“Portem cinc mesos amb una inflació per sobre del 8% i ja hi ha un problema endèmic on molta gent ha perdut els estalvis per a poder sostenir la seva situació”, afirma Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya. El líder del sindicat, ambiciós, creu que és moment de dur a terme grans reformes on l’Estat es posi al costat de la ciutadania per poder fer front a una transició digital i energètica justa. Assegura que posar-se al costat de la gent, és la millor manera de frenar a la ultradreta.
Tindrem pacte de rendes o acord per augmentar els sous quan sembla que la inflació va per llarg? Com valores les mesures del Govern central fins al moment?
Nosaltres el pacte de rendes el veiem com un procés de redistribució de la riquesa, amb salaris o pensions dignes i amb regulació de preus. Cal posar un topall a l’oligopoli energètic i de combustibles. Aquestes empreses estan mantenint els marges de benefici en detriment de les rendes dels treballadors, que són els consumidors. Per evitar un cicle de recessió econòmica i corregir-ho amb justícia social, els seus beneficis s’han de redistribuir amb una modificació del sistema fiscal, sobretot l’impost de societats, que bonifica a les empreses més grans. El Govern, però, està fent mesures pal·liatives, en que intenta actuar sense tocar les estructures dels factors inflacionaris. El gas i el petroli començaran a tenir problemes d’oferta i demanda quan es faci una transició real cap a un model renovable. L’executiu ja ha anunciat que no té en la seva agenda una reforma integral del sistema fiscal i, per tant, confia que siguin els treballadors i els empresaris els que corregim part de la crisi de rendes en el marc de la negociació col·lectiva amb els convenis, cosa que empodera a les patronals per bloquejar els increments salarials, com ja han fet.
La setmana passada, la part minoritària del Govern proposava aplicar un impost a les elèctriques, però el soci majoritari es vol esperar per a incorporar-los en els pressupostos generals. Creus que és una bona proposta?
És una de les mesures que nosaltres contemplem com a redistributiva de la riquesa, tot i que no l’única. Hi ha altres estats europeus que ja ho han fet.
Creus que hi haurà una reforma fiscal aviat?
Malauradament, no. No hi ha suficient valentia, ni correlació de forces en el Congrés per a poder abordar-la. Com a molt tindrem breus modificacions, però de caràcter menor. No crec que es produeixi una reforma com la que contemplem des del sindicat, que tingui una vocació de recaptar fins a 60.000 milions d’euros comparat amb els models impositius de la resta de països europeus. Això permetria donar potencialitat a les arques públiques per fer front a una elevada despesa social que ajudi a la ciutadania, que porta tres crisis encadenades i ha suposat que un 27% dels catalans i catalanes estigui sota el llindar de la pobresa. Jo penso que a la tardor tindrem una situació social calenta si es manté la inflació, i des del sindicat no defallirem en situar en l’agenda política una modificació impositiva estructural.
Des de CCOO s’han considerat les mesures del Govern de la Generalitat per pal·liar els efectes de la guerra com a “insuficients”. Quines propostes s’han fet? Vosaltres proposàveu entre d’altres ampliar la cobertura de la Renda Garantida de Ciutadania, un bo social de subministrament i mesures de suport al teixit productiu. Quina resposta heu tingut?La Generalitat ha de deixar de mirar cap Espanya cada cop que ha d’aplicar mesures de la seva competència. Ha de redefinir com inverteix els seus recursos, que no són pocs. Sempre ha traslladat la pilota a l’Estat. Conjuntament amb la UGT vam fer una proposta per a protegir a les persones més vulnerables, amb un intent d’ampliar la cobertura de la Renda Garantida, fomentar la coordinació per millorar l’Ingrés Mínim Vital, incrementar l’índex de suficiència de Catalunya per a millorar les condicions dels ajuts socials i un ingrés directe de 350€ per a subministraments per les persones que no tinguin ingressos equivalents al salari mínim. Vam fer aquestes propostes per a mitigar els efectes de la inflació en la ciutadania, però no hem tingut resposta i evidencia que la Generalitat no està a l’altura. Hi ha una cronificació de la pobresa que obre escenaris polítics reaccionaris i els hi deixa un fàcil accés a les institucions. El millor cordó democràtic a l’extrema dreta és garantir condicions de vida dignes.
