Són molts els arguments que permeten defensar i proposar la renda bàsica universal així com els impactes positius que s’han evidenciat en experiències aplicades. Però hi ha un aspecte que suposa un canvi de visió en relació a la subsistència material en forma de renda com a dret universal.
La vida té un cost i aquests “mitjans de subsistència” s’han recolzat en el treball productiu assalariat (o autònom), pel que fa a les classes populars, i en el treball reproductiu no assalariat, sobre la dona, sempre. La vida té un cost, i té un treball.
La vida sana i digna és més que l’absència de malaltia. Són les necessitats bàsiques cobertes, materials i les relacionals. I això ho hem vist en context pandèmic, amb les conseqüències de tipus socioeconòmic, psico-emocional, etc. I en la desigualtat en els seus impactes, que té a veure i travessa els mateixos circuits que altres formes d’opressió (patriarcat, racisme, classe,…)
El dret a la subsistència material, només ha estat plantejat com a complementari, fora de la salarització i el treball remunerat. Només ha existit com a dret subsidiari per a pobres, desviats,… com una prestació compensatòria, com un pega, com una renda de misèria, carregada d’estigma. Rendes diverses que, més que revertir les situacions de pobresa, les cronifiquen, són eines de discriminació i control, es plantegen condicionades i com a contraprestació, i malauradament converteixen els serveis socials en tramitadors.
D’altra banda el dret al treball (assalariat) ja no nomes no existeix, ni de manera formal, per alguns col·lectius (persones immigrades), sinó que ja no suposa per a molts altres la via suficient per la subsistència. No hi ha prou quantitat de treball (assalariat) i cada cop són més els treballadors pobres, autònoms autoexplotats,… Per tant, el tema ja no és el dret al treball sinó el dret a la renda, per sostenir la vida.
Un dret subjectiu és un poder, genera una obligació a ser garantit i una potestat per ser exercit. El reconeixement o no de drets, ha generat al llarg de la història categories de persona en relació a la possessió o despossessió de drets i ha configurat la noció i condició de ciutadà.
Per això els drets individuals, socials i col·lectius, han estat sempre un camp de batalla i de conquesta. El centre dels conflictes socials, de classe, de gènere, contra el racisme, pels drets civils, … La batalla pels drets és encara un lluita contemporània, però són diversos els drets formalment reconeguts pels Estats i Tractats, sense garantir. I d’altres ni tan sols reconeguts. De fet, bona part de la feina que desenvolupen els serveis socials i els moviments socials a Catalunya té a veure amb l’accés a drets. No hi ha persones vulnerables, hi ha persones vulnerades.
La llei d’estrangeria és una mostra de diferenciació i vulneració en drets a partir del concepte de frontera i pertinença a estat-nació. El dret a l’habitatge, deixa de ser-ho com a bé de primera necessitat quan només s’hi accedeix des del mercat privat i lucratiu. El dret a la salut, a l’educació universals, cada cop més retallats i desmantellats. Drets civils i polítics, en risc, per mesures com la Llei Mordassa,… A banda de la jerarquia de drets, on el dret a la propietat i la llibertat individual (llibertat liberal), van junts i per sobre dels altres empenyent el programa polític neoliberal.
El dret a la vida material a través d’una renda (resultat de redistribuir la riquesa) en tant que reivindicació d’un dret, és i serà un camp de batalla i de conflicte. I per tant, cal força, i calen cossos i subjectes individuals i col·lectius que n’encarnin l’exigència. La reivindicació i conquesta de drets al llarg de la història ha anat acompanyada de mobilitzacions protagonitzades pels col·lectius minoritzats, oprimits, vulnerats. Ara, els principals beneficiaris d’una renda bàsica universal, probablement ni coneixen la proposta. O fins i tot la posarien en dubte, pel trencament de l’esquema treball-ingressos que suposa.
Aquesta idea de “vida gratis”, “renda a canvi de res”, i “per a tothom”, xoca amb pilars fonamentals de la cultura i els valors propis del capitalisme, la meritocràcia, de la cultura del treball, de la separació entre lo productiu i lo reproductiu, de la privatització de la riquesa, amb el treball al centre de l’organització social.
Calen imaginaris nous, doncs, que acompanyin la proposta. No “guanyar-se la vida”, ens ho imaginem? No treballar com a coacció i si com a opció, incrementant la capacitat negociadora. Ressituar el treball de cura com un treball central, la comunitat com un entorn prioritari, les necessitats bàsiques com una qüestió col·lectiva i no individual. Reconvertir els serveis i prestacions públiques que estigmatitzen. Fer-los nous. Revertir la riquesa, distribuir-la.
Donar-hi la volta, justament: establir renda màxima, igualar per dalt, no per baix. Una transformació cultural, on la vida de l’acumulació, de l’opulència sigui vista com danyosa, gravosa, per la resta i pel planeta.
Però qui és el subjecte col·lectiu protagonista de la reivindicació de vida material garantida? No només haurien de ser les persones empobrides que ara reben prestacions parcials i condicionades, que també, sinó que la pròpia idea d’universalitat ens fa a totes subjectes de la necessitat d’una renda independentment de la nostra participació al mercat de treball. Tampoc hauria de ser una proposta que empeny només des de l’àmbit acadèmic, dels gestors de la política pública, d’un programa polític.
Ara a Catalunya es durà a terme una experiència pilot, però més enllà de la posada en marxa i l’avaluació, és necessari un múscul social que protagonitzi la reivindicació d’aquest dret. I també una nova utopia, visió del món, cultura i valors que acompanyin la proposta. La desconnexió feina i ingressos, un nou valor del treball, i un nou sentit del ser i estar en societat. Imaginaris on la vida material està garantida (i que inclou l’accés a l’habitatge) i això ens permet organitzar-nos per la resta de necessitats.
Fins ara, hi ha hagut posicionaments i manifestos des de sectors de les lluites socials sectorials, el feminisme i el moviment Lgtbi, des de persones que treballen en la cultura, des de sectors de l’àmbit social i comunitari, a favor d’una renda bàsica universal i incondicional, però cal que aquesta reivindicació s’extengui, compartint-la amb altres lluites (per l’habitatge, els drets de les persones migrades, emergència climàtica), potser amb base territorial, assemblees o grups locals que generin coneixement, difusió, mobilització.
La lluita per la RBU ha des ser extensa, àmplia, sobretot entre el conjunt de persones precaritzades i empobrides, però també com una conquesta social, de lluita contra la riquesa. I que és capaç de proposar una nova manera d’entendre el concepte de persona, de llibertat, de treball i de les necessitats col·lectives. Capaç de generar utopia. T’imagines?
