Realitzen les oposicions per a l’ensenyament: exàmens de més de 60 temes i, ara, els falta fer la defensa davant d’un tribunal. La data d’exposició encara no la coneixen. I, possiblement, no la sabran fins a 14 h abans de la cita. Ruth Montfort, Gerard Moliner i Raquel Madruga són tres santfeliuencs que expliquen la seva experiència i valoren el sistema d’estabilització.
En quin moment decidiu presentar-vos a un procés d’oposicions?
Ruth: fa sis anys que soc professora de secundària i va ser una decisió per estabilitzar la meva feina, perquè ara formo part del personal interí. Soc una de les persones que porta més de tres anys en contracte d’interinatge, hi ha frau de llei i no sabem què passarà. Per tant, no hi havia cap altra alterativa a presentar-m’hi. Al final, és per assegurar una feina i poder continuar exercint de mestra, que és el que m’agrada.
Gerard: soc professor de cicles formatius d’esport, de grau mitjà i superior, des de fa cinc anys a l’escola privada. Aquest any, he estat de baixa i ho he vist com l’oportunitat de presentar-m’hi. Pel fet de treballar a una empresa, depenc dels seus comptes i poden retallar hores per motius determinats. Això genera inestabilitat; les oposicions permeten accedir a una regularitat, també, en termes de sou.
Raquel: soc psicòloga especialitzada en pedagogia i, en concret, en orientació educativa. L’últim any he estat a un centre educatiu ensenyant català i castellà i fent acompanyament a infants que van arribar d’Ucraïna a l’abril. M’he preparat les oposicions perquè no tenia una feina fixa. Si no, no les hagués fet per tot el que ha suposat.
El procés està format per una part teòrica i una exposició. Com el valoreu?
Ruth: no situa els treballadors i treballadores al centre. No garanteix que tinguis una aptitud pedagògica per estar en una aula. Estudies uns temes i defenses una situació d’aprenentatge, i amb això avaluen si ets bon docent. No és representatiu. Al final, estan fent les coses com poden, malament, i qui paguem les conseqüències som els qui estem a l’aula: els professors i l’alumnat.
Gerard: a banda de la nota de l’examen i de l’exposició, se’t sumen els mèrits en funció de la teva trajectòria professional. Jo no en tinc. Tot allò que vingui de l’àmbit privat aporta menys de la meitat dels mèrits que qui ha fet el mateix càrrec a l’escola pública. I la feina que desenvolupes com a docent és la mateixa independentment de la titularitat.
Raquel: coincideixo amb el tema dels mèrits. Ha sigut una tireta que s’ha posat per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, era una realitat que tots sabíem però ningú deia. Es van adonar que podien incloure els mèrits perquè la gent que porta 30 anys a l’educació no es revelés. Primer van fer un concurs d’estabilització només per mèrits, ara estan fent una extraordinària i l’any vinent faran un altre de mèrits.
Aquest any, han eliminat els mesos de pràctiques.
Gerard: en tant que es tracta d’un procés extraordinari, ara només es fa la part teòrica en funció de l’àrea en què t’has especialitzat i de si fas les oposicions de primària o secundària. Després, fas la situació d’aprenentatge i la prova de mèrits.
Raquel: i tampoc és un procés eliminatori. És a dir, si m’hagués anat molt malament l’examen teòric, hauria exposat igualment i, posteriorment, m’haguessin sumat els mèrits.
Era una part necessària?
Raquel:estic més decebuda per com es prepara l’examen. Ara es diu que s’ha de s
“Es diu que s’ha de ser transversal a les aules. Ara bé, em presento a una oposició i em demanes que m’aprengui de memòria 68 temes i, a l’examen, te’n redacti un”
er transversal a les aules i tenia temari sobre com adaptar-se a l’alumnat i no seguir la metodologia tradicional i memorística. Ara bé, em presento a una oposició per a aquesta feina i em demanes que m’aprengui de memòria 68 temes i, a l’examen, te’n redacti un. No és un procés que valori si soc bona professional o no; això s’avalua veient-me desenvolupar la tasca en una aula o un despatx.
Ruth: abans, a biologia, la part pràctica era aplicar un cas concret a la resolució d’un problema. Per a això, pots tenir molts coneixements de la teva branca, però no s’avalua l’actitud pedagògica. El període de funcionària en practiques tampoc ho feia perquè les incursions a l’aula eren puntuals. No és garantia de res.
Hi ha molta diferència entre les oposicions per a l’educació primària i secundària?
Gerard: és un procés que va a sorts. Tens un nombre de temes i treuen una quantitat de boles: 5 per a nosaltres perquè estem per sobre de les 50 unitats -entre 65 i 75-. Cadascuna és un tema i, d’aquests, en desenvolupes un. Si m’has d’examinar dels coneixements, podries fer-me un examen tipus test, preguntes obertes, casos pràctics, etcètera. En el cas d’infantil i primària, tenen entre 25 i 28 temes i els treuen 3 o 4 boles. Ostres, en tens 28 i treus 4 boles, i en tenim 65,68 i 75 i en treus 5. És una gran diferència.
