009 va aconseguir mobilitzar diverses forces polítiques sindicals i religioses agrupades al voltant de la “Coalició BIGNAM” que, des de llavors, atreu nous actors i entitats membres en una creixent dinàmica política en favor de la RBU en aquell país.
- La tercera àrea està relacionada amb allò que entenem com la qualitat democràtica i la cultura política del país. A casa nostra, per exemple, la política basada en l’evidència és encara una pràctica residual dins de l’administració pública. El pilot de RBU que pretén impulsar la Generalitat és un dels primers casos en què una política és dissenyada i avaluada abans d’implantar-se per part d’una agència professional i independent –Ivàlua–, dedicada precisament a l’avaluació de polítiques públiques. Quantes polítiques o programes desastrosos s’hauria pogut estalviar l’erari públic si abans haguessin estat rigorosament dissenyades i avaluades? Impulsar polítiques basades en l’evidència, i no en el simple oportunisme electoral, ofereix senyals del grau de qualitat democràtica i de seriositat amb què opera un govern. Com a tercer exemple, podem citar la tasca de difusió i pedagogia realitzada a través del Pla Pilot de la Generalitat dins de la mateixa administració pública, on s’hi han començat a inocular noves lògiques de treball i a despertar la voluntat de poder abordar la discussió, empíricament informada, sobre la necessària transició de les pràctiques assistencialistes i sancionadores cap a una lògica de la universalitat i la incondicionalitat.
El segon àmbit no estrictament científic on els experiments de RBU també generen impactes és el relatiu a les polítiques.
- Per una banda, podem observar impactes sobre la reforma de polítiques ja existents. Per exemple, el Pla Pilot de Catalunya i el debat que ha generat sobre la necessitat d’avançar cap a la RBU segurament tenen molt a veure amb l’actual reforma de la Llei de la Renda Garantida de Ciutadania encaminada, precisament, a fer-la compatible amb la percepció de rendes salarials. Per altra banda, el projecte pilot realitzat a Barcelona entre el 2017 i el 2019, l’anomenat B-MINCOME, també va tenir un impacte sobre l’adequació de les polítiques actives d’inserció sociolaboral de la ciutat, incorporant-hi una lògica molt més comunitària, una vocació d’arrelament al territori i amb major participació del teixit social dels barris. Per últim, cal destacar que els múltiples experiments de RBU que s’estan realitzant a diverses ciutats nord-americanes semblen tenir efectes positius sobre la reformulació de les polítiques de salaris mínims i la reducció de les sancions i les condicionalitats associades a les actuals polítiques de rendes mínimes del país.
- D’altra banda, els experiments també impacten sobre el disseny i posada en marxa de noves polítiques. El cas canadenc ho il·lustra perfectament. Entre el 2017 i el 2019, el govern d’Ontàrio va realitzar un ambiciós experiment de RBU. No obstant, el nou govern de signe conservador sorgit de les eleccions del 2018 va decidir unilateralment i de forma arbitrària cancel·lar el projecte experimental abans de començar el seu segon any. Tal decisió va provocar una amplíssima reacció d’indignació i de queixes, en primer lloc, del mateixos participants i, després, d’amplíssims sectors polítics, acadèmics i socials. El debat entorn al RBU que va generar la posada en marxa de l’experiment i la seva subseqüent cancel·lació té molt a veure amb el fet que el Senat canadenc estigui estudiant una nova llei, la S-322, a través de la qual insta el Govern federal a realitzar els estudis necessaris per transformar les actuals polítiques de rendes mínimes en una autèntica política de RBU d’abast federal.
Els experiments o plans pilot de RBU tenen i han de tenir una clara vocació científica dirigida a obtenir tota l’evidència empírica necessària per tal d’informar futures polítiques públiques o per millorar les ja existents. Ara bé, s’equivoca qui cregui que l’impacte o transcendència de tals experiments s’esgota exclusivament en l’àmbit científic o únicament en la política basada en l’evidència. Els experiments de RBU són també, i inevitablement, projectes carregats d’un fort component polític, ja sigui pel que fa al seu impacte sobre els processos i les dinàmiques polítiques, com pel que fa a la reformulació de velles polítiques públiques o la posada en marxa de noves. Tal i com hem suggerit a l’inici d’aquest article, és molt poc plausible que l’evidència científica obtinguda per un experiment de RBU sigui neutre o fins i tot negativa. De la mateixa manera, és molt poc probable que aquest experiment sigui intranscendent pel que fa al debat, als processos polítics i al policymaking que l’acompanyen.
Si alguna cosa tenen en comú tots aquests experiments o programes pilot és que contribueixen a aclarir i concretar el debat entorn de la RBU. Fa anys, quan aquesta proposta era encara poc coneguda, el suport que podia rebre per part dels diversos agents polítics, socials, culturals o intel·lectuals era relativament fàcil d’aconseguir, atès que la seva poca concreció o el fet de percebre-la com quelcom llunyà, difús en el temps o fins i tot utòpic, oferia incentius a aquests actors per donar-li suport, encara que fos d’una manera tímida o poc entusiasta. Per contra, quan es planteja la possibilitat de posar en marxa un projecte experimental i aquest requereix determinar quines característiques tindria la RBU, quina hauria de ser la seva quantia o el seu sistema de finançament, el suport a la proposta s’encareix exponencialment.
El millor exemple, de nou, és el cas català. L’any 2003, quan la RBU era encara una proposta incipient dins l’àmbit político-institucional, el PSC, ERC i ICV-EUiA van incloure en el 5è article del Pacte del Tinell el compromís de “redefinir la Renda Mínima d’Inserció tendint a que esdevingui una renda bàsica de ciutadania tot estudiant les diferents propostes d’implantació progressiva”. Vint anys més tard, el mateix PSC s’ha conjurat, no només en contra d’aquell compromís, sinó fins i tot per negar la possibilitat de realitzar un (simple) experiment. Què és el que tant temen? Quin problema hi veuen, a poder discutir les seves posicions polítiques i contrastar-les amb les dels altres de manera informada?
Els experiments van molt més enllà de constituir una simple eina científica amb què aconseguir evidència empírica, esdevenint més aviat iniciatives amarades d’una forta càrrega política i ideològica amb múltiples efectes i conseqüències. Ens forcen, en definitiva, a prendre partit. Benvinguts siguin, doncs!
