La reforma laboral ha estat des de fa uns quants anys contingut electoral, abans fins i tot de la crisi de la Covid-19. Així, a l’àmbit polític, el sindical, i també a l’acadèmic, han estat actius els debats sobre la necessitat de derogar la reforma laboral del 2012 i formular un nou Estatut dels Treballadors (ET) per al segle XXI.
Des del març del 2020 el Govern ha intentat, en el marc de l’article 7 de la Constitució espanyola, reconduir la confrontació d’interessos propis de les relacions laborals al diàleg social tripartit.
Aquests mesos, els sindicats (UGT, CCOO) i les associacions empresarials (CEOE, CEPYME) més representatives han intentat aproximar postures. Amb el ministeri de Treball com a corretja de transmissió, han intentat resoldre les seves diferències en assumptes essencials (ERTO, treball a distància, per assenyalar els exemples pandèmics).
Menys precarietat
Amb la RDL 32/2021 s’ha aprovat una reforma que no deroga la reforma del 2012 ni revisa el model de relacions laborals de l’actual Estatut dels Treballadors. Tot i això, a partir de la negociació entre les parts, ha buscat corregir algunes realitats del mercat de treball espanyol que tenen repercussió més enllà de l’àmbit laboral.
Sembla haver consens que determinats continguts de la reforma del 2012 (que s’havien sustentat en la idea de flexiseguretat per incrementar la competitivitat de les empreses en un context de crisi econòmica) però també altres regulacions vigents amb anterioritat (com la regulació megaflexible dels contractes temporals) han provocat l’increment del nombre de persones treballadores pobres i augmentat el problema de la desigualtat social.
Entre les causes hi ha l’ampliació de les facultats empresarials per modificar les condicions de treball (fins i tot les pactades en conveni col·lectiu), per extingir contractes, per assolir acords a l’àmbit de l’empresa respecte de condicions essencials com el salari (amb desvinculació de la negociació d’àmbit supraempresarial).
També el permís legislat per a l’ús excessiu de la contractació temporal i de la descentralització d’activitats empresarials ha conduït a una situació de precarietat laboral que s’ha vist intensificada, especialment, a partir de la crisi sanitària pels efectes econòmics i socials que se’n deriven.
El contingut de la norma
La nova norma, tal com explica la seva exposició de motius, conté, principalment:
- Modificacions relatives a la modernització i la simplificació de les modalitats de contractació que permetin superar la segmentació injustificada del mercat de treball, així com les taxes de temporalitat.
- Modificacions relatives a la modernització de la contractació i subcontractació d’obres o serveis, regulades a l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors.
- Mesures per a la modernització de les mesures de flexibilitat interna.
- Mesures per a la modernització de la negociació col·lectiva.
A més, conté tot de modificacions complementàries per dotar de congruència aquests continguts centrals. Així, entre altres novetats, es reformulen:
- El dret a la formació i al sistema de formació per a l’ocupació.
- El catàleg d’infraccions i sancions laborals.
- Les regles de cotització empresarial en supòsits de suspensió col·lectiva d’ocupació.
- Els supòsits de situació legal de desocupació.
- Certs procediments administratius.
- Les regles de col·laboració entre ens administratius.
El que creuen els experts
Els experts en dret del treball han dut a terme múltiples anàlisis tecnicojurídiques per analitzar, sistematitzar i valorar l’abast real de les modificacions legislatives.
I hi ha hagut consens general a afirmar que aquesta reforma:
- Corregeix una de les qüestions més problemàtiques que la Llei 3/2012 i altres normatives a la seva òrbita havien provocat. El RDL 32/2021 frena la prevalença del conveni d’empresa en matèries tan transcendents com el salari i recupera la ultraactivitat dels convenis i, per reflex, el protagonisme potencial del conveni sectorial per incrementar l’extensió i la intensitat dels drets laborals.
- Incrementa la seguretat jurídica en determinades matèries en dotar d’una regulació més completa i més clara figures ja existents abans del 2012 (els contractes formatius, el contracte d’interinitat, els supòsits de descentralització productiva, els ERTO o suspensions col·lectives d’ocupació).
- Genera noves institucions (com el mecanisme RED de flexibilitat i estabilització de l’ocupació), que anticipen solucions a les transicions pendents.
- En incorporar normes de dret transitori, garanteix una certa seguretat jurídica i certesa econòmica respecte dels contractes temporals i convenis col·lectius vigents el 30 de desembre del 2021.
- Podria frenar la cultura empresarial de la contractació temporal per la seva preferència pel contracte indefinit.
En aquest àmbit, l’eliminació de la modalitat temporal de contracte per obra i servei i la reformulació més estricta de la causalitat temporal i del contracte fix discontinu poden afavorir un canvi de paradigma en la gestió empresarial dels recursos humans.
Alhora, la nova normativa permet un enfortiment dels drets laborals lligats a la permanència a l’empresa (antiguitat a efectes salarials, indemnitzatoris i de generació de drets formatius, per assenyalar els més evidents).
Òbviament, tot sobre la base que no és una reforma completa, perfecta ni exempta d’algunes disfuncions.
El passat 3 de febrer es va fer la votació al Congrés per a la convalidació de la norma emanada del Govern. Un tràmit necessari per a la completa i efectiva entrada en vigor dels continguts del Reial decret llei per a la reforma laboral.
Els esdeveniments d’aquell dia a l’hemicicle (amb sospites de transfuguisme, errors en la votació telemàtica, dissensió per part de partits socis de la investidura…) han enfosquit la discussió al voltant de la reforma.
Un debat incomplet
El debat polític s’ha articulat, sobretot, al voltant de la crítica pels elements absents i no tant pel que fa al reconeixement de les bondats d’un acostament de postures basat en la cessió recíproca de pretensions (win-win).
Així, sembla que els partits han oblidat que la norma respon a un consens emparat en un acord social d’àmbit estatal. D’aquesta manera, pel format, no hi ha tingut cabuda una òptica explícita, però sí implícita, de la diversitat territorial. De manera que, al marge de la sensibilitat a la representativitat autonòmica més gran i al paper (protagonista o no) del conveni col·lectiu en aquest àmbit, el joc natural de les regles generals no queda enervat per respectar especificitats regionals.
Al debat parlamentari, i als precedents fora del Congrés, s’ha obviat la necessitat d’analitzar la reforma en un context europeu, però també global, que demana solucions sostenibles per a una transició digital, verda i justa.
Aquestes solucions requereixen models contractuals que afavoreixin la inversió en el capital humà, models salarials que frenin l’increment de la pobresa laboral, models d’intervenció pública (mitjançant inversions) per coadjuvar les empreses en el desenvolupament de sectors productius econòmicament i socialment estratègics (fonts d’energia, TIC, cures…), així com en el desplegament d’un model global d’economia circular.
En definitiva, en el debat enterbolit sobre la reforma s’ha omès que té com a context un canvi de paradigma en què el treball decent s’erigeix com a nou axioma per a la recuperació postpandèmica, i el que és social es torna un ingredient imprescindible en les receptes econòmiques que condicionen la recepció dels fons europeus Next Generation.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