I creus que es podrà dur a terme alguna de les mesures proposades?
No, perquè la Generalitat confia a lligar-ho tot en la negociació dels pròxims pressupostos. És el moment de donar-li respostes concretes a la gent. Fa falta destinar recursos pressupostaris per a poder fer front a la realitat que viu la ciutadania. Portem cinc mesos amb una inflació per sobre del 8% i ja hi ha un problema endèmic on molta gent ha perdut els estalvis per a poder sostenir la situació.
Hem vist Assemblees pel Pacte d’Indústria arreu del país, que acabaran en un acte a Madrid el pròxim 21 de juny. Heu vist algun moviment al respecte per part del Govern o creieu que es produirà després dels diversos actes?
El Govern central té un problema d’interpretació del valor de la concertació social. No pot contemplar que només té cabuda en el marc laboral, que també, però hi ha altres espais, com és el desenvolupament d’un model productiu amb agents afectats com empresaris i treballadors. No veiem una cultura d’obrir els espais de diàleg social per desenvolupar mesures compartides entorn a les inversions públiques que han de canviar el model productiu. Si volem intentar digitalitzar l’economia amb l’empenta dels fons europeus o enfortir la lluita contra el canvi climàtic, hem de fer-ho amb la industrialització com un factor fonamental per a l’equilibri socioeconòmic estatal. És un model de progrés, perquè tot el que tingui capacitat d’estabilitzar i millorar la qualificació del país, incrementa els recursos i enforteix el sistema del benestar, per tant, defensar la indústria és defensar l’estat del benestar. El Govern ha renunciat a un pacte d’estat i té una visió molt esbiaixada del que hauria de ser una estratègia industrial. CCOO vol un govern progressista que tingui una mirada del diàleg social amplia i ens mobilitzarem perquè la ciutadania no pagui les seves incompetències.
Defensar la indústria és defensar l’estat del benestar
També has mencionat en alguna ocasió la importància de dur a terme mesures industrials des de Catalunya. És la fàbrica de microxips de Mont-Roig un inici de la reindustrialització?
Que tinguem capacitat d’atraure a empreses fonamentals per a la indústria és una gran notícia, però no podem confiar en les flors d’estiu. Hem de sectorialitzar les activitats industrials. Catalunya ve de tenir un 27% del PIB industrial i ara no arribem al 19%. En els últims quinze anys hem perdut més del 30% de l’ocupació industrial i corregir aquesta tendència requereix fer un canvi en el model industrial actual.
Hem vist rècord de mesures aprovades en el marc del diàleg social. Creus que hi ha un canvi de tendència a l’hora de fer política, de major cogestió amb agents socials?
Els fons de reconstrucció europeus, mostren l’absència de diàleg social. Hi ha una manca de cultura intencionada que únicament el contempla en el marc de les relacions laborals. La Generalitat té inclús problemes per a contemplar-lo en l’àmbit del treball. No és la tradició del nostre sindicat i no renunciarem en reivindicar-lo. Nosaltres no volem substituir la funció parlamentària, però disputarem els interessos de la classe treballadora, i això no passa només en el recinte d’una empresa: l’educació, la salut; la dependència; l’habitatge; les infraestructures, afecten les condicions de vida del conjunt de la classe treballadora i volem dir la nostra per representar-los.
CCOO vol un govern progressista que tingui una mirada del diàleg social amplia i ens mobilitzarem perquè la ciutadania no pagui les seves incompetències.
Recentment, s’ha aprovat al Congrés la ratificació del Conveni 189 de la OIT on les treballadores de la llar guanyen drets bàsics. S’ha aprovat per unanimitat, com pot ser que arribi tan tard si sembla que hi havia consens?