Raquel: entenem que has de posar límits en algun lloc, però que sigui proporcional. Però també es tracta del temari en si, més enllà de la quantitat de boles. Són innecessaris 68 temes perquè molts es repeteixen.
Gerard: diuen que el currículum ha de ser transversal, adaptatiu, tenint en compte realitats i els perfils de l’alumnat, però nosaltres estem estudiant un temari que es va aprovar el 1993. És vox populi i el que hi ha, però no vol dir que no siguem crítics. Com a docent, intentes que tot l’alumnat estigui acollit i després resulta que et demanen aprendre’t un temari en què la citació més propera dels autors és del 2001.
Raquel: s’està debatent sobre la selectivitat per buscar la millor manera de seleccionar l’alumnat. I amb la mare de l’educació, que són els mestres que tindran, què passa? Succeeixen moltes coses a la societat en què la base és l’ensenyament. S’ha deixat de banda el sistema educatiu, s’hi inverteix res o molt poc i s’han trobat amb el problema que ha vingut algú de fora [referint-se al TJUE] a dir que no es pot seguir així. El sistema s’ha d’actualitzar.
Heu comentat que el nou currículum educatiu, que s’ha posat en marxa aquest any, no s’ha implementat al 100%. Què ha passat?
Ruth: s’ha aplicat a 1r i a 3r d’ESO i a 1r de batxillerat, on estava previst per aquest any. Al batxillerat, per exemple, vam començar el curs amb un esborrany i es va aprovar quan ja estàvem fent classes. Ho estem fent de la millor manera possible i amb el voluntariat del professorat, que vol el millor per a l’alumnat. Malgrat això, a les oposicions se’ns està avaluant de situacions d’aprenentatge acollides a un full de ruta que no s’ha pogut implementar el 100%. Hi ha incerteses i estem aprenent totes plegades.
També vau rebre professors nous a principis d’any.
Ruth: sí, nosaltres vam tenir un docent nou. En el centre en què jo estic, es va intentar mantenir l’horari. L’alumnat està acostumat a tenir professors, maneres de fer i referents un mateix any, i no es poden canviar. La pilota cau, una vegada més, sobre els equips directius.
Raquel: no és seriós. És molt complicat i no hi ha eines. Cada cop les ràtios, per exemple, són més altes. Si l’hi sumem la incertesa, el canvi de currículum a mitges sense aplicar a tots els cursos i amb canvis de professors, és una mica estrany.
“La ràtio d’I3 va reduir-se, però no perquè fes una inversió. Si mirem dades de població, en aquella generació hi ha menys alumnes i, per tant, la ràtio baixa inevitablement”
Gerard: quan es parla de recursos, no són només econòmics, sinó també de ràtio. Ara hi ha nova consellera d’Educació, però abans teníem a Cambray, i una de les coses que es deia era que baixava la ràtio a I3. És veritat, va reduir-se, però no perquè fes una inversió. Si mirem dades de població, en aquella generació hi ha menys alumnes i, per tant, la ràtio baixa inevitablement. I seguirà així any rere any perquè els alumnes passen de curs. Per què no es baixa a l’ESO, a primària o a Batxillerat?, que hi ha 30 alumnes per classe i és complicat gestionar la singularitat de cadascun. L’escola inclusiva està molt bé tècnicament, però calen recursos humans i més aules. L’ideal serien entre 15 i 20 persones a cada classe, però sabem que no pot ser. Per què no provem amb 25 per poder-los donar una atenció més personalitzada? Si no, pel camí és inevitable que es perdi algú, per desgràcia.
Raquel: el clar exemple és Sant Feliu. Hi ha dos instituts públics per a una població de 45 mil habitants, aproximadament. Jo vaig estudiar a l’Olorda i he vist com han tret la biblioteca per fer una aula. Al Martí Dot, fa 2 anys hi havia fins a la G de classes. Al final, es crea frustració a l’alumnat i als docents. En la meva especialitat, no em puc fer càrrec de 200 alumnes amb dificultats perquè és inviable i no els puc donar l’ajuda que necessiten.
Tornant al procés d’oposicions, vau ser 36.304 aspirants per a 12.238 places. Com qualifiqueu aquesta dada?
Ruth: l’any que ve, en la meva especialitat, la ràtio d’ingrés serà 1 de cada 4. Encara és assequible. El problema és que hi ha molta gent que porta temps a l’educació i no té un lloc de feina garantit. En aquest sentit, són poques places. Tothom que sigui capaç d’acollir el sistema i tingui l’aptitud pedagògica per formar-hi part, endavant, però em sembla un procés que no s’agafa per enlloc.
