El 28 de juny de 1969 va tenir lloc una revolta popular, espontània en el Greenwich Village de Nova York, en el Bar de Stonewall Inn, que es va traduir en una acció d’autodefensa davant una batuda policial. Va significar la constitució del dia de l’orgull LGTBI+ a escala global i sobretot, va crear un imaginari col·lectiu d’emancipació que encara avui perdura; un patrimoni immaterial de lluita per l’alliberament, una efemèride que des d’allò combatiu, allò performatiu i allò commemoratiu, va articular una idea que encara perdura:
“Van lluitar per nosaltres, per a poder SER i per a poder ESTAR, assumint tots els riscos que això comportava, cal estar orgullós d’això, per a així, poder TRANSFORMAR”
Stonewall, ha quedat en el record com un catalitzador de la defensa moderna dels drets LGTBI+, però va anar molt més. Stonewall significa la creació d’un imaginari col·lectiu que va vehicular i va cristal·litzar la lluita emancipatòria del col·lectiu LGTBI+. Va ser un acte d’autoconsciència que teixeixen aliances i complicitats des de la seva vulnerabilitat. Van articular un espai de lluites compartides, es van organitzar i van crear una consciència col·lectiva que ens va permetre trencar l’armari imposat, ens va permetre guanyar i conquistar allò públic. També va ser un punt de ruptura, una iconoclasta manera de crear existència, des de la dissidència, però sobretot, des de la interseccionalitat.
La interseccionalitat podria ser definida com aquella manera de ser conscient, que permet mantenir relacions recíproques des de diferents fonts estructurals de desigualtat (Platero, 2014). Aquest concepte ens permet generar una associació teòrica i pràctica, entre la lluita dels col·lectius LGTBI+ i la lluita pels drets sociolaborals que el sindicalisme confederal i de classe de les Comissions Obreres disputa a l’empresa i a tota la societat.
Una primera praxi real i material de la interseccionalitat la vivim a l’Europa post 1968, després de la disfunció de Bretton Woods, a la Gran Bretanya de les polítiques neoliberals i ultraconservadores impulsades pel thatcherismo. Margaret Thatcher, atacà amb violència drets socials i serveis públics, generant un clima de confrontació i repressió posterior, que va afectar de ple al col·lectiu LGTBI+ i al conjunt de la classe treballadora britànica. Aquests dos espais van quedar intrínsecament units en la important vaga de miners que va tenir lloc en el nord del país i una comunitat LGTBI+ que prenia consciència de la seva situació practicant una resposta unitària i combativa.
CCOO desenvolupa la seva praxi en la millora material de les condicions de vida i treball i, alhora, es constitueix com a catarsi interseccional que, tenint com a clau de volta del seu pensament i acció el factor de classe, analitza i qüestiona les estructures socials d’opressió des d’una postura dissident. El sindicalisme de classe és un element de resistència en el centre de treball, un mecanisme de contrapès social i un actor legítim en el diàleg social. L’espai físic i emocional on les persones treballadores s’uneixen per a defensar els seus interessos de part i que organitza l’acció reivindicativa col·lectiva.
Un factor clau per a entendre com s’emmotlla, de manera resilient el sindicalisme organitzat a les mutacions dels subjectes i dels entorns, el trobem en el feminisme, en l’emancipació LGTBI+ o en l’antiracisme. Són espais de lluita que ens porten a plantejar que la composició, la construcció ideològica, l’epistemologia del sindicalisme com a espai transversal i frontispici de lluita contra la discriminació en un marc comú construït des de la interseccionalitat.
El sindicalisme construeix la seva interseccionalitat en incorporar l’emancipació del col·lectiu LGTBI+, l’antiracisme i feminisme com a pilars de les lluites que exerceix en aquesta cruïlla de l’opressió, entenent que, en primer terme, cal crear comunitat per a enfrontar les opressions, és imprescindible entendre que, en crear comunitat, lluites per la socialització del risc enfrontant-te a la desintegració i l’atomització.
És imprescindible doncs enquadrar les fórmules de participació del col·lectiu LGTBI+ dins el sindicat perquè no sigui una sort de calaix exclòs de la quotidianitat de l’acció sindical, que la perspectiva LGTBI+ intervingui en el working progres de l’organització, repensar els actuals espais no orgànics del col·lectiu LGTBI+ dins del sindicat per a portar a tots els espais de la concertació, el diàleg social i l’acció sindical.
El sindicalisme ha de tenir com a gran objectiu recompondre el pacte social, a partir de la seva desconstrucció, des de la convicció que la seva composició diversa i profundament plural, li permet ser un nexe actiu, que aglutini lluites per a transformar realitats pròximes i quotidianes. Aquesta actitud ofensiva li ha de continuar permetent ser un motor de canvi de marcs mentals i d’imaginaris col·lectius, des d’una voluntat d’acció internacionalista i global i, sobretot, creant aliances en la vulnerabilitat, com va ser Stonewall ara fa més 50 anys.