Ni les dificultats administratives justificaven un endarreriment tan gran. Reconèixer aquest dret requereix d’un càlcul pressupostari i el factor rellevant ha estat haver de posar els recursos necessaris que suposava una pèrdua de drets a dones que han estat a primera línia inclús durant la pandèmia. Per fi s’ha corregit, tot i que ara s’ha de desenvolupar de pressa el procés legislatiu per a donar accés al servei de prestacions.
Has mencionat que la manca de polítiques socials obria la porta a l’extrema dreta, que també absorbeix vots de la classe treballadora. Quina responsabilitat teniu des dels sindicats i quina autocrítica en feu?
La responsabilitat de les forces d’esquerres, polítiques, socials i sindicals és la construcció d’un nou contracte social que doni respostes a les realitats que viu la ciutadania. Han incrementat les desigualtats socials i els processos de transformació social no donen certeses a la població per a dur a terme els seus projectes de vida. S’ha de tenir el treball digne al centre amb sistemes de benestar social que tinguin una vessant molt més progressista del que hem vist les últimes dècades. S’han de fer reformes molt ambicioses en l’àmbit fiscal, el sistema de dependència, de pensions i millorar els sistemes de formació i educació. Es requereix garantir les condicions de vida dignes de la gent perquè pugui desenvolupar de manera lliure la seva acció democràtica amb el plantejament ideològic que vulguin, però que no s’hagi de fer ús de missatges simples, reaccionaris, que intenten patrimonitzar la protecció de la gent, mentre la segmenten. Malauradament, per la manca del contracte social hi ha posicionaments que recorden al règim i guanyen espai amb riscos d’instal·lar-se a les institucions. Som a temps d’evitar-ho, però hem de ser decidits.
Has parlat de treball digne, creus que la reforma laboral aprovada en el marc del diàleg social és el camí que cal seguir amb la resta de propostes?
Té clarament aquesta tendència i les primeres conseqüències són un canvi de configuració en el mercat de treball, que fa protagonista al contracte indefinit. Molta gent pot accedir a un contracte de lloguer o un crèdit, sobretot gent jove, gràcies a tenir un contracte indefinit per primer cop després de molt de temps. Canvia molt les expectatives de la gent tenir un treball estable. És el camí i es construeix de manera conjunta. La reforma laboral és filla d’un procés conjunt, en el marc del diàleg social que no és altra cosa que trobar els espais de consens. Cal que l’esquerra es posi d’acord, i la configuració del Parlament català demostra que hi ha una majoria progressista. Catalunya pot liderar un procés de consens de les esquerres. Estic content que l’altre dia, fundacions dels partits d’esquerres i els sindicats poguéssim fer un manifest conjunt on es mira cap a un horitzó de la construcció d’una societat catalana que pot ser avantguarda en tot l’Estat.
Parles de consens, però no la vam veure en la votació de la reforma laboral.
A això em refereixo, cal deixar de banda l’oportunisme polític, que no deslegitimo, però si creem aquests consensos, podrem construir un contracte social ordenat que la ciutadania necessita. Si volem estar a l’altura, cal que incorporem noves regles de convivència social per a l’economia circular o en la digitalització del mercat. Si no creem estructures de protecció i convivència social, patirem més del que ja patim.
I creus que la proposta de Yolanda Díaz, que vol posar al centre als agents socials i anar més enllà dels partits polítics és la solució cap al camí que menciones?
Encara està per veure. Primer ella comença a escoltar i confio que en algun moment digui alguna cosa. Encara no sabem de què anirà la seva estratègia política. Hem vist diferents espais de confluència i tenen el seu recorregut i està clar que Yolanda Díaz ha mostrat una voluntat de construir espais compartits i de diàleg. Tothom la reconeix en el diàleg social i és una política amb capacitat de lideratge. Ara veurem si té un projecte polític i una estructura que la pugui acompanyar. Tots els partits d’esquerra han de tenir un espai si volem fer front als avenços de la dreta reaccionaria.
Està clar que Yolanda Díaz ha mostrat una voluntat de construir espais compartits i de diàleg.