Gerard: a la nostra àrea [educació física], ha millorat: per cada plaça, som 2. I està molt bé perquè l’objectiu és estabilitzar la gent que és interina, que jo no ho soc. El lògic és que jo no entri i que ho facin aquells que en altres convocatòries s’han quedat a les portes o que fa anys hi treballen. Però cal aprovar un examen, una exposició i una situació d’aprenentatge. Genera dificultat estar treballant i preparar-te les oposicions perquè renuncies a certs aspectes de la teva vida. Els que tenen fills o pare o mare dependents és complicat. La Ruth, per exemple, porta sis anys de mestra i amb més de tres, en teoria, s’ha de regularitzar. Ara es diu que hi haurà un altre concurs de mèrits per aquells que fa més de tres anys que treballen, però no s’ha aprovat.
Ruth: tenim una feina en què treballem amb persones. Per tant, hem de poder acompanyar l’alumnat com es mereix i estar forts i fortes. A mi, a final de curs les forces em faltaven una mica. Les has de treure perquè fas una feina que implica energia.
Raquel: el pitjor és la sensació d’incertesa. Et prepares unes oposicions no perquè vulguis o tinguis temps, sinó perquè no saps què passarà amb el teu futur laboral. Com a psicòloga, ho veig des d’un altre punt de vista. La salut mental és un desastre. Socialment, estem al límit i assumir un procés d’estabilització crea competitivitat innecessària i angoixa. No és un bon punt de partida per afrontar-lo. En el meu cas, tenia una ràdio d’1 per cada 4 persones.
Gerard: de la salut mental se’n parla molt i és essencial. Si no estàs bé emocionalment, és un procés que et pot lesionar. El suport de l’entorn és important. Ho he pogut gestionar bé perquè no estava treballant, m’he recuperat d’una lesió llarga però ho he tingut relativament més fàcil. Els professors no acaben la feina quan arriben a casa, molts cops han de trucar les famílies, fer informes, burocràcia, estar amb els seus familiars i, quan acaben, es posen a estudiar. A més, pot passar que tinguis un curs complicat, amb alumnes amb problemes familiars, i això ens afecta als humans. Arribes a casa i t’intentes oblidar de tot, però és complicat perquè som persones. Amb els anys, sí que fas una protecció, perquè si no acabaries malament.
La resta, com heu viscut el procés?
Raquel: he passat per moltes fases. Molta angoixa, setmanes amb ansietat no sabent per què. També cal dir que ha sigut fer l’examen i no m’ha tornat a passar res [riu]. Un punt d’inflexió va ser explicar al meu entorn el que necessitava, cinc o sis setmanes abans de l’examen. No se sap com ajudar, viuen que algú està passant unes oposicions i que és una situació complicada. Vaig canviar de mentalitat perquè l’angoixa no em deixava avançar. L’època en què estava estudiant, també feia una substitució a una escola i tenia una altra feina a un despatx privat; treballava de 8 del matí a 8 de la tarda i, quan arribava a casa, em posava a estudiar. Implicava estar caps de setmana tancada a casa i tenir menys vida social. M’he perdut moltes coses i d’altres m’he forçat a fer-les, però la meva vida social va quedar aturada. El sistema no ajuda. No puc deixar la feina per preparar-me unes oposicions perquè no m’ho puc permetre. Havíem d’estudiar per a un examen sense data. El document de convocatòria es va publicar el juny per fer-lo l’1 de juliol. Ara, hem d’exposar davant d’un tribunal i no sabem quan serà, ens poden avisar fins a 14 h abans. Tenir la vida paralitzada per unes oposicions és el pitjor.
Ruth: és angoixant, però també ha generat coses positives. Fas pinya amb persones que estan passant el mateix o gent que ja ho ha fet. Aquest suport és important. Hi ha hagut eines de solidaritat col·lectiva. S’ha sortit al carrer a dir que les coses no s’estaven fent bé.
“Hi ha hagut eines de solidaritat col·lectiva. S’ha sortit al carrer a dir que les coses no s’estaven fent bé”
Tot plegat, es preveu baixar l’interinatge d’un 35 % al 8 %.
Gerard: el sistema no està del tot ben definit. Per exemple, les places de les persones de 64 anys que s’aconsegueixin amb aquesta convocatòria, quedaran desertes l’any que ve. Sortiran un altre cop a concurs. Potser el plantejament és regularitzar la gent que ve darrere, encara que els altres també tenen el seu dret.
Raquel: se’ls podria haver estabilitzat d’una altra manera. Està molt bé dir que passarà del 35 % al 8 % plantejant que presentaràs quatre processos d’oposició en dos anys. Aquest titular queda molt bé, però cal posar la lletra petita.
Ruth: tampoc sabem exactament com estan les places. Hi ha certa opacitat que no ens permet saber què passarà si no aprovem aquestes oposicions. Parlar de dades se’m fa complicat.
Entrevista original de Fetasantfeliu
